Temptem la sort. Altra vegada dipositem les motxilles sobre el quitrà i estirem el dit sobre Terra del Foc en algun lloc de la ruta 3. A aquesta hora són escassos els cotxes que passen per aquí. El vent patagònic és l’únic que sembla bufar sense pietat sobre les nostres pupil·les mentre estudiem el terreny solitari que ens envolta. “Sempre podem muntar la tenda sota el teulat”, em diu mentre analitza l’estació de control de pes de camions que es sosté mig abandonada rere nostre. Tan sols fa vint minuts que ens hem plantat a la ruta i a penes són dos els camions que han passat desafiant la força del vent, impassibles als nostres polzes. La paraula Suerte! em torna a la ment i recordo cada comiat amb el que els argentins ens han desitjat bona ruta en lloc de llençar un adéu a l’aire. Amb aquest mateix desig en ment, tan arrelat al seu vocabulari quotidià, creuo els dits i demano a l’univers que es compleixi. Que no haguem de plantar la tenda aquí i que un vehicle ens porti a bon port.

Es diuen Juan i Cristina i, tot i que són dos-cents quilòmetres fins al destí d’avui i una frontera a creuar, decideixen fer mitja volta i recollir-nos a la vereda abans el vent no se’ns endugui. També van a Porvenir i porten el vehicle carregat de begudes, una nevera de càmping, snacks i l’estómac llest per celebrar la festa anual del asado que es celebra en aquest petit poble de costa ben al sud de Xile. No han sentit a parlar d’Andorra però potser ha estat precisament la intuïció que veníem de ben lluny la quina ha fet frenar aquesta vegada al Juan per recollir dos motxillers petrificats pel vent. Viuen a Rio Grande tot i que ambdós són de Buenos Aires. Com la majoria d’argentins amb els quins hem parlat, van emigrar cap al sud a la recerca d’una vida millor, més tranquil·la i segura en la quina els seus fills poguessin créixer. La Cristina ens parla dels seus viatges quotidians a Porvenir, de la família que hi té allà, de com estima els xilens tot i ser argentina i dels anys enrere que havia anat a l’esdeveniment. Ens hi porten amb ells, conclou després de recordar amb alegria aquells anys. I mentre el Marc prepara els passaports per creuar la primera frontera terrestre, creuem la mirada i ens sentim afortunats d’haver embarcat en aquest vehicle destí a una festa popular.

El Juan entorna el volant a dreta i enrere deixem un cartell d’evacuació en cas de tsunami. La carretera ascendeix, entornem altra vegada a dreta i seguim camí fins arribar a un terraplè replet de cotxes i boines gautxes que s’encaminen a la festa. Han estat dues hores de camí de terra des de la frontera fins aquí, vorejant camps de pastura i de guanacs que han acabat cedint pas a la badia Inútil on hem avistat alguns flamencs. La cúmbia – ritme de música que combina elements melòdics d’origen hispànic, ritmes d’influència africana i components indígenes americans de tipus harmònic – que sona sobre el camp i es filtra sota les plantes de la multitud, ha substituït però la serenor que ens evocaven les ones de la badia. Tot i que arribem tard per la coronació del millor asado del 2019, aconseguim passejar-nos entre antics barrils de gasolina que encara fumegen a corder per captar l’essència de la festa que olora a tradició, a entitat i a celebració.

Deuen ser prop de les vuit del vespre quan embarquem al ferri, altra vegada ell i jo. La Cristina i el Juan ens han acomiadat al port amb braços d’àngel de la guàrdia i la Suerte! expressada altra vegada als llavis. Som rumb a Punta Arenas i, tot i que encara no sabem on passarem la nit, la ment es perd entre les ones que es dibuixen sobre el mar tot preguntant-se en quin punt d’aquesta badia s’amaguen els pingüins magallànics que venim a visitar. Fa massa fred sobre el vaixell per jugar a endevinar, em dic, i m’acabo arrufant dins la jaqueta, poso el cap sobre la seva espatlla i em decideixo per intentar agafar un son que no ve mai.

La nit s’ha apoderat del port de Punta Arenas i quan desembarquem tinc clar que en lloc d’agafar el son, he agafat un constipat. El fred s’ha calat als ossos i el cansament s’ha apoderat del meu cos. Avancem a penes tres quilòmetres sota la foscor de l’estiu austral en direcció a un alberg. Desfilem al llarg de l’avinguda Espanya sota la llum dels fanals i dels taxis que transporten els locals i turistes que han baixat amb nosaltres del ferri. Seguim caminant i tombem a esquerra sota les instruccions de maps.me. Sorpresa. Passegem la mirada sobre la cantonada i l’únic que hi avistem és un centre esportiu. Ni rastre de l’alberg. Exasperats d’arrossegar-nos per carrers tristos i obscurs que la nit s’ha encarregat de transformar, observem altra vegada a través dels barrots del portal que ens separen de l’edifici tot esperant que per art de màgia aparegui un hostel. El guàrdia ens observa curiós des de l’altra banda aliè a la nostra frustració. S’aixeca, es farga la camisa i acaba per apropar-se. Es diu Jose i, tot i que som dos desconeguts plantats al seu portal de guàrdia en una nit de gener, ens convida a passar i a refugiar-nos de la humitat que aquesta hora s’instal·la al poble. Mentre el Marc endrapa les empanades que han sobreviscut a la motxilla i la febre em va guanyant la batalla, el Jose, que fa més de vint anys que viu aquí i s’alegra que haguem passat per la festa del seu poble al quin tan enyora, tecleja sobre la pantalla del seu mòbil en busca d’un alberg que ens aculli prop de la mitja nit. Trenta minuts més tard, embarquem sobre el seu Mitshubishi dels vuitanta i, mentre ens fa un recorregut nocturn per la ciutat, fem via cap al hostel sota les seves mans protectores que s’asseguren que ens obrin la porta abans d’abandonar-nos damunt la voravia.

Punta Arenas desperta amb quasi trenta graus positius i un sol espatarrant. Després d’un dia de llitera i de paracetamols, em convenço de que el sol em carregarà d’energia i ens enllestim per sortir a recórrer la ciutat. Res tenen a veure els carrers avui amb la nit que vam arribar. Trompe-oeils que desfilen vora el passeig marítim, cases de totxo que encaren el blau intens que arrossega la badia fins aquí, vianants passejant sota els rajos de sol d’un poble que s’orgulleix de flotar sobre l’estret de Magallanes, edificis d’aires colonials, cases colorides i una bella plaça des de la quina s’eleva un monument dedicat a Terra del Foc. A escassos passos de la plaça d’Armes, el quiosc Roca rep turistes com nosaltres encuriosits per la seva famosa picada – xoriço picat dins d’un entrepà – reconeguda dues vegades com la millor de Xile. És en aquest diminut local de prop de cent anys d’història que ens aturem a provar el choripan magallánico i un batut molt popular en la gastronomia xilena; la llet amb plàtan.

Deuen ser prop de les nou quan surfegem altra vegada les ones del estret de Magallanes. El batut de plàtan, o potser el passeig sota els rajos de sol d’ahir, ha minvat els símptomes del refredat que es va esvaint conforme avancem rumb a l’illa Magdalena. Sobre aquest bocí de terra flotant, de tan sols 85 hectàrees, s’hi passegen prop de 58.000 parelles de pingüins. El grall d’aquesta espècie tan curiosa que sembla avançar en la vida a pas de tic-toc, es pot sentir a penes uns metres de llençar l’àncora. Són desenes i desenes de pingüins passejant-se sobre l’illa, vora les nostres petjades d’humans, observant-nos, aliens o potser no, amb la mateixa atenció que els nostres ulls segueixen els seus cossos de titella. Malgrat el vol de les gavines que sobrevolen els nius en busca d’aliment, ells es passegen amb la mateixa determinació que els ha dut fins aquí. Venen nedant des del sud de Brasil, recorrent més de 4.000 quilòmetres per pondre els seus ous en aquesta illa – màxim 2 ous per femella que incubaran durant 45 dies. Alguns tentinegen els seus passos a dreta i a esquerra, altres juguen a fer l’estatua sobre la costa i altres es capbussen dins de l’aigua submergint-se fins a 45 metres de profunditat aguantant la respiració fins a tres minuts. És impressionant la velocitat que poden agafar sota l’aigua – 45km/h – però encara més que visquin fins als vint-i-cinc anys enamorats tota la vida del primer i únic amor. Amb aquesta energia passejant davant les nostres pupil·les, abandonem l’illa amb un somriure tendre i una certa complicitat vers aquests personatges.