El temps passava ràpid. Havíem arribat un dilluns de març i el que semblava que encara era hivern era tot just l’inici de la primavera. Encara no havíem aconseguit treure’ns els anoracs de sobre i el termòmetre seguia marcant temperatures sota zero. “Perquè heu hagut de marxar amb aquest fred?”, aquesta era la pregunta que es repetia als missatges de text i, en nits en que les mantes minvaven, venia a la nostra ment. D’allò ja feia mig any i en aquell temps havíem passat per una diversitat d’emocions aleshores desconegudes. Com Hansel i Gretel havíem anat traçant el camí que deixàvem rere les nostres petjades amb la esperança de poder tornar-hi algun dia.

Canadà ens havia rebut una matinada freda d’hivern i ens havia regalat nits estrellades sobre mars de gel. El caliu familiar ens va trobar un vespre d’estiu a Ottawa i vam aprendre que la paraula “gràcies” podia quedar ridículament empetitida. No vam arribar a trobar mai paraules per descriure les muntanyes que ens van enamorar aquells dies sobre les Rocoses. I seguíem incrèduls davant la infinitat de boscos que afloraven com bolets al llarg del camí. Miràvem les fotografies i amb elles els mesos enrere. Subtilment alguna cosa ens deia que eren els darrers dies per terres canadenques i, de fet, una part de nosaltres n’era conscient des de feia molt de temps.

Ara la brisa del mar es fonia amb l’aire de les muntanyes i junts deixaven un gust estrany als llavis. Com si haguéssim anat deixant enrere una tardor que tot just començava, descendíem cap a la costa del Pacífic encara amb un darrer bocí d’estiu. Minúsculament apareixien noms de pobles sobre el mapa que la experiència ens deia que allà no hi havia més que cases que morien de soledat. L’aire era ja l’únic visitant d’unes terres aleshores habitades per tribus. Resultava trist veure el que quedava ara dels avant-passats i, al mateix temps, semblava que l’aire que ens bufava darrere les orelles venia d’un altre temps. A penes quedava res d’una civilització que havia marcat la història d’aquest continent. Els aborígens s’havien vist reclutats amb reserves, expulsats de les seves pròpies terres pels conqueridors i ja només els tòtems parlaven de les seves històries i llegendes.

Cadascun era diferent a l’anterior, cada figura amb un significat diferent, amb una història única. Només calia posar el palmell de la mà sobre el tronc per sentir la fusta parlar. Alguns parlaven de valors, d’històries familiars, de llegendes. Ennegrits pel pas dels anys, es mantenien encara en peu en pobles de “lletra minúscula” i explicaven la seva història als corbs que s’hi posaven al damunt o a “petits descobridors” com nosaltres que ens havíem atrevit a posar-hi els peus en aquell territori. Feia olor a fusta envellida, cucada per la humitat i certament pel temps. Era el passat que ens parlava a través dels sentits. Eren les darreres històries que escoltàvem de Canadà.

Poble de lletra minúscula - Gitanyow - British Columbia

Poble de lletra minúscula – Gitanyow – British Columbia

Els primers tòtems van ser extrets de l'arbre mature cedar i utilitzats en les cerimònies dels clans Potlach del nord-oest del Pacífic.

Els primers tòtems van ser extrets de l’arbre mature cedar i utilitzats en les cerimònies dels clans Potlach del nord-oest del Pacífic.

Gitanyow - British Columbia

Gitanyow – British Columbia

Gitanyow - British Columbia

Gitanyow – British Columbia

Gitanyow - British Columbia

Gitanyow – British Columbia

Kipiox - British Columbia

Kipiox – British Columbia

'Ksan Village - British Columbia

‘Ksan Village – British Columbia

Un tòtem és esculpit i situat davant de la casa de la família en honor als seus avant-passats, per recordar una cerimònia memorable o una experiència espiritual.

Un tòtem és esculpit i situat davant de la casa de la família en honor als seus avant-passats, per recordar una cerimònia memorable o una experiència espiritual.

Per fi topem amb el símbol nacional del país!

Per fi topem amb el símbol nacional del país!

La pell de castor és espessa i valorada a l’hivern, estació que escollien els caçadors natius. A la primavera, els caçadors indis viatjaven amb les pells als punts comercials de la companyia europea “Badía de Hudson” i allà les intercanviaven per quincalla, mantes, ganivets i fusells. Els vaixells tornaven a Europa amb prop de 16.000 pells de castors. Era la moda europea pels barrets d’aquest animal. El seu descobriment va ocasionar l’extinció d’un gran nombre de castors.

Vancouver - British Columbia

Vancouver – British Columbia

Vancouver - British Columbia

Vancouver – British Columbia

Vancouver - British Columbia

Vancouver – British Columbia

Chinatown - Vancouver - British Columbia

Chinatown – Vancouver – British Columbia

Chinatown - Vancouver - British Columbia

Chinatown – Vancouver – British Columbia

Chinatown - Vancouver - British Columbia

Chinatown – Vancouver – British Columbia

Vancouver - British Columbia

Vancouver – British Columbia

Stanley Park - Vancouver - British Columbia

Stanley Park – Vancouver – British Columbia

Stanley Park - Vancouver - British Columbia

Stanley Park – Vancouver – British Columbia

Stanley Park - Vancouver - British Columbia

Stanley Park – Vancouver – British Columbia

Ós rentador - Stanley Park - Vancouver

Ós rentador – Stanley Park – Vancouver

Vancouver - British Columbia

Vancouver – British Columbia