Han passat ja quatre mesos des d’aleshores. Des de que aquella aventura va tornar-nos a casa amb 56.000 km rere les espatlles i 323 nits de cels embrollats de somnis i promeses. Incrèduls, crèiem que aquella set viatgera que assedegava cada nit la nostra ànima, s’esvairia amb el curs del temps. Però encara ens quedaven moltes nits de records inesborrables, d’imatges enamoradisses i de moments que revenien a nosaltres de forma incessant i, probablement, infinita.
Ara perdíem la mirada a través de la finestra i contemplàvem les caravanes i furgonetes que il·luminaven com cuques de llum el pàrquing de davant de casa. Entrevèiem les ombres dels viatgers, i possibles aventurers, moure’s en aquell espai diminut i ens imaginàvem a nosaltres, en algun racó del planeta, il·luminant algun punt del mapa com una cuca de llum. Com anhelàvem aquell ahir… L’ànima nòmada havia brotat sense permís dins nostre i les nits en que ara passàvem observant rere la finestra, tancàvem els ulls i ens deixàvem viatjar.
Viatjàvem a un ahir, a nits glacials i dies calorosos en que els mosquits deixaven anar la seva ràbia sobre nosaltres. A matins assolellats ascendint dalt d’un camp de gel o d’un cim amb denominació alasquenya. A dies de ruta vora el Pacífic i excursions sota arbres gegants i arcs ancestrals. A vespres d’unió i de pancakes amb Nutella amb ànimes viatgeres que, com nosaltres, havien decidit emprendre un altre rumb. No érem els primers ni els últims que havien decidit descobrir el món.
No havíem però arribat a realitzar fins a quin punt el món era vastament immens. Tot aquest temps, quasi bé un any, recorrent rutes nord-americanes de nord a sud, d’est a oest, intentant abastar tot allò que es presentava sobre el plànol… i no havia estat suficient. Miràvem la nostra traça sobre línies d’un Google Maps i, només una fina línia curvilínia es dibuixava sobre una part del món que crèiem abastable de recórrer en la seva absoluta plenitud un any enrere. Aquell període no havia estat suficient. Els mesos havien passat a contrarellotge i a contra voluntat de forma vertiginosa i, ara, de l’altre costat de la finestra, mil i una rutes lliures de les nostres petjades escorcollaven la nostra ment mentre observàvem un escampat de cuques de llum il·luminar la nit.
El que heu viscut és una cosa magnífica però estic segura, que d'aquí a un temps no massa llunyà, ens tornarem a comunicar per aquest mateix mitjà perquè haureu inicitat un altre llarg recorregut maravellós.
Una abraçada parelleta i un petó molt gran.
Conxi, com ens alegren els teus missatges de nou per aquí. Veure penjat un comentari quan ja som aquí, ens motiva a seguir escrivint cròniques i a compartir amb vosaltres tot allò que hem viscut i que anem sentint al llarg dels mesos després de la nostra tornada.
Com bé dius, el que hem viscut ha estat meravellós. I tan debó, el teu instint sigui cert i algun dia poguem re-iniciar de nou l'aventura. Mentre, ens seguirem escrivint per aquí i seguirem robant-te abraçades.
Un petó ben fort!