Et deixo el plaer de tancar la porta, una porta que es tanca…” em diu ell amb un fil de veu en el que puc entreveure un nostàlgic adéu a aquell apartament; la nostra petita però entranyable llar. La meva resposta només podia ser “i una altra que s’obra”.

L’apartament s’havia anat despullant de mica en mica i amb la seva nuesa ens intentava seduir més d’una vegada. Però aquesta seducció no ha anat més enllà d’un estrany sentiment de malenconia. Ara, ens anem atansant lenta i discretament cap a ella. Una porta robusta i colossal que imposen a tot el qui passa per davant. Nosaltres ens hem aturat als seus peus, embadalits per la seva magnitud, col·loquem els nostres ulls i nas a través de la fina línea de llum que s’escapa i com uns marrecs ens quedem bocabadats somiant amb el que hi haurà al seu darrere. La curiositat creix desmesuradament i els nervis van florint de forma incontrolable. Queda escollir l’equipatge tot i que ja duc el més imprescindible, el meu company de viatge.