En un dels llocs més calorosos de la Terra

Som a finals d’octubre i la traça que anem deixant rere els talons indica que ens allunyem cada vegada més d’aquell inhòspit i més nòrdic punt del continent americà. Deadhorse queda ja a més de sis mil quilòmetres i noranta nits d’aquí. En aquell remot indret d’Alaska el sol ha començat a perdre el seu esplendor, els caribús han iniciat rumb al sud i les planícies de tundra es preparen per rebre un hivern tan dur com espectacular. Així, en un estat d’embriaguesa polar, la imaginació del que podria ser i els rècords d’un ahir, es fonen en perfecta sintonia fins aconseguir captivar-nos en un univers paral·lel. Lluny d’aquest espai de temps tan nòrdic, una alenada d’aire calent ens inunda les pupil·les i ens retorna a la realitat. Ens endinsem a les entranyes d’una vall on només el diable podria jugar-hi a golf; Death Valley.

La carretera estatal 190 ens arrossega lentament a les profunditats de la vall. A cada revolt, la temperatura ascendeix i a cada grau que es suma al termòmetre, el descobriment d’aquest nou paratge resulta més interessant. El paisatge que es va estenent sota la nostra inquieta mirada, brota de salines i dunes de sorra i, en darrer pla, una serralada de muntanyes amaguen canyons que no atraparem. De no ser pel terreny muntanyós que s’entreveu al fons, creuríem que estem al mig d’un desert més que d’una vall. L’aparent desertificació no és més que un engany. Increïblement, animals i plantes han arribat a adaptar-se a aquest dur entorn; el més sec de nord América.

Death Valley – California

Probablement perquè és un dels indrets més calorosos de la Terra i, probablement perquè el punt menys elevat del hemisferi occidental es trobi aquí, diguin allò de que només el diable podria jugar-hi a golf. I la veritat és que a aquestes temperatures més que jugar a golf voldríem menjar un gelat sota l’ombra d’un pi. Les vistes panoràmiques de les que gaudíem des de la cresta de la vall, queden ja ben enrere, ben amunt. Ja als peus de la vall, donem pausa al motor i ens disposem a perdre’ns en aquesta terra del diable. Un cartell enclavat enmig de l’àrida muntanya que s’eleva a la nostra esquerra, indica que hi hem arribat; assenyala que estem a vuitanta-sis metres sota el nivell del mar.

Al centre de la foto, al mig de la muntanya, hi ha una petita taca blanca; alla és on està el nivell del mar.

El conjunt en sí posseeix una accidentada bellesa. El sòl que es presenta davant les puntes dels peus és tan escarpat i tan afilat, tan blanc i tan gris, tan infinit i tan fràgil, que sembla d’un altre planeta. Els rajos de sol que cauen sobre ell, fan que es desprenguin minúsculs i incalculables brots de llum que es poden apreciar si un tomba el cap a terra i busca l’horitzó sobre la vall. La rugosa textura que cobreix la superfície i l’olor a minerals que arrossega l’aire cristal·lí, són restes del que fa deu mil anys era un llac que cobria la vall. Es tracta d’escultures úniques compostes de minerals que la erosió de l’aigua ha creat i que avui, després de milers d’anys, segueixen aquí. Definitivament, això no pot ser terra del diable. Més que una altra vida, hi ha llocs que necessiten un altre univers.

L’horitzó àrid cobert d’escultures úniques formades pels minerals.

Escultures de minerals.

0,03 litres d’aigua que cauen a l’any i fins a 56,7 graus. No sabem quin nom li posaríem a aquest univers però Death Valley (Vall de la Mort), malgrat que hi hagut i hi ha vida, no sona tan malament després de tot. Les restes de vagons que un dia havien arrossegat bòrax extret de mines ja en ruïnes, les traces de pintures rupestres de fa més de nou mil anys… fan pensar en els avantpassats que un dia, igual que avui nosaltres passem momentàniament per aquí, ells també hi van passar, hi van viure i van aconseguir adaptar-se en condicions prohibitives. I així, com en cada nou descobriment, acaba venint aquella frase meditativa de: “En aquest mateix indret, aquí, on ara tu i jo hi estem posant els peus, on estem sentint, palpant amb les mans el passat, algú hi va estar molt abans que nosaltres, i demà nosaltres passarem a formar part d’aquest algú.”