La capital, Washington DC

Conforme avançaven els dies anàvem trobant el bon temps i la calor. Estàvem contents d’haver perdut l’hivern durant el camí però ara havíem de començar a lluitar contra una calor que s’instal·lava còmodament dins la furgo i ens feia treure els pijames d’estiu a primers de maig. Ben mirat, preferíem allò que les piles de mantes que en més d’una nit havien estat, tot i així, insuficients. Ara podíem passejar sota els rajos de sol, que al contrari de l’hivern, ens deixaven fer tantes fotos com volíem sense que les mans es quedessin petrificades a causa del fred. Potser, per aquesta raó, ens vam embarcar en un mar de fotos quan vam arribar a Washington DC. O potser, perquè la capital era un dels altres indrets que marcaríem com a “preferits” en la nostra llista de metròpolis.

Escenari de pel·lícules i llibres, Washington DC figurava en la nostra imaginació fins que els nostres peus van sortir del metro. Avinguda avall, s’enfilava la cúpula del Capitoli, símbol de la democràcia i de la ciutat. Tot i les destrosses que havia ocasionat la Guerra de 1812 amb l’incendi del Capitoli i de la Casa Blanca, la ciutat semblava haver-se regenerat de les seves pròpies cendres com un fènix. Cada detall relluïa d’elegància i passejar entre els seus jardins i carrers era com introduir-se en un personatge dels quadres de Monet.
Mall, o l’avinguda principal, era un aparador de museus que s’enfilaven l’un al costat de l’altre. Museus immensos i espectaculars que requerien de tota una vida per aprendre’s tot el que emmagatzemaven i que a més a més eren gratuïts.
Mentre els encuriosits es quedaven atrapats en ells, els universitaris s’aplegaven als camps de gespa que s’estenien fins al riu Potomac. Els menys apassionats plantaven la cadira mentre els altres començaven a escalfar amb uns quants tirs de pilota. Que el beisbol era l’esport nacional ho havíem sentit alguna que altra vegada, però per si teníem algun dubte, l’arribada a la capital ens ho va acabar de deixar clar. En cada racó s’hi apilonaven petits equips amb samarretes personalitzades i una pila de pilotes que aviat es dissiparien per l’aire.
Lluny de tot allò, el cementeri d’Arlington reposava sobre el cim de la ciutat. Els ocells i els esquirols eren els únics que semblaven atrevir-se a trencar aquell silenci celestial que s’estenia per sobre dels tres-cents mil soldats que reposaven en aquell marc de làpides blanques. Estats Units era un país fortament patriòtic que era capaç de fer sentir aquell sentiment a qualsevol estranger. I Washington DC, per ser la capital o no, la seu democràtica o no, la residència del president o no, era un dels indrets amb un fort patriotisme que eriçava la pell.

Recórrer la capital havia estat com una d’aquelles caminades en que un comença a posar un peu davant de l’altre fins que perd la noció del temps. Per més que ens hi esforcéssim, no hi havia dia que anéssim al ritme de les agulles del rellotge. L’agenda no l’havíem obert des de feia molt de temps i aquella nova manera d’emprendre el dia s’havia convertit en una forma de vida d’aquesta aventura. Simplement, només calia deixar caure la nit sobre nostre i amb ella aquelles postes de sol que ens atrapaven a la fi del dia.