Adéu furgo, adéu

Em sento a escriure una crònica que fa mesos intento trobar-ne les paraules. Evoco per viatjar al passat i trobar l’autenticitat dels sentiments. Fallo al intentar tallar les frases. Els mils d’imatges que esclaten a la meva ment em fan ballar indecisa de tant rècord. 324 sols, 323 llunes i quasi 56.000 quilòmetres en un espai de quasi 8m2. Recordo el que ens van dir aquell vespre: “la cuidarem”. Penso en ella i la imagino com pelicà agafant el vol amb les seves enormes ales. Disposada a recórrer món. Aquesta vegada però sé que s’enlaira sense nosaltres.

Badlands National Park – South Dakota

Stewart – British Columbia

“Damunt del parabrises la neu es posa suaument com cotó que cau del cel. Oneja lentament a l’aire fins estellar delicadament sobre el vidre. Neva amb tanta força que els flocs s’amuntonen els uns damunt dels altres fins convertir la furgo en una bola blanca enmig d’aquesta pura estampa. Quan sembla que ens tornem invisibles, el parabrises es torna a endur la neu amb un va i ve. Som dos i una furgo disposats a creuar l’Atlàntic. Incapaços de imaginar com d’extraordinària serà aquesta aventura sobre rodes, ni com seran onze mesos vivint dins d’una furgo. Miro enrere i veig el llit cobert de mantes que ens serviran per afrontar aquesta primera nit enmig d’un hivern que tot just sembla començar. Em pregunto on dormirem i intento endevinar el que ens depararà el camí. Estic convençuda viatjar en un coet direcció al planeta de l’aventura.”

Així començava l’esborrany d’aquesta crònica. Recordant aquelles primeres hores en que l’aventura cobrava vida i en que tot just començàvem a fer-nos amb la furgo. Tants moments viscuts amb ella i tan difícil escollir-ne un. Al cap i a la fi, no ha estat més que un mitjà que ens ha permès recórrer les línies d’un mapa. Però al cap i a la fi, també, ha estat la nostra llar i ineludiblement hem creat un vincle. Com ens podíem arribar a imaginar tot el que viuríem amb ella?

Les gèlides nits a Nova Scotia, les postes de sol que es perdrien per la ranura de la finestra, la diversitat de paisatges que desfilarien davant les nostres pupil·les, les nits en vela, els despertars solitaris en entorns tan salvatges com únics, els tes que compartiríem, les nits llegint sota un cel d’estrelles, les històries que naixerien amb un “toc-toc, d’on sou?”, els cops de cap que s’enduria el Marc amb la cantonada de la cuina, els farts de riure i plorar que ens faríem, els assalts policíacs a mitja nit, la vida salvatge desplegant-se a cada quilòmetre, el primer ós amb el quin toparíem al nord del llac Superior, el dia que arribaríem allà on s’acaba la línia…

Grand Teton National Park – Wyoming

San Juan National Forest – Colorado

Banff National Park – Alberta

Avui ja no tenim la furgo. Des del moment en que vam deixar caure les claus sobre un palmell que no era el nostre, vam acceptar, amb un nus oprimit a l’estomac, que posàvem punt i a part a una etapa. Que tancàvem aquest cercle i que donàvem així pas a una nova aventura que tragina en el nostre interior des d’aquells dies aventurers. Però això ja serà part d’una altra crònica. Perquè vindran més i noves interessants cròniques! Així amb aquest final, diem adéu a la furgo i posem un punt i a part a Coneixent mons:

“Queden a penes vint dies per començar una nova tardor. Els boscos de Canadà són tan superbs a aquesta època… més encara el marc daurat de la copa dels arbres. A Estats Units els Sequoies comencen a enmarronir-se deixant entreveure els seus cossos magnificents. Veig Yellowstone fumejant enmig d’una postal d’hivern. Un hivern que no trigarà a arribar on la neu tenyeixi de blanc el llom dels bisons. Imagino aquestes imatges amb una tassa de té escalfant les meves mans, observant per la finestra, sentint l’escalfor del seu cos, aturats en algun racó de la ment dins d’una furgo.”

Route 66 – New Mexico

Dalton Highway – Alaska