Tan sols feia unes hores que l’avió s’havia enlairat camí a Andorra. Tornàvem a estar sols i lluny quedava encara el dia en que hauríem de comprar els bitllets de tornada. Avançàvem sense mirar el calendari més que en moments com aquells en que “casa” quedava ja tan lluny de nosaltres. La carretera ens esperava altra vegada i la ràdio seguia amb silenci després de la seva partida. L’enyorança ens atrapava de nou com el cant de les sirenes i New York anava quedant enrere. Avançàvem cap a l’equador d’Estats Units en un dia assolellat de maig.
Bristol semblava un poble tranquil on passar la nit. El pàrquing que havíem trobat vora el riu era d’allò més tranquil i convidava a fer una mica d’exercici. Exercici… quan de temps feia que no havíem pogut treure les bambes? L’hivern havia estat llarg i per res hauríem sortit a suar amb aquell fred mortífer. Ara, el clima ens rebia càlidament i sortir a prendre l’aire començava a venir de gust més que mai.
Aquella nit però no seria la primera que la policia ens vingués a picar la porta. Ja ho havien fet a Cape Cod la mateixa nit en que tot Estats Units estava a la busca i captura del terrorista dels atemptats de Boston. Aquesta vegada però vam tenir un observador més intimidant abans de l’arribada de la policia.
Deurien ser les nou de la nit quan un jeep 2×5, totalment americà, amb els vidres tintats i sense fer cara de bons amics, es planta davant la furgo i encén les llargues. La respiració s’atura durant uns ansiosos segons. El cotxe segueix davant nostre, il·luminant i intentant transmetre’ns alguna cosa que preferim no saber. I aleshores, es torna a posar en funcionament i s’allunya uns metres sense treure’ns l’ull de sobre. Comença a ser realment inquietant i irritant. Ni les llums ni els vidres ens deixen entreveure qui té ganes de fer-nos passar una mala nit. I finalment, sembla allunyar-se… La policia no triga a arribar. Una vegada més ens demanen els papers i, després de xerrar amicalment sobre el viatge, ens acaben informant que el mateix jeep els hi ha donat l’alerta. Després de tot, qui no hagués actuat de la mateixa manera si tingués la filla desapareguda?
Bristol – Pennsylvania
Bristol – Pennsylvania
Mentre d’altres fan el dinar…
L’ensurt de la nit anterior s’havia anat dissipant amb les hores i ara ens dirigíem a Philadelphia. Havia estat el punt d’escala quan vam agafar l’avió a penes dos mesos enrere però només vam aconseguir veure una ciutat il·luminada sota els nostres peus a la qual li dèiem “hola i adéu”. Sabíem que la ruta ens portaria cap a ella unes setmanes més endavant i aleshores descobriríem que Philadelphia era una ciutat històricament important. La Declaració de la Independència es signava aquí un 4 de juliol de 1776 i es convertia en aquell moment en la primera capital de la jove nació. El pas dels anys però li va treure la categoria de capital i els vagabunds omplien ara les sortides de metro. Els cartrons desgastats els feien d’aixopluc i un vas d’Starbucks, que havia deixat de ser blanc feia molts dies, es mantenia de peu amb el pes d’un grapat de dòlars. Gent de tota raça es barrejava pels carrers i un efecte multicultural es gronxava davant els ulls que s’anaven adaptant de mica en mica. No havíem viscut amb tanta intensitat aquell fenomen ni a Europa ni a l’est de Canadà. Estats Units, o almenys els quilòmetres que dúiem recorreguts, era clarament un país amb una gran diversitat cultural.
De mica en mica anàvem fent via cap a l’equador d’Estats Units. Descendíem per la costa de Delaware i de Maryland i la vista tornava a gaudir d’un oceà sense fi. Els quilòmetres anaven sumant sobre el comptador i les persones que ens anaven proporcionant aigua durant el camí començaven a sumar-se en els nostres records. Aquesta vegada es tractava de dos jovenets que deien ser els bombers de Bethany Beach . A penes deurien tenir tretze anys però ni nosaltres ni ningú els treia aquell honor. Aquella tarda però van fer ús de la seva professió per omplir el dipòsit d’aigua de dos viatgers que deien venir d’algun lloc d’Europa. Més tard, vam aprendre que els cossos de bombers estaven formats per voluntaris, des de xics a grans.
La volta per la costa de Delaware i Maryland havia estat més curta del que havíem planificat i arribats al seu extrem ens endinsàvem en terres de l’estat de Virginia. Yorktown era avui un poble de costa encantador on anys enrere britànics, francesos i angloamericans van lliurar la batalla decisiva de la guerra de la independència al 1781 acabant amb la rendició de les forces britàniques. Les esteses de gespa es perdien en el bosc i entre canons, un es podia fer a la idea dels soldats lluitant en aquells camps de batalla. Vora la costa, les cases colonials, encara habitades, donaven una imatge totalment diferent d’aleshores. Els ocells es podien sentir cantar en un entorn de pau i de tranquil·litat.
Amb el pas dels dies anàvem retrobant també aquella ànima viatgera que amb la seva partida havia baixat el vol. Ara volàvem novament amb força i la ruta seguia marcant-nos el camí de l’aventura.
Badia de Chesapeake – Virginia
Yorktown – Virginia
Yorktown – Virginia
Yorktown – Virginia
Yorktown – Virginia
Yorktown – Virginia
Yorktown – Virginia
Yorktown – Virginia
Yorktown – Virginia
Yorktown – Virginia
Yorktown – Virginia
Yorktown – Virginia
Yorktown – Virginia
Yorktown – Virginia
Yorktown – Virginia
Òstia companys!!!!!!!! Mira que me n'arribeu a ensenyar de coses….. sou mes educatius que el canal discovery!!!!!!!! Un cop més una crònica boníssima amb una redacció mestra i unes fotos fantastiques…..
Marc, no veus un 1to1 en aquestes cistelles?????
Res, esperant la propera amb ganes!!!
Una abraçada!!!!!
Ja veus!!! Com em recordava les tardes al comunal i com ho trobo a faltar!!! Així que ja saps, ens has de venir a veure uns dies! 😉
Una abraçada gegant!!!