El temps passava ràpid. Havíem arribat un dilluns de març i el que semblava que encara era hivern era tot just l’inici de la primavera. Encara no havíem aconseguit treure’ns els anoracs de sobre i el termòmetre seguia marcant temperatures sota zero. “Perquè heu hagut de marxar amb aquest fred?”, aquesta era la pregunta que es repetia als missatges de text i, en nits en que les mantes minvaven, venia a la nostra ment. D’allò ja feia mig any i en aquell temps havíem passat per una diversitat d’emocions aleshores desconegudes. Com Hansel i Gretel havíem anat traçant el camí que deixàvem rere les nostres petjades amb la esperança de poder tornar-hi algun dia.
Canadà ens havia rebut una matinada freda d’hivern i ens havia regalat nits estrellades sobre mars de gel. El caliu familiar ens va trobar un vespre d’estiu a Ottawa i vam aprendre que la paraula “gràcies” podia quedar ridículament empetitida. No vam arribar a trobar mai paraules per descriure les muntanyes que ens van enamorar aquells dies sobre les Rocoses. I seguíem incrèduls davant la infinitat de boscos que afloraven com bolets al llarg del camí. Miràvem les fotografies i amb elles els mesos enrere. Subtilment alguna cosa ens deia que eren els darrers dies per terres canadenques i, de fet, una part de nosaltres n’era conscient des de feia molt de temps.
Ara la brisa del mar es fonia amb l’aire de les muntanyes i junts deixaven un gust estrany als llavis. Com si haguéssim anat deixant enrere una tardor que tot just començava, descendíem cap a la costa del Pacífic encara amb un darrer bocí d’estiu. Minúsculament apareixien noms de pobles sobre el mapa que la experiència ens deia que allà no hi havia més que cases que morien de soledat. L’aire era ja l’únic visitant d’unes terres aleshores habitades per tribus. Resultava trist veure el que quedava ara dels avant-passats i, al mateix temps, semblava que l’aire que ens bufava darrere les orelles venia d’un altre temps. A penes quedava res d’una civilització que havia marcat la història d’aquest continent. Els aborígens s’havien vist reclutats amb reserves, expulsats de les seves pròpies terres pels conqueridors i ja només els tòtems parlaven de les seves històries i llegendes.
Cadascun era diferent a l’anterior, cada figura amb un significat diferent, amb una història única. Només calia posar el palmell de la mà sobre el tronc per sentir la fusta parlar. Alguns parlaven de valors, d’històries familiars, de llegendes. Ennegrits pel pas dels anys, es mantenien encara en peu en pobles de “lletra minúscula” i explicaven la seva història als corbs que s’hi posaven al damunt o a “petits descobridors” com nosaltres que ens havíem atrevit a posar-hi els peus en aquell territori. Feia olor a fusta envellida, cucada per la humitat i certament pel temps. Era el passat que ens parlava a través dels sentits. Eren les darreres històries que escoltàvem de Canadà.
La pell de castor és espessa i valorada a l’hivern, estació que escollien els caçadors natius. A la primavera, els caçadors indis viatjaven amb les pells als punts comercials de la companyia europea “Badía de Hudson” i allà les intercanviaven per quincalla, mantes, ganivets i fusells. Els vaixells tornaven a Europa amb prop de 16.000 pells de castors. Era la moda europea pels barrets d’aquest animal. El seu descobriment va ocasionar l’extinció d’un gran nombre de castors.
Déu meu a tot arreu hi ha una Chinatown. A part això tot molt maco, els tótems m'encanten. Una abraçada parelleta.
Doncs sí! No hi hagut ciutat que no haguem trobat una Chinatown. Però Vancouver, a més a més, va rebre la primera onada d'immigrants chinesos allà al 1860 amb la esperança de trobar or. La ciutat China establerta aquí és mes antiga que la pròpia ciutat de Vancouver. Així que imagina't! 😉
Una abraçada ben forta!
Hola Perelleta. A part de veure fotos precioses a cada cronica , cada vegada aprens coses noves amb els vostres comentaris. Dona gust llegir-vos . Au revoir le Canada et maintenant ou allez-vous? Be fins a la próxima a veure les sorpreses que ens donareu. Molts petons
Hola Pascale i Balta!
Doncs aviat penjarem una nova crònica sobre la següent etapa que hem fet: les Rocky Mountains, Wyoming! Però el pròxim bye-bye no serà fins d’aquí uns mesos i per això encara queden moltes cròniques per fer!
Mentrestant, esperem poder seguir compartint amb vosaltres el que anem aprenent cada dia 🙂
Una abraçada ben forta!