Lentament ens havíem anat allunyant d’Alaska i ja en altres terres reflexionàvem sobre els dies passats. No havia estat als nostres plans. Anar-hi significava allargar el viatge i, ni aleshores ni ara, teníem clar on seríem avui. L’anhel viatger ens atrapava a la ruta i preferíem no pensar en els dies que s’anaven escolant com sorra entre els dits. A cada pas sentíem que els peus es fonien en un bany de dunes que ens culminaven el camí. Aquell nou lloc era el desert més petit del món.
Ni havíem estat mai al desert ni aquesta vegada tampoc seria la primera. De fet, tècnicament no era considerat un desert real per quan l’àrea era considerada massa humida. Però el sol fet d’aparentar-ho ja ens havia fet descalçar i imaginar-nos com a protagonistes d’una d’aquelles històries de saharians perduts enmig del desert. Aquells eren probablement un d’aquells moments en que jugàvem a ser criatures i, de fet, allò ens divertia. Vaja que si ens divertia.
A penes tenia 2,6 quilòmetres quadrats però el panorama va ser suficient per fer-nos un idea, segur que minúscula, de com serien els deserts que, tard o d’hora, atraparíem al sud. Aquest però era un fòssil del que havia estat aleshores: un llac glacial de la darrera glaciació. Curiós. Ara només era sorra i tenia alguna cosa més que els altres deserts; pins. Ah… i un saharià perdut en les seves dunes.
Carcross – Yukon
Carcross – Yukon
Carcross – Yukon
Un saharauí perdut enmig del desert!
Carcross – Yukon
