Els Alps; fred i gel

Quilòmetre a quilòmetre ens anàvem apropant novament a la frontera francesa creuant la vall italiana d’Aosta. Els castells coronaven els pobles, la neu tornava a adornar el paisatge i la temperatura anava baixant de mica en mica. La furgo, ella, s’anava fent petita sota els Alps que anaven creixent desmesuradament conforme avançàvem. Aquelles muntanyes que s’estenien al llarg d’hectàrees i hectàrees contenien el pic més alt d’Europa occidental, el Mont Blanc (4807 m). El cim somiat per tants excursionistes i que nosaltres ens acontentàvem de contemplar-lo tot estirant la barbeta.

Amb la barbeta aixecada els nostres peus recorrien la acollidora Courmayeur. I diem “acollidora” perquè ens va recordar la nostra estimada Andorra. Els esquiadors passejaven amb l’equip d’esquiar, les botigues llogaven material d’esquí, les casetes de fusta oferien productes típics i casolans i els carrerons empedrats lluïen encara les llums de Nadal. A aquella hora, les tavernes desprenien olors que obrien la gana el que ens va fer recordar que era hora de sopar i descansar. Aquella nit sota la mirada del Montblanc i el fred que feia apreciar les mantes, va donar pas l’endemà a un dia tapat i núvol que va esquerdar aquella panoràmica dels Alps que teníem gravada en les nostres ments. La natura és capritxosa i semblava disposada a estar-ho els dies a venir.

Acomiadàvem Itàlia disposats a creuar el túnel del Mont Blanc quan vam rebre la nostra primera bufetada: 54,70 € per creuar 11 km de túnel!!! Com un acte reflex, ens vam mirar amb els ulls com dues bombolles. Només podíem pagar o fer una volta de 150 km pel port del Gran Sant Bernard que probablement a aquella època estaria tancat. Morruts per la presa de pèl, ens endinsàvem túnel endins i 11 km més endavant tornàvem a rodar sobre terres franceses.

Chamonix apareixia sota un cel tapat que no semblava frenar els esquiadors que baixaven fent zigues-zagues d’un costat i de l’altre de la vall. El moviment tampoc faltava al poble i nosaltres ens hi vam afegir. Amb aquell temps només podíem creuar els dits perquè sortís el sol per poder evadir les nostres ànsies de fer muntanya. De sol no en va fer però fred… Aquell missatge al mòbil de “La temperatura del iPhone debe disminuir antes de que pueda usarlo” no podia ser un bon presagi. A la furgo hi feia fred als matins i aquella nit havia estat molt freda. I xas! Efectivament, l’aigua no rajava perquè les tubàries s’havien congelat! Sabem d’una o probablement més persones que s’espantarien si sabessin que vam estar quatre dies sense dutxar-nos. Però allò no va ser un problema. L’autèntic maldecap era intentar desfer aquell gel de les tubàries amb un tros de branca perquè l’aigua no s’embossés a la pica. En definitiva, allò formava part de l’aventura i d’aquelles coses que un no preveu i fan néixer anècdotes com aquesta. Esperem que el clima a Canadà sigui més generós amb nosaltres. Els tres dies que vam preveure als Alps i aquella excursió amb randonnée van ser com un caramel a la boca que vam haver de treure. La ruta seguia però estem segurs que algun dia hi tornarem.