Són les vuit i mitja del matí quan arranquem per fi el cotxe i ens posem en ruta cap al Parc Nacional de La Mauricie. La escapada ve sobrevolant-nos la ment des de fa dies. El destí però no és la qüestió. De fet no ens importa massa. Més aviat és una qüestió de necessitat, de calmar la set de viatge que ve inquietant-nos des de que vam tornar a aterrar en aquest immens país, de viatjar a través dels seus paisatges replets de natura, de reprendre l’aire, de reconnectar d’alguna manera amb l’aventura d’un ahir i d’explorar el vast territori que ens envolta, més enllà de Mont-real, i del que encara ens queda tant per descobrir.

Enrere queda Mont-real i les seves cases de sostres aplatats i escales cargolades i, ràpidament, ens trobem submergits a la ruta amb les seves àmplies i infinites carreteres. A totes les ciutats passa el mateix. Més enllà de la línia cosmopolita circumscrita, als afores, hi ha un abisme paisatgístic. En qüestió de minuts, només queda la boscúria, el costat salvatge espargit a banda i banda d’una línia de quitrà disposada a fer viatjar mils de quilòmetres. En aquest quadre, al ritme que la pineda desfila per la finestra, ell condueix satisfet en aquest horitzó del temps. No diu res però ambdós sabem que estem reviatjant, que estem revivint, que som feliços.

La senyal de la ràdio quebequesa, la d’accent singular, el de boca oberta, de gesticulacions forçades i de sensacions encara irritants per a la nostra orella que no acaba d’acostumar-se, es va perdent conforme ens atansem al parc. El viatge a penes dura dues hores quan ens trobem a la caseta de fusta que dóna la benvinguda als visitants. La noia que ens rep sembla extreta de l’emissora. Amb el mateix accent quebequès que veníem escoltant i el dit índex encongit, ens adverteix de la libèl·lula gegant que voleteja la finestra del Marc i, ens enlaira les entrades veloç, amb un somriure forçat que amaga una barreja d’horror i de pànic. Monstre i viatgers, ens acomiadem amb tota la mostra d’inofensivitat possible i ens posem en marxa. Els primers quilòmetres al parc no triguen a envair el vehicle d’olor a pi, a natura. I envoltats per aquest aire aromàtic, ens visualitzem, des de l’aire, a vista d’ocell, avançant entre dos mars de pins i nous horitzons que descobrir.

La primera parada la fem a les Cascades. A penes hem iniciat el camí, que un gran cartell ens senyala la presència d’óssos i una llista de mesures de precaució. Amb la imatge de l’ós negre en primícia i els cinc sentits en alerta, ens endinsem al bosc en busca de noves aventures. Els primers passos ens condueixen al llac Wapizagonke. Sota els nostres peus, des del pont de fusta, els canoistes remen en aigües calmes al compàs que el sol esclata en un cel pulcre. El llac que travessa el paisatge i es filtra sense permís entre les esteses de pins, dibuixa sinuoses línies sobre la sorra i acaricia les arrels dels arbres. En ell, entre navegants de canoes i peixos que naden a ritme de tic-tac a dreta i a esquerra, la gent es banya en les seves aigües roges. Malgrat el color que li donen els minerals, els rajos de sol que sobre ell cauen deixen lloc a la transparència i, per efecte, l’arena que més avall reposa mostra les petites esses que el pas de l’aigua va deixant. Des d’aquí dalt, l’impuls és natural, incontrolable. Les ganes de remar, de capbussar-se, de descobrir, creixen a passos de gegant. I així, somiadors, sense donar-nos compte, ens trobem jugant a sortejar la nostra canoa i viatjant amb ella a racons inhòspits.

El recorregut que emprenem en aquesta part sud del parc són a penes sis quilòmetres entre l’arbreda, la possibilitat d’óssos i uns quants esquirols nans, o suïssos com diuen aquí. Els passos no triguen a perdre’ns enmig de l’ombra dels arbres i de l’aroma a bosc que ens inunda ja les narius. A cada pas, els troncs brollen per nosaltres colònies de bolets que s’escampen per les seves escorces i coloren el camí. Neixen en grup, els uns damunt dels altres, en perfecta sintonia i esquitxen el bosc de màgia i de fragilitat. En aquest ecosistema en el que avancem de puntetes, penetrant-nos d’aquesta energia, es pot sentir l’aigua del llac lliscar sobre les roques. A mesura que ens apropem, el murmuri és creixent. Aquí, en aquest tobogan natural de roques format per l’erosió de l’aigua, protegits per una flota de pins que envolten i cobreixen l’espai, els nens juguen en les basses que s’hi formen i salten de roca en roca amb els peus nuus i l’ànima lliure.

A penes són trenta minuts de puja i baixa, de bolets màgics i de sorolls de branques en moviment provocats pels esquirols, quan arribem al mirador i que la vista es perd en un mar de pins. Probablement, la captura esclataria de colors si la tardor ja s’hagués instal·lat. Però el verd que es perd a l’horitzó és tan etern que és senzillament aclaparador. Tant arbre, tant bosc, tanta natura, i realitzar que tan sols és un bocí del que s’estén en aquest gran país… La pineda és tal que a penes queda espai per apreciar el tram de llac que per sota hi passa. És majestuós. Sans i estalvis d’óssos, amb les pupil·les banyades de verd, retrobem el punt de partida i prenem rumb a l’est.

La tarda ens troba al llac Édouard. El cert, és que el parc està esquitxat de llacs secrets. Secrets perquè només els canoistes poden arribar-hi. Són llacs que es connecten els uns als altres als quals un només hi pot arribar remant. Un llac condueix a l’altre, sovint cal baixar de la canoa, carregar-la a coll, submergir-se al misteri del bosc, retrobar l’inici del següent llac i així tornar a llençar-se en aquest laberint natural, saltant de llac en llac. Lluny d’aquests amagatalls secrets que ens pessigollegen l’estomac, ens refem ràpidament amb la postal que ens frega els peus. La sorra es barreja amb les fulles punxents dels pins que el vent fa caure i allà on no poden brotar més troncs, la platja es dibuixa per nosaltres. La silueta dels arbres es reflecteix com un mirall sobre l’aigua mentre les diminutes ones acaricien els nostres peus descalços. Així, en una cala emboscada, en aquest vespre d’estiu, ens deixem abraçar pel paisatge.

Aquest matí l’emoció ens trepitja els talons. Tot i l’advertència d’óssos que em fa preparar palmes, avui sabem que caminarem. Que caminarem una vintena de quilòmetres entre arbres, bolets i cants d’esquirols que es fan passar per ocells. Estem feliços. Potser perquè una part de nosaltres pertany a la muntanya, potser perquè els nostres passos estranyen el crac-crac de les pedretes sota la planta dels peus, el so de les petjades sobre les branques seques i la terra. Potser perquè recordem un ahir pels boscos de Les Rocoses. De llacs d’aigua turquesa i pics nevats que s’eleven al cel. Encara avui, i sabem que per sempre, queda aquesta impremta en nosaltres. I, tot i que a vegades costi amagar-la, sabem que cada lloc és especial. I que tot i que la Mauricie no tingui llacs turquesa, té llacs rojos que a l’hora són capaços de ser transparents, que té bolets màgics que inunden els camins i esquirols suïssos que grallen com ocells. Així, perduts en aquest indret únic, ens deixem acaparar pels seus boscos que pinten els horitzons de verds.