Les expectatives van quedar ofegades en un got d’aigua. La espera jugava a fer-nos un sortit d’idees de que passaria aquesta vegada. Apostàvem des d’un pastor alemany, aquesta vegada menys dòcil, a una retenció per un grapat d’alls que havíem amagat astutament al congelador. La cua s’anava dividint amb files i no ens decidíem per la fila “afortunada”. La indecisió va jugar el seu rol i ens preguntàvem per què carai no havíem triat l’altra fila. Massa tard. El dispositiu de càmeres hauria detectat un vehicle de matrícula “no reconeguda” i allò ens podia jugar una mala passada. Valia més quedar-se quiet i esperar. Per fi, el cotxe del davant avançava cautelosament i arribava el nostre torn. Els passaports van estendre’s per la finestra però la mirada de l’agent seguia clavada a la matrícula. Una estudiada resposta va aclarir de com de lluny veníem i la barrera es va obrir com per art de màgia.
Enrere havia quedat Canadà i els seus bells paisatges. Els quilòmetres tornaven a ser milles, i els metres, peus. No hi havia manera de recordar els peus que media la furgo ni quants quilòmetres eren seixanta-cinc milles. Ni tan sols després d’aquell alto a Alaska. El que sí vam ser capaços de recordar després de creuar exitosament la frontera, va ser que el compte enrere havia començat des del dia que vam sortir per la porta del garatge. I allò era una realitat que no volíem endevinar.
Les Rocoses s’estenien sobre el mapa des d’aquells dies a Canadà fins on ara ens trobàvem. Estàvem segurs que encara ens quedava un bocí per descobrir i no volíem deixar un espai al mapa lliure de les nostres petjades. I sovint, aquesta ambició creixia desenfrenadament. Aquell vespre de setembre, dúiem els pantalons arremangats i asseguts sobre la passarel·la perdíem la mirada en el paisatge que se’ns desplegava al davant. Els peixos feien cercles al voltant dels seus peus i obrien la boca sota la punta dels meus dits que a penes arribaven a tocar l’aigua. Eren un d’aquells moments que començàvem a rumiar sense rumiar. “I si…”. I aleshores l’altre allargava més la frase amb un altre “i si…”. I finalment, allò que semblava una bogeria acabava per fer-se realitat per una suma de pensaments “i si” que feien d’aquesta aventura un pou d’il·lusions.
L’olor a sofre anava filtrant lentament per les narius i allò ens deia que aquesta vegada no es tractava de llacs ni de glaciars. Sota els peus la temperatura era cada vegada més alta i l’olor més forta. A sota un altiplà volcànic feia d’aquell indret un paradís de manantials d’aigües termals i de guèisers. Era extraordinari veure la vegetació créixer i els animals pasturant malgrat l’encanteri d’aquell fenomen. Pous de màgia sota els nostres peus que deixaven entreveure el cor de la terra. El que no veiem. El que no sabíem que existia més enllà de les nostres soles. La terra en la seva més pura essència. Basses d’aigües termals que pintaven de vibrants colors la terra. Banys de fang bombollejant entre una massa espessa que semblava no poder passar-hi l’aire. Fonts subterrànies que esclataven d’ira quan la terra s’encenia. I quan semblava que per fi reposava, un tremolor va fer trontollar les cames uns instants. Aquell era el món en el que habitàvem. Un món anomenat Terra que ens va despertar tots els sentits de la reflexió.
Mammoth Hot Springs; l’aigua bullint dissolt la pedra calcària dels mantells de roca situats a gran profunditat. Una volta l’aigua està freda, la pedra es deposita a la superfície transformada en un mineral blanc (travertino). Aquest mineral creix 2,4 cm l’any de manera que algunes terrasses arriben a fer fins a 90 m d’alçada. Quan aquest mineral es deposita es torna blanc i les bactèries i les algues termòfiles de color groc, marró i verd. Els manantials s’alimenten de l’aigua de la pluja i de la neu. Aquesta aigua freda que queda depositada al terra, es va filtrant on la calor que emet la càmera de magma la escalfa abans de treure-la cap a la superfície.
Yellowstone; el motor d’aquesta activitat és una cúpula de roca fosa a menys de 5 quilòmetres sota terra, que ofereix la calor que converteix amb vapor les aigües que es filtren i les expulsa amb forma de columnes d’aigua. Fa uns 600.000 anys, aquesta bomba de rellotgeria sota terra va entrar amb erupció amb una catastròfica explosió que va cobrir de cendres gran part de nord América. La càmera volcànica però es va enfonsar deixant al descobert una enorme caldera, que es va omplir de lava i de cendres a causa de les erupcions menors que van travessar el terra. Avui dia està preparada per tornar a entrar de nou amb erupció.
Avançàvem encara amb aquell gust de sofre sota el paladar i un calidoscopi de colors impregnat sobre les pupil·les. Els matins de setembre ens rebien més frescos però seguíem atrapats entre muntanyes i vespres estrellats. Quantes eren les vegades que ens havíem penedit d’haver deixat els peus de gat i les cordes d’escalada al fons de l’armari… Per tot arreu, entreveiem una esquerda on posar els dits i enfilar-nos com esquirols per aquells murs del Grand Teton. Però ni els peus de gat ni les botes de muntanya haurien fet els seus honors. Els dies de sol sobre el Yellowstone havien deixat pas a una cua de núvols que no semblaven disposats a marxar. Més aviat, tot al contrari. Refugiats de la pluja dins la furgo observàvem els núvols que ofuscaven aquelles fites ja impossibles. Les gotes queien cada vegada amb més força i el que era aigua va acabar amb una pluja de pedres que va enlairar els nostres plans. El vidre ja entelat no ens deixava veure el que passava i, resignats, esperàvem un cop de sol que no va aparèixer fins al darrer dia.
Quantes meravelles ens ofereix la Terra, és espectacular i fantastic, i molt més explicat per vosaltres amb tanta passió. Una abraçada moooolt forta!
Doncs sí, la Terra és extraordinària. I quan tenim la sort de descobrir indrets com aquests, ens en adonem encara més.
Una abraçada moooooooooolt forta per tu també!
Uauuu Uauuu!!!! unes fotos magnifiques!! q macoo! ptoons!