Circumdàvem la Serra Nevada i conforme avançàvem assimilàvem el fred i un hivern que arribava massa puntual. Els enormes sequoies probablement seguirien en aquell bosc encantat per altres milers anys. Encara allà. Testimonis de tot el que succeiria als seus peus i formant part d’un temps que transcorria més a poc a poc per ells. Nosaltres, en canvi, esbufegàvem aprofitant al màxim cada minut que ens aproximava a la fi d’aquesta aventura.
Ens dirigíem aquesta vegada al parc nacional de Yosemite. El mateix que s’havia incendiat durant l’estiu i el mateix que havia hagut de tancar portes el mateix dia que celebrava el seu centenari a causa del shutdown. Ara però els rangers tornaven a ocupar les casetes de l’entrada i no vèiem rastre de l’incendi que havia tingut lloc fora de la zona turística. Serpentejàvem la carretera i ens col·locàvem a mil dos-cents metres d’alçada que només podien dur-nos més fred a aquestes alçades de l’any.
Els arbres es despullaven lentament i les precaucions per ossos havien anat dissipant. Probablement, estarien pernoctant en alguna cova amb la panxa ben plena esperant la propera primavera. O almenys, preferíem creure que no n’havia quedat cap d’afamat abans d’endinsar-nos al bosc. Yosemite però era alguna cosa més que bosc. Principalment, monòlits de granit. Monòlits tan grans que només podien ser una obra de la natura tan antiga com deu milions d’anys.
Els moviments de la superfície terrestre havien provocat la creació de les muntanyes mentre que els rius es van endinsar a la terra. I tres milions d’anys enrere, els glaciars van acabar esculpint les valls fent-les encara més profundes i amplies. Des del cim dels murs de granit on ara ens trobàvem, contemplàvem el paisatge i imaginàvem aquell indret cobert per una immensa capa de gel en una altra època.
A la dreta, el Capità, el barranc intacte més alt del món (900 metres).
Seguim trobant els colors de la tardor!
El salt del Yosemite que vam veure sense aigua!
Half Dome vist des del Glacier Point.
