A primera hora del matí ens plantàvem a les oficines dels transbordadors amb les quines havien estat les nostres companyes de viatge durant tres setmanes. Contràriament del que havíem pensat quan vam deixar la furgo a Bèlgica, hi havia més gent que també havia enviat la seva “casa rodant” al Nou Món. El grup d’alemanys que seien al nostre costat des de feia una estona, ens anaven esquitxant amb alguna pregunta de tant en quan i, quan no, tornaven a les seves històries deixant de banda aquella parella que segurament no entendrien ni un bocí d’alemany. Lluny d’aquella conversa que flotava al nostre voltant, els nostres pensaments estaven immersos en una altra dimensió que segurament ells tampoc arribarien a entendre. Probablement fos allò el que els tenia tan intrigats; aquella jovenalla que venia d’un indret tan petit per conèixer un món tan gran.
Després de passar mitja hora esperant, ja havíem optat per treure’ns les motxilles del damunt i contemplar des de les butaques la secretària atenent un parell de trucades i bellugant la cadira a dreta i esquerra amb l’intent de no adormir-se a primera hora del matí. Feia estona que les nostres orelles havien deixat d’escoltar aquells alemanys murmurant quan va arribar el nostre torn. Un munt de paperassa i uns quants dòlars més, havia estat suficient per acomiadar-nos per fi de la companyia de transbordadors. Els alemanys havien sortit a la carrera ja feia uns minuts mentre nosaltres avançàvem pacíficament cap a la duana. De fet, allò ens tranquil·litzava. Si els alemanys arribaven abans que nosaltres, no seríem els primers “toca-pebrots” del matí i, amb una mica de sort, l’oficial estaria cansat de fer una i altra vegada el mateix interrogatori. Però les nostres esperances es van esvair quan el duaner va veure que es tractava d’un vehicle que venia… d’Andorra? On carai estava Andorra? Aquell parell de marrecs que havien entrat per la porta havien aconseguit trencar amb mil bocins la suïcida rutina d’aquell oficial i, amb un somriure a la boca senyalàvem novament en quin punt de l’Atles es trobava la diminuta Andorra. Després d’allò, un parell de segells i un altre munt de paperassa, travessàvem novament la porta de la duana per retrobar-nos, per fi, la nostra companya de viatge. Els tràmits a port havien anat més ràpid del que havíem previst i ara ens endinsàvem enmig de piles de containers on dies enrere havíem entrevist la furgo esperant pacientment la nostra arribada. L’havíem trobat a faltar. Tornar a ficar els peus a dins va resultar fins i tot estrany després de tants dies. Arrancava ara una altra aventura per terres americanes i començava un nou episodi d’aquest conte que feia dies que havia obert la seva primera pàgina.
Port d’Halifax – Nova Scotia
Per fi! Ha arribat sana i salva! – Halifax – Nova Scotia
El dia va ser llarg i d’allò més avorrit. Sí, estàvem rodant els primers quilòmetres per Amèrica però voltar amunt i avall per omplir novament la nevera, buscar una bombona de gas, i instal·lar un adaptador per les bombones americanes, no estava resultant gens divertit. Després d’allò, l’únic que volíem era allunyar-nos del bullici i buidar les nostres ments d’obligacions. I semblava que aquell punt del mapa on hi deia “Peggy’s Cove” era l’indret que estàvem buscant. Solemne sobre la roca i combatent contra el fort onatge, s’alçava davant nostre el far de Peggy’s Cove. La història deia que duia el nom de l’únic supervivent d’un naufragi que va arribar arrossegat per la mar fins les roques. La geologia, en canvi, mostrava a través de les immenses pedres que ella havia arribat molt abans de la glaciació i que seguia sent la mestressa i senyora d’aquell poble de pescadors. Després de tot, no era d’estranyar que fos un dels indrets més fotografiats de Canadà.
La nit sota el far va venir acompanyada d’un vent espantós que feia sentir les ones des de la furgo. A aquella època de l’any, no hi havia ni una ànima més que l’àngel Peggy que vetllava el poble. I a dins la furgo continuava marcant -3ºC quan obríem l’ull a les vuit del matí. Tot seguia amb calma i només la melodia del mar ens acompanyava. Era hora de començar a fer ruta i Nova Scotia era el nostre punt de partida.
Peggy’s Cove – Nova Scotia
Peggy’s Cove – Nova Scotia
Peggy’s Cove – Nova Scotia
Peggy’s Cove – Nova Scotia
Peggy’s Cove – Nova Scotia
Peggy’s Cove – Nova Scotia
Aquí fred? Nooo, molta calor!
Peggy’s Cove – Nova Scotia
Seguíem avançant per la costa i el paisatge no era altre que cases i esglésies de fusta del segle XVIII que seguien mantenint-se en peu. Només els campanars de les esglésies s’enfilaven com agulles cap al cel i tot plegat es podia veure reflectit a la mar que aquell dia s’havia aixecat calmada. Lunenburg i Shelburne, de la mateixa manera que Peggy’s Cove i Mahone Bay que veníem de deixar enrere, eren també pobles de pescadors. Només calia passejar pels carrers quadriculats, entre cases de colors, per veure marisqueries, restaurants que prometien oferir la millor llagosta, botigues farcides de vaixells de fusta, timons i tot allò relacionat amb el mar. Però tot i haver entrat a la primavera, encara feia massa fred per trobar algú passejant i novament seguíem vagant solitaris.
Lunenburg – Nova Scotia
Lunenburg – Nova Scotia
Shelburne – Nova Scotia
Shelburne – Nova Scotia
Shelburne – Nova Scotia
Shelburne – Nova Scotia
Shelburne – Nova Scotia
Ja al sud de Nova Scotia ens endinsàvem a Lower West Pubnico per descobrir la cultura acadiana. El “Village Historique Acadien” semblava no obrir fins a mitjans d’abril però aquell acadià que ens havia vist ensumar davant la porta va obrir-nos i ens va convidar a entrar. Viatjar amb una furgo diminuta, si comparàvem amb les gegants cases rodants que havíem vist, i a més a més, amb matrícula andorrana, ens estava ajudant a conèixer gent i aquell home ens havia posat l’ull a sobre des de feia una estona. Els primers minuts de la conversa van caure inevitablement en una infinita explicació d’on veníem i que estàvem fent a Canadà amb aquell fred que encara queia a primers d’abril. I poc a poc, la conversa va anar decaient en la història d’aquests descendents d’immigrants francesos que van instal·lar-se aquí per allà al 1600 i que quatre cents anys més tard seguien esforçant-se per mantenir viva la seva cultura. Les cases duien la mateixa estrella que havíem vist onejant a les banderes, la llengua persistia encara entre la població i on ara teníem posats els peus, eren les mateixes terres on segles enrere s’hi havien instal·lat. Era realment admirable veure un nombre tan reduït de persones lluitant encara per les seves arrels i costums amb ple segle XXI.
Primer acadi arribat a Nova Scotia
Village Historique Acadien – Lower West Pubnico – Nova Scotia
Village Historique Acadien – Lower West Pubnico – Nova Scotia
La ruta fins a Wolfville seguia marcada per la cultura acadiana. Les cases seguien lluint la estrella i el “Grand Pré National Historique Site” era una altra mostra del pas dels acadians per Nova Scotia. Si bé, era cert que a primers d’abril seguíem trobant tots aquests indrets tancats però l’avantatge era que s’hi podia accedir fàcilment. L’ambient era d’allò més moribund. De fet, la majoria d’aquests espais oberts on el turista pagava alegrament en plena temporada, eren per nosaltres com un camp obert on ens hi endinsàvem en solitari. Caminar per sobre el cementiri que reposava sota els nostres peus des de feia segles, alçar la vista a les esteses de camps i tancar els ulls, era imaginar aquella població cobrant vida sota les nostres pupil·les.
Casa acadiana – Nova Scotia
Grand Pré National Historique Site – Nova Scotia
Grand Pré National Historique Site – Nova Scotia
Grand Pré National Historique Site – Nova Scotia
Aquell dissabte sis d’abril, feia dos mesos que havíem arrencat la nostra aventura. Els dies ens lliscaven entre els dits igual que un grapat de sorra. I el dia es tornava a aixecar nevant sobre Evangeline Beach on havíem passat la nit. La ruta avançava cap al nord i ens dirigíem ara cap a la illa de Cape Breton. Com si la primavera ens hagués acariciat amb la punta dels dits, l’hivern i el fred ens donaven novament la benvinguda sobre la illa. La furgo ascendia i descendia vora un mar congelat i la neu s’intentava desfer en els seus tres metres de neu. Imaginar que amb ple hivern la neu havia arribat a tocar els cables elèctrics ens eriçava els pèls i alhora ens excitava la idea de veure el paisatge en un dia assolellat de desembre. Els pins però seguien amb un polsim de neu i el quitrà era l’únic que creuava enmig d’un bosc de milers d’hectàrees i hectàrees. El quitrà i un ant que ens havia fet pitjar el fre precipitadament. Era la primera i darrera vegada que vèiem un ant, almenys a Nova Scotia.
Evangeline Beach – Nova Scotia
Evangeline Beach – Nova Scotia
Mmmm… Quina bona pinta!
Carreteres infinites enmig del bosc – Nova Scotia
Baddeck – Cape Breton Island – Nova Scotia
Baddeck – Cape Breton Island – Nova Scotia
Highlands National Park – Cape Breton – Nova Scotia
Highlands National Park – Cape Breton – Nova Scotia
Highlands National Park – Cape Breton – Nova Scotia
Highlands National Park – Cape Breton – Nova Scotia
Highlands National Park – Cape Breton – Nova Scotia
Highlands National Park – Cape Breton – Nova Scotia
Ant buscant menjar en el dur hivern – Cape Breton – Nova Scotia
Highlands National Park – Cape Breton – Nova Scotia
Highlands National Park – Cape Breton – Nova Scotia
Highlands National Park – Cape Breton – Nova Scotia
Highlands National Park – Cape Breton – Nova Scotia
Highlands National Park – Cape Breton – Nova Scotia
Highlands National Park – Cape Breton – Nova Scotia
Highlands National Park – Cape Breton – Nova Scotia
Peaso d'aventura que esteu vivint!!!!! Que content que estic per vosaltres !!!!!!! Esther, segueix fent-li punta al llapis que et queden unes croniques collonudes!!!!!!
Una abraçada
Jejeje, moltes gràcies Carles! Ets un fan incondicional!
Amb seguidors com tu, aviat haurem de comprar més llapìsos!
Una abraçada ben forta!
Quins paisatges mes preciosos. Diversitat de cases i colors, i la neu que us segueix acompanyant. Guay. Avui dia 08 hem rebut la vostra postal de N.Y. Ens ha fet molta il-lusió . Pensar a nosaltres de tant lluny quan tens gent a la vora que com si no hi fossis, es d'agraïr. Té raó en Carles continua fent-li punta al llapis, que disfrutem amb ells i les fotos. Un petó ben fort
Hola Pascale, hola Balta,
Per nosaltres sou persones molt importants i estem molt contents de que us hagi fet tanta il·lusió. Amb la distància que ens separa, busquem també estar a prop de vosaltres d'alguna manera.
Us enviem una molt forta abraçada!
Hola nois. Sóc un company de feina del Joan a Andbank i m'ha passat el link del vostre blog. Primer de tot encoratxar-vos per aquesta magnífica experiència que esteu vivint. M'ha encantat veure les fotos de Nova Scotia. Jo vaig estar l'any passat al juny i he al.lucinat veient l'illa de Cap Breton amb neu. Que xulo!!! Jo vaig passar una calor…. Canadá es un gran pais, i no d'extensió que per suposat ho és, si no per la gent tan maca que vam coneixer i els paisatges i ciutats tan espectaculars. Bé doncs, us aniré seguint pel blog i us desitjo el millor en aquest gran viatge. Fins aviat.
Hola Ricard,
Estem contents de compartir amb tu també aquest blog i esperem que en gaudeixis. És interessant saber que vau estar a Nova Scotia tot i que amb èpoques ben diferents. Amb el fred que vam passar nosaltres no ens hauríem imaginat que pogués fer tanta calor a l'estiu! Com bé dius, Canadà és un gran país i efectivament la gent és molt maca. En la nostra pròxima etapa per Canadà, ja us anirem explicant més cosetes 😉
Moltes gràcies pels teus ànims!
Fins aviat!