A dos quilòmetres al sud de l’apartament transcorre un dels rius més grans d’América del Nord: el riu Saint-Laurent. Amb els seus més de 3.000km de llargada, recull les aigües dels Grans Llacs i segueix el seu transcurs fins desembocar a l’Atlàntic. De l’altra banda, deu quilòmetres més enllà del nostre balcó, el riu Prairies acaricia la costa nord de Montreal –o la Rive Nord com aquí l’anomenen– que deixa a l’oest el llac Deux Montagnes per trobar-se a l’altre extrem de l’illa amb el caudal del Saint-Laurent. Tot el que ens envolta aquí és aigua. Avui, quasi dos anys després d’arribar en aquesta superfície de terra que flota sobre a penes dos-cents metres d’alçada, encara no ens hem acostumat a viure envoltats de tal densitat d’aigua i de planúria.

Quan era petita sortia a explorar els secrets del Segre de la mà aspra i pigmentada d’una vida de camp del tiet Camilo. Aquelles hores en busca de pedres úniques i belles que el riu ens regalava per col·leccionar, havien calat amb mi l’afany d’exploració que sempre em retornava a l’altitud dels Pirineus. A l’aire pur de les seves muntanyes i cadenes, a la seva olor a pi, a boixos, a regalis, al so dels rierols d’aigua cristal·lina. Acostumar la vista en aquest horitzó buit ens costa. I dic “ens costa” perquè tots dos som ànimes de muntanya i més enllà de la nostra infantesa a les valls d’Andorra, l’amor també ens hi va trobar i, sabem que estimar la natura d’aquesta illa és una batalla perduda.

Malgrat tot, l’afany d’explorar i de fugir de la metròpoli, sempre ens pot i ens acaba llençant sobre dues rodes en busca de nous indrets que descobrir. “Aquesta serà la darrera sortida de la temporada” em diu mentre carrega les bicicletes a l’ascensor que ens espera ja al desè. La tardor està a punt d’escurçar-nos els dies i d’acomiadar les escapades a pedal que venim gaudint al llarg de l’estiu. Fora, avui però, s’endevina un sol radiant que va calant Montreal i, l’entusiasme per reprendre les rutes a la desconnexió s’aferra als panxells. Avui ens esperen cent quilòmetres de pedal i de desafiament vers aquesta cara paisatgística montrealesa. Ascendirem cap al nord fins retrobar el caudal del riu Prairies, per emprendre seguidament rumb cap a l’oest de l’illa i atrapar el Cap-Saint-Jacques sobre l’extremitat de l’illa. Després, continuarem vorejant la costa vers el sud-est fins retrobar el Canal Lachine –motor de la interdependència entre la navegació, la industrialització i la urbanització que va marcar el desenvolupament de Montreal– i, reprendrem la ruta cap a casa. Una volta quilomètrica sobre la costa oest que tancarà en un bucle la exploració de l’illa que vam arrencar a inicis de primavera.

El migdia ens troba al Parc dels Veterans. Un diminut parc que voreja la costa nord de l’illa. Des d’aquí, ens aturem a observar el transcurs del riu Prairies que es perd a l’est i que ens separa de Laval, una illa veïna que es troba al sud de la província de Quebec abans de trepitjar terra ferma. Les cases que es dibuixen de l’altra banda del riu, sobre Laval, ens recorden les urbanitzacions americanes. Cases disposades en fila, les unes al costat de les altres, de teulats baixos i envoltades de jardins amb, algunes, el bot flotant rere la casa. Sobre les roques que el riu acaricia, dos marrecs juguen a llençar pedres a sobre la extensió del riu i em recorden aquella nena que s’immiscia al final del camí a caçar pedres precioses. Les gavines grallen sobre les seves aigües tèrboles i juguen a atrapar una llanxa que accelera amb el motor a fons i sembla sobrevolar les ones del riu.

Devem de portar una quarantena de quilòmetres quan arribem a l’extrem de l’illa. Les cames pedalen per inèrcia i tinc la sensació de que podríem seguir i seguir fins conquistar el món. Que avancem sense tombar la vista enrere i que cada pedalada ens apropa a un nou descobriment. La gana és la quina ens atura. Pedalem dos quilòmetres més sobre els velocípedes i ens endinsem a l’hora prevista al parc regional del Cap-Saint-Jacques. La natura es vesteix d’arbres i emprenem un camí de terra sota l’ombra dels aurons. L’olor a riu, a aigua tèrbola, a fang, sembla haver-se esvaït però el so a calma que es filtra entre els arbres sembla venir del riu. Avancem uns metres més i acabem retrobant el parador de pau que el nostre inconscient estava buscant. Són les ones del llac Deux Montagnes que, rere el camí d’arbreda, acaricien un diminut tros de terra cobert de pedres i pedretes. Miro per damunt la bicicleta i deixo viatjar els ulls tan lluny com poden. Sobre l’aigua serena, un cel pur col·loca amb delicadesa núvols de cotó sobre el pas fluvial on l’ombra dels arbres es dissolt en les seves ones. Ben lluny a l’horitzó, s’endevina una llengua de terra que, potser per la distància o potser per l’anhel de la nostra terra, ens fa pensar en muntanyes i decidim deixar-nos abraçar per la postal illenca.

Tot i que Montreal és una illa no hi ha platja. Si més no, platges de mar com les quines estem acostumats a Europa. Per als canadencs però, tot tros de terra atès per les ones dels llacs o dels rius, és un terreny que nomenar platja i per conseqüent per banyar-s’hi. I el cert és que, aquests paratges perduts rere els camins, aquestes platges envoltades de natura, d’aurons i de pins, fan d’aquests indrets les postals de revista de Canadà. Sobre el mateix Cap-Saint-Jacques, tan sols un xic més a l’oest, s’hi amaga un d’aquests racons que tan agraden als montrealesos fugitius com nosaltres que s’escapen en dies d’estiu i de sol.

El recorregut ens porta per una altra desena de quilòmetres, entre terrenys privats i cases de luxe que es perden al final de camins misteri i murs de pedra arborats. Ell, a qui l’alçada la dotat de quasi un metre noranta, estira les cames, s’alça sobre la bicicleta i en un estirar de barbeta entreveu les mansions de talla americana que costegen el transcurs del riu. En aquesta punta de l’illa, encara queden però cases típiques quebequeses. De murs empedrats, finestres “chien assis”, porticons de colors i teulats platejats que fan de mirall quan el sol hi espetega. La ruta per la quina avancem es fa més estreta en aquestes contrades de pobles i poblets i el transit s’accentua a mesura que ens atansem a Sainte-Anne-de-Bellevue.

No ho recordava però l’illa amb la que connecta Sainte-Anne-de-Bellevue, l’illa Perot, té les nostres petjades. Quatre anys enrere havíem pernoctat amb la furgo al pàrquing de la biblioteca Marie-Ugay. Hi havíem fet peu abans d’aventurar-nos als clàxons i gratacels de la capital. Mentre ell i la seva memòria de geni em parla d’aquella nit, ens quedem apostats a la barana del canal observant els vaixells endinsar-se al canal Sainte-Anne abans de continuar navegant cap al riu Saint-Laurent.

Són quasi les set del vespre quan el sol es prepara per acomiadar-se. El vent ens penetra la cara i, tot i que la fatiga comença a apoderar-se de les natges i les cuixes, la satisfacció i un sentiment de llibertat ens aplega al sud de Montreal. Hem atrapat l’extrem nord de l’illa, hem vorejat la costa oest i emprès rumb al sud seguint el transcurs del “Gran Riu Navegable” de Quebec –el riu Saint-Laurent-. Encara no hem atrapat el Canal Lachine que al llarg del seu passeig de quinze quilòmetres ens ha de tornar a casa però frenem. Baixem de les bicicletes i sobre les grans roques que separen el riu de l’illa, s’hi asseu i posa la vista a l’horitzó que es prepara per transformar-se. Les gavines es criden les unes a les altres com si presagiessin la nit i, mica en mica, un cel taronja cobreix Montreal com mai. Perdo la vista amb ell i mentre les aigües del Saint-Laurent es gronxen als nostre peus, el cel s’estremeix i ens regala una magnífica posta de sol.