Feia un mes que havíem arribat a Chicago però encara no havíem trepitjat la ciutat. Schaumburg queia a una hora de tren i les combinacions de bus per arribar a la estació ferroviària eren d’impossible. Els talons tampoc ens picaven. Sabíem que teníem uns mesos per endavant per perdre’ns en un moment o altre per la windy city i, al cap i a la fi, aquesta vegada, volíem redescobrir-la de la mà del nostre amic Mike. Sota una tardor benèvola per la quina estàvem passant, no vam triar cap millor dia que aquell dissabte de novembre en que el cel es va decidir per nevar.
Fora tot està cobert de neu i el cel no cessa de plorar en flocs en aquesta punta del planisferi. No sabem si estem dins de les limitacions, però acabem per aparcar en el que ens sembla que és una plaça perduda sota un pam de neu. Ens cobrim amb guants i barret i ens enfilem a l’estació decidits en que el temps no arruïnarà el nostre dia. Dins, la gent espera el xiulet del tren sota l’abric d’un immoble que es vesteix de maons. Entre els bancs una prestatgeria de ferro a quatre rodes convida gratuitament a llegir un llibre per passar la estona. Els passatgers però s’entretenen amb el mòbil o esperen impacients. El tren no triga en xiular i entre flocs i sota un dia gris, donem el bon dia a l’agent ferroviari i ens endinsem al tren.
Després d’una hora de trajecte i d’unes quantes parades, la ciutat acaba per imposar-se en forma de gratacels a un paisatge planer que hem deixat enrere. El nostre tren xiula, ens submergim sota túnels, frenem i baixem tot seguint la manada que ens condueix a W. Adams Street; a ple centre de Chicago. Per un instant, vivim un déjà vu sobre el pont que duu el mateix nom que el carrer; un home demana almoina sota aquest temps d’hivern on els edificis fan sombra en un dia prou gris. Estirem la barbeta però els flocs de neu que cauen sobre les nostres parpelles i que ennuvolen l’alt dels immobles, ens impossibiliten observar-los com voldríem. Demà però el sol esclatarà al cel i aleshores podrem alçar la vista sense clucar els ulls.
Estructures de ferro i esculptures d’acer es barrejen en sintonía en aquesta ciutat invaída per magnificents edificis coberts per mils de milers de vidres. Els carrers queden enfosquits per aquests gegants i la vía de metro passa enlairada entre ells sobre grans estructures d’un acer gratinós. Em pregunto com ha de ser un dia assolellat entre els peus d’aquestes construccions, entre aquests carrers ofuscats per una arquitectura no menys sorprenent i, per una línia de metro que sobrevola per damunt dels vehicles. Recordo aleshores aquella primavera en que els rajos de sol feien esforços inhumans per colar-se entre aquestes enormes edificacions.
Sota aquesta grisa imatge d’avui, la gent es passeja amb llargs abrics per carrers tintats de blanc. El Millenium Park, una imatge totalment diferent de la quina conservàvem del maig del 2013, reposa tranquil vora el llac Michigan. No hi ha gaire gent passejant sota aquest temps i aprofitem per capturar l’arquitectònica mongeta en una instàntanea. The Bean, com diuen els habitants, o The Cloud Gate com la va batejar el seu autor, sembla el símbol de Chicago. Ubicada davant del llac, es presumeix com el petit granet d’acer brillant que es desmarca entre tant gratacel. I avui, en especial, llueix encara més per la neu que la cobreix. Alguns curiosos juguen a col.locar-se sota la seva curbatura per veure els seus rostres reflectits en formes estranyes, al mateix temps que la figura de la ciutat s’hi reflecteix i distorsiona sobre ella. Com sigui, aquesta diminuta mongeta aconsegueix desafiar l’arquitectura de Chicago amb les seves curves.
Abandonem el parc i la seva mongeta entre jardins coberts de gel i neu i, des de l’altra banda del Millenium Park, el llac arrosega ones que colpejen suaument els vaixells aquí estacionats. Resulta difícil imaginar que rere aquesta línia infinita d’aigua, no hi ha mar sinó terra que en algun moment es tornarà a dibuixar. El llac Michigan, un dels Cinc Grans Llacs de nord-Amèrica, es desplega davant nostre amb quasi 58.000km2 d’aigua, una superfície similar a la de Croacia. És el llac més gran que pertany a un sol país i el cinquè a escala mundial. Amb el seus 500km de llarg i 190 km d’amplada, la brisa glacial que ens brinda és més pròpia d’un mar obert que d’un llac.
Des d’aquí es pot veure la història de la ciutat reflectida en la seva arquitectura. Malgrat el Gran Incendi del 1871 que es va endur més de 17.000 edificacions, encara es poden apreciar alguns immobles d’aquella época que intenten mantenir-se en peu sota tanta magnitud arquitectònica. Són grans construccions en blocs de pedra macissos que es perden en alçada i que juguen a acabar els seus sostres en formes diferents. Alguns en cúpules, altres coronats per una llarga antena que els galardonaran com el gratacel més alt de Chicago, i altres opten senzillament per acabar-los plans o amb un curiós efecte en pendent com si faltés un extrem de teulat. Alguns són tan gegants que poden ocupar l’amplada de tota una avinguda, i altres tan estrets i tan alts que semblen una fina làmina extreta d’un ample edifici.
Entre tanta majestuositat, a penes ens donem compte que el llac desemboca en riu i, que aquest es passeja entre les sombres dels edificis, vorejant-los-hi els peus com si d’un canal d’aigua es tractés. Fins i tot, passem per alt el mític punt de partida de la Ruta 66 que comença precisament aquí a Chicago. Contemplar la ciutat des d’aquí baix, ens fa petits i per molt que estirem la barbeta no aconseguim atrapar aquesta magnitud en una sola imatge. Haurem d’esperar un vespre de gener per enfilar-nos a la Torre Hancock i observar aleshores des d’un noranta-cinquè pis la ciutat en lluernes.
