Era una tarda d’aquelles en que un es sent tan feixuc que ni la motivació per llegir la guia sortia del seu amagatall. El polze es passejava amunt i avall acariciant les fulles lentament sense parar atenció al text ni a les explicacions. Les imatges desfilaven sota les parpelles que es passejaven gandules sobre les pàgines com si d’un còmic es tractés. Era gratificant obrir la guia i pensar que totes aquelles imatges anaven cobrant vida durant el camí. Poc a poc, s’havien apoderat de nosaltres i una espècie d’energia ens movia irrefrenablement cap a elles. Era un simple quadre, al peu de pàgina, amb una fotografia en miniatura on hi apareixia una parella que semblava venir d’un altre temps i al cap damunt hi deia: “Amish”.
Aquella paraula arribava per primera vegada a les nostres orelles sacsejant la curiositat que reposava tranquil·lament al fons del calaix. Les puntes dels dits van començar a palpejar la taula fins trobar les ulleres. El quadre deia: “Els amish descendeixen del moviment anabaptista suïs de 1525, una ramificació de la reforma protestant quina fe refusava les formalitats de les esglésies establertes. L’antiga ordre amish és la més conservadora de la secta i refusa qualsevol element que pugui unir-la a la resta del món, com ara la electricitat, el telèfon i el cotxe. Es diferencien poc dels seus avant-passats del segle XVII que van arribar en busca de la llibertat religiosa.” Des d’aquell moment, ens convertíem en exploradors de territoris amish.
Volíem descobrir aquella cultura, sentir els passos dels cavalls tirant les carretes, veure les esteses de camps farcides d’homenets barbuts, observar els nens jugant amb pantalons de pana i tirants, i contemplar els vestits color pastel estesos en fileres de roba. Aquests eren dels moments més sorprenents del viatge. Quan l’inimaginable feia un salt a la nostra imaginació i, una vegada més, la sorprenia.
Circular amb la furgo per aquelles terres era una sensació ben estranya. Ens sentíem com petits invasors que venien a destorbar aquella pau i tranquil·litat que intentava regnar entre carreteres asfaltades i vehicles de darrera generació. I molt lluny d’aquell món, aquella gent avançava amb parsimònia damunt les bicicletes davant de camps i camps tenyits de verd que semblaven no tenir fi. Podíem sentir l’olor de la terra entrar per les narius fins omplir els nostres pulmons d’una llibertat incandescent. Podíem sentir el pas dels cavalls trencant el silenci sobre els camps de cultiu i les cadenes rovellades de les bicicletes apropar-se de mica en mica. Podíem haver passat hores i hores asseguts damunt d’un fardell de palla i contemplar aquella vida passar davant dels nostres ulls.
Havien estat unes hores, en ocasions, uns dies, en els que ens endinsàvem sense voler, o potser no, en aquells racons d’un segle passat. Però el cert, era que ens encantava deixar anar de la mà el present per sortir a trobar de nou aquella pau perduda en algun indret del temps. Com nens entremaliats, ens movíem entre granges i camins de terra jugant a capturar imatges d’aquella pau vestida de verd, on les llumetes es desvestien amb la carícia del vent, on els cavalls dibuixaven petjades damunt la terra llaurada, on la roba s’eixugava sota els rajos de sol, on els nens jugaven a fet i amagar, un món paral·lel a aquest present que renaixia cada matí a l’alba i s’adormia sota la claror la lluna.
És fascinant veure aquests dos mons com si fossin paral.lels, i que dir de les casetes d'artesania, moníssimes. Quina enveja que em feu…
Petonets.
La veritat és que teníem moltes ganes de publicar aquest article per compartir amb vosaltres aquest món tan llunyà del nostre.
Estem molt contents de que us hagi agradat!
Una abraçada molt i molt forta!
Ostres……com aquella pel·licula del Harrison Ford…."Testigo único". Un cop més em feu caure la baba llegint les vostres aventures; dels millors moments del dia!!!!
Una abraçada, forces i endavant !!!!!!
Ai Carles, Carles!!!
Sempre tenim una petita pensada amb tu amb cada publicació! N'hi ha un que tenia moltes ganes de que veiessis aquest article! I jo, personalment, també! No t'haig d'enganyar!
Una forta abraçada!
Bé ja m'hi he posat de nou. Té ráo en Carles amb la pel-licula, i sembla estrany que avui en dia encara poguin viure la seva vida dintre del nostre mon tant industrialitzat, i viure casi segur mès tranquils i feliços amb menys comoditats. Les fotos precioses com sempre.
Petons
Ja veiem que no heu trigat a posar-vos a dia eh? Jeje
Així ens agrada que no us perdeu ni un capítol! Doncs sí, hi ha moltes coses que encara hem d’aprendre o de recordar de cultures com aquesta. Un món tan paral•lel i lluny de nosaltres.
Petonets!