Per la finestreta es veu un gris instal·lat i les gotes de pluja impregnen l’asfalt d’aigua. Són tres quarts de tres i ens dirigim a casa l’uncle Andy i l’ant Karen. Els tiets i els cosins del Mike viuen als afores d’un poble anomenat Elgin, enmig d’un camp de blat i molta pau. La pluja que cau difumina un paisatge que va acomiadant la tardor i fa que el lloc sigui encara més harmoniós. Sembla el dia perfecte per celebrar Acció de Gràcies al caliu d’una llar. Tan sols arribar, a penes piquem el timbre, ens descalcem i ens endinsem enmig d’un aire d’unió familiar i agraïment.
A la sala principal de la casa, composta per una gran i rústica cuina oberta i un saló contigu amb llar de foc, la família es saluda amb abraçades i amb un “Happy Thanksgiving!”. Per un instant, ens sembla que és Nadal. Al centre de la cuina, damunt la taula de treball, un missatge de “Welcome” dóna la benvinguda i no molt lluny s’endevina un gall dindi ocult sota paper d’alumini. És el gran protagonista d’aquesta important festivitat americana que consisteix en reunir a tota la família al voltant d’un gran banquet i, en rememorar i agrair així tot allò que els natius americans van fer pels colons en el seu dia.
L’origen i el significat d’aquest important dia remunta però al segle XVII en plena colonització del continent americà. Els colons que havien arribat l’any 1620 es van afrontar a un llarg i dur hivern doncs desconeixien aquelles noves terres i no tenien com proveir-se de menjar. Va ser així com, en una gran gesta, els natius americans van compartir amb ells els seus aliments i els van ensenyar a cultivar la terra, a caçar i a pescar. Al final de la collita del 1621, els peregrins, que havien après tot quan els natius sabien i havien compartit amb ells, van convidar la població indígena a un gran banquet en mostra d’agraïment. Plymouth (Massachusetts), un petit poble de costa on havíem estat més de dos anys enrere, és precisament on es creu que va començar aquesta festivitat. Una tranquil·la zona al nord est del país, vora l’oceà Atlàntic, poblada en aquell aleshores per la tribu Wampanoag.
Potser perquè en aquell aleshores el gall dindi era una au salvatge i, probablement, perquè tot apunta que va ser el que en aquella tardor del 1621 els colons van cuinar als natius americans en senyal d’agraïment, avui en dia és el protagonista d’aquesta festivitat. Observar la taula és omplir-se l’estomac. Més enllà del gall dindi que reposa damunt la cuina, s’estenen casseroles de puré de patata, gerres de gravy (suc de la cocció del gall dindi), petits bocins de pa amb herbes que farcien l’au, mongetes verdes, blat de moro, ous farcits i panets que encara fumegen. En una altra taula, es despleguen també pastissos de carabassa i de nous de pacaner típics també d’aquest dia. L’uncle Andy ens mira amb un somriure i, quan sembla que ja està tot preparat, es disposa a treure un altre gall dindi del forn. La casa desprèn olor a tiberi.
Avui, quasi quatre-cents anys més tard, ens trobem en aquestes terres colonitzades pels nostres avantpassats, celebrant aquest dia amb la família del Mike, tots nosaltres al cap i la fi descendents dels colons que un dia van arribar a aquest continent. Tots reunits en aquesta llar, ens posem ara drets, al voltant del pare del Mike que inaugura aquest banquet amb una profunda pregària d’agraïment vora la llar de foc. Amb els ulls novament oberts, observem el nostre voltant i donem també les gràcies per poder gaudir d’aquesta experiència.
Gran experiència!!!! Petons