Tornem a Canadà

Enrere deixàvem dos mesos de travessia per Estats Units. Sortíem de la frontera amb plena llibertat contràriament de quan vam entrar. New York, la capital, els camps de batalla, els amish, Chicago, quedaven ja unes milles enrere i poc a poc anàvem abandonant la primavera que s’havia aixecat alguns dies freda i altres més càlida. Ara entràvem per la frontera canadenca amb una cua de sis carrils i un parell d’agents que es limitarien a preguntar d’on veníem. Repreníem novament la ruta per Canadà i les milles tornaven a ser quilòmetres.

Probablement deuria portar unes quantes hores aturant un cotxe rere l’altre i formulant una i altra vegada les mateixes preguntes. Obria la barrera i donava pas al següent vehicle. El següent va resultar ser una furgo andorrana que volia sumar xifres al compta-quilòmetres. Els passaports donaven voltes a les seves mans fins que un altre agent va venir a atendre’ns amb francès. L’un enganxat al costat de l’altre, ens miraven perplexos des de la cabina, mentre els hi explicàvem una petita historieta sobre dos viatgers que havien enviat una furgo des d’un petit país que es feia dir Andorra. Quan la història va haver acabat, ens van mirar amb un somriure, l’estampilla va caure amb força sobre el passaport i tornàvem a tenir un nou visat de sis mesos per voletejar per Canadà. No va haver-hi preguntes enrevessades ni pastors alemanys que ensumessin la furgo. Simplement un “bon voyage”.

Com ens passava des de feia un temps, buscàvem com petits exploradors un indret tranquil on girar el seient de la furgo, posar els peus damunt de l’altra cadira i perdre la mirada en algun lloc de l’horitzó. Point Pelee va ser un d’aquests indrets on hauríem perdut la mirada i els passos caminant per la vora del llac Erie. La brisa del llac ens acariciava les galtes i ens demanàvem en quin lloc del món un llac tenia brisa. Doncs els Grans Llacs en tenien. El llac Erie que formava part d’un dels cinc llacs resultava ser el més càlid i biològicament productiu de tots i per molt lluny que miréssim no cabia fi en aquella immensitat. Entre pins i natura, es feia difícil imaginar als 1900s cases col·locades unes al costat de les altres envaint aquell hàbitat natural i destruint espècies d’animals en un període de temps esgarrifador. Ara no hi quedava res més que la petjada de l’home i unes fotografies exposades al museu de famílies carregant literalment les cases sobre rodes per abandonar aquell espai que el govern havia decidit protegir.

Point Pelee National Park – Ontario

Mar? No! Llac! – Point Pelee National Park – Ontario

Point Pelee National Park – Ontario

Point Pelee National Park – Ontario

Point Pelee National Park – Ontario

Cases canadenques – Ontario

Cases canadenques – Ontario

Cases canadenques – Ontario

Tornàvem a avançar sobre el quitrà i ens dirigíem a noranta quilòmetres per hora cap les Cascades del Niàgara. Podíem haver-ho pres més amb calma però era massa inquietant pensar que estaven a tan sols unes hores com per entretenir-nos pel camí.
7.000 tones d’aigua per segon queien davant nostre i aquell cicle no s’havia aturat ni un segon des de molt abans de la darrera glaciació. Cada fotografia sortia diferent per moltes vegades que preméssim el botó. No n’érem conscients però la imatge que en aquell precís instant observàvem era única i irrepetible. Ni en un passat ni en un futur es tornaria a repetir aquella imatge. L’erosió de l’aigua avançava ràpidament (30cm/any) i es feia difícil imaginar les mateixes cascades onze quilòmetres més avall 10.000 anys enrere. La mateixa aigua que havíem vist uns dies enrere al llac Erie arribava fins on ara érem, es repartia sobre 671 metres d’amplada i queia amb brutalitat 55 metres avall per desembocar al llac Ontario que més endavant trobaríem. Unir-se a la multitud de turistes que agafaven el vaixell va ser el resultat d’una dutxa gratuïta i un parell de fotos mal fetes a causa de l’espuma d’aigua que es formava al peu de les cascades. Però ben mirat, allò poc ens preocupava. Estàvem sota mils i mils de tones d’aigua mentre a l’altra banda de l’oceà s’aixecava el sol un 1 de juny de 2013.

Niagara Falls – Ontario

Niagara Falls – Ontario

Niagara Falls – Ontario

Niagara Falls – Ontario

Niagara Falls – Ontario

Niagara Falls – Ontario

Niagara Falls – Ontario

Ràpids Whirpool – Niagara Falls – Ontario

Niagara-on-the-Lake – Ontario

Niagara-on-the-Lake – Ontario

Llac Ontario – Niagara-on-the-Lake – Ontario

Niagara-on-the-Lake – Ontario

Niagara-on-the-Lake – Ontario

Una centena de fotos s’acumulaven ara en una carpeta de l’escriptori on hi deia “Cascades del Niàgara”. Tan sols havien passat dos dies però el temps jugava a fet i amagar i semblava que havia passat una eternitat des d’aleshores. Ens aixecàvem cada dia en un indret diferent i a vegades costava recordar on havíem dormit la nit anterior. Era confús obrir la cortina i veure que aquella no era la mateixa imatge que la del matí anterior. Que tot el que hi havia al nostre voltant canviava a cada quilòmetre que sumàvem i que encara quedaven molts matins diferents.

Aquell matí havíem decidit aixecar-nos a Toronto. Era la cinquena ciutat que visitàvem i aquesta vegada s’aixecava sobre el llac Ontario. Les canoes omplien de colors el port, sí el llac tenia port, i les oques passejaven sobre el passeig feixugues davant la idea de remullar-se a l’aigua. Era agradable caminar amunt i avall i saber que un podia allunyar-se del centre amb pocs minuts, agafar la canoa i remar fins esgotar-se. Sí… en certa manera érem dos remant sobre una canoa des de feia dies en algun indret del món.

Toronto – Ontario

Toronto – Ontario

Toronto – Ontario

Toronto – Ontario

Toronto – Ontario

Toronto – Ontario

Toronto – Ontario

Toronto – Ontario