Seguíem dibuixant una línia cap a l’est que encara no ens duria a casa. La ruta que es traçava sobre el mapa era un bumerang que ens tornaria de volta cap al Pacífic. Encara no era el moment. Al darrere, la roba encara feia olor a fum d’aquelles nits al voltant del foc amb el Dewaine i el seu nét al Grand Teton. Quantes històries ens havia explicat aquell avi… En els seus ulls envellits s’hi reflectia la soledat i la il·lusió d’un demà. Aquell matí assolellat la seva càmera a carret de trenta-cinc mil·límetres va capturar aquell comiat i, amb la seva benedicció, partíem rumb cap a un nou destí per seguir el nostre viatge.
La llegenda dels indis kiowa deia que en una obscura nit un grup de noies corrien perdudes enmig del bosc perseguides per un ós afamat. Quan aquest va estar a punt d’atrapar-les, les noies van pujar al damunt d’una roca amb l’esperança que l’ós no hi arribés. I aleshores, quan semblava que l’ós s’enfilaria amb les seves urpes, la roca va començar a créixer allunyant-les de l’animal. Va créixer i créixer, fins que les noies van tocar el cel i es van acabar convertint en les set estrelles de la constel·lació de Plèiades. Sense dubte, aquella història hauria tingut un xic més de màgia explicada a través dels llavis del Dewaine sota una nit estrellada. Però tot i així, algun tipus de misteri deuria atreure els ocells que voletejaven lluny, damunt del monòlit que ara s’alçava davant nostre.
Devil’s Tower National Monument – Wyoming
Devil’s Tower National Monument – Wyoming
El paisatge es tornava a cada milla més agreste i obert. Terres desèrtiques i arbustos a ras del sòl que quedaven empetitits en tan bast territori. Un lloc idoni per una nit de tempesta. Ja havíem viscut uns quants episodis a Indiana i a Alberta. I aquell vent que començava per enlairar els cabells i acabava per moure la furgo no ens acabava de fer mai gràcia. A fora, tot era nit i, per molt que ens hi esforcéssim, no aconseguíem veure més enllà del vidre. Les primeres gotes a gran diàmetre començaven a caure amb ritme sobre el sostre i els llampecs queien sense pietat sobre les esteses dels camps. La ràdio feia estona que intentava trobar una senyal però no avançàvem més enllà del “ssssss”” que tant ens irritava amb situacions com aquelles. I aleshores, aixecàvem la mirada cap al sostre esperant que allò no anés més enllà d’una tempesta. Al cap i a la fi, estàvem sols, sota un far de llum i sense cobertura mòbil. A fora, ja havia començat un festí de trons i llampecs i el vent no cessava. Tocava tancar calaixos i arrencar cap al centre on, segurament, trobaríem cobertura i, sobretot, un xic més de tranquil·litat. La previsió meteorològica anunciava alerta vermella. Mentrestant, el Golf de Mèxic i Japó intentaven controlar un tornado. En moments així, ni dins de la nostra llar, arribàvem a tancar l’ull per dormir.
Wall – South Dakota
Quina nit ens espera…
“Demà serà un altre dia”. I efectivament, aquell matí un raig de sol entrava per la finestra i començava un nou dia. La pluja havia anat cessant durant la matinada i, a dins, la temperatura havia pujat un parell de graus. La ràdio havia trobat ja un parell de senyals i, mentre murmurava, la llet fumejava sota uns ulls encara adormits. I com tots els matins, giràvem la clau i la furgo es posava altra vegada en marxa.
Cada pas sobre aquelles noves terres eren un rècord de les pel·lícules de l’oest que tants dissabtes havíem vist al costat de l’avi. Històries d’indis i de cowboys que s’acumulaven en una vella prestatgeria i que anaven agafant pols al llarg dels anys. Eren terres àrides on ara només deixava lloc a imaginar els indis estirant la mà a l’esquena per agafar una fletxa i caçar els bisons. I en aquell període de pau, on la supervivència i la convivència amb la natura eren l’esperit que els envaïa l’ànima, els primers europeus que van aterrar per la costa est, van començar a explotar la regió fins expulsar els natius de les seves terres. Cultures sedentàries com els caddo, els mandan fins als indis pawnee, osage i comanche, van veure’s forçats a abandonar les seves llars i emigrar cap a l’oest. Altres nacions, com la nació cherokee, van ser obligades a renunciar a totes les seves terres amb falses promeses; noves terres a canvi mentre “l’herba creixés i l’aigua corres”. Milers d’indis van acabar morint a causa de la fam, de les malalties europees i del fred. Migracions com aquelles deixaven ara en la història dramàtiques etapes amb noms commovedors com el “Camí de les Llàgrimes”. I aquell paratge, en canvi, tenyia ara d’alegres colors les terres formades pel fang i dibuixava boniques formes sobre estranyes esplanades.
Badlands National Park – South Dakota
Badlands National Park – South Dakota
Badlands National Park – South Dakota
Badlands National Park – South Dakota
Badlands National Park – South Dakota
Badlands National Park – South Dakota
Badlands National Park – South Dakota
Badlands National Park – South Dakota
Badlands National Park – South Dakota
Scottsbluff National Monument – Nebraska
Scottsbluff National Monument – Nebraska
Hola Parella,
Feia uns dies que no tenie temps ni d'obrir l'ordinador. I avui he dit no passo. Quina sort que heu penjat fotos i comentaris, com sempre precioses i al mateix temps aprens quelcom de nou amb els vostres escrits. Quins paisatges mes arids i dificils.
Una abraçada ben forta a tots dos. Petons
Hola Pascale! Hola Balta!
Com sempre, els vostres comentaris ens motiven a seguir penjant petites anècdotes i fotografies. Ens encanta saber que disfruteu amb elles!
Una abraçada gegant!
Cada dia quedo més impressionada pels vostres comentaris, gairebé que podrieu escriure un llibre, ens ho expliqueu tant bé que és com si estéssim viatjant amb vosaltres. Ah, i què dir de les fotos "professionals"! Continueu així!
Una abraçada molt forta i moooolts petons!
Moltes gràcies Conxi! Qui sap, potser algun dia poguem fer un llibre d'aquesta aventura! Mentrestant, us seguirem fent viatjar per aquí!
Una abraçada ben forta!!!