“Això s’anomena un vigilante” ens diu la senyora de la pastisseria a l’hora que agafa amb les pinces un croissant allargat de mantega enfarinat de sucre i, l’afegeix a la bossa de cartó plena de facturas – varietat de pastes de pastisseria. “Dale, bueno” ens va dient al ritme que li anem assenyalant amb l’índex, l’una rere l’altra, totes les pastes que volem tastar. És un dissabte de gener de cel entumit i d’aire antàrtic però ens llancem igual a descobrir la natura que envolta Terra del Foc carregats de dolços.
Dia 1: El primer glaciar, el Martial
Són dues les serralades que envolten Ushuaia. La serralada Sorondo i la Martial. Aquesta darrera compta amb els cims Roy, Medio, Dos Banderas i el cim i glaciar que duen el seu mateix nom. Aquesta llengua de gel és de tipus circular. Quan el glaciar va començar a retrocedir-se fa més de deu mil anys, va formar tres cercles glaciars els quins es poden apreciar avui sota les arestes de la serra. Entusiasmats així per veure les primeres esquerdes glacials d’aquesta aventura, arranquem l’excursió amb els núvols posats sobre els cims enfarinats.
Els primers passos ens porten entre cases de fusta colores i rústiques on els gossos vagabundegen lliures pels patis i carrers, indiferents a l’aire patagònic que els hi enlaira les orelles. Més amunt, on el bosc lluita per frenar la construcció de noves vivendes que intenten agafar terreny a la muntanya al ritme que la població i turisme creix en aquesta localitat austral, el camí s’endinsa entre lengues – arbre de fulles caduques, asimètriques i llustroses que pot crèixer fins als trenta metres d’alçada – i en el transcurs del riu que banya les arrels dels pins i feixos, tan verds i tan vius en aquesta època. A mesura que anem agafant alçada, anem abandonant la verdor del bosc i aterrem sobre unes antigues pistes d’esquí. En una de les bases d’un telecadira oxidat, sobre una petita balconada, ens aturem uns instants per apreciar les vistes de la ciutat empetitida ara sota els nostres peus. Des d’aquí, Ushuaia és tan sols un bocí de terra flotant sobre el canal de Beagle. Davant nostre, de l’altra banda del canal, la imponent serralada xilena de l’illa Navarino, enfonsa també els seus peus dins la mar que es perd a l’horitzó, en algun punt on l’aigua del canal es fon amb les aigües provinents de l’Antàrtida. Rere nostre, el camí segueix ascendint a cel obert fins als peus del glaciar que un dia va arribar a la costa. Enfonsem els últims passos entre sediments mil·lenaris i roques que parlen del passat de l’illa fins arribar als peus d’un dels glaciars més australs del món.
Dia 2: Playa Larga i Estancia Túnel, un paratge de somni
Són les deu del matí quan abandonem les vistes de l’habitació de casa l’Orlando i arranquem un altre passeig d’una quinzena de quilòmetres fins a Estancia Túnel – una antiga fàbrica de bótes i barrils de fusta que, posteriorment, va funcionar com a serradora. El recorregut ens porta primer fins al port de la ciutat on les ones antàrtiques venen a acariciar la costa d’Ushuaia després de mils de quilòmetres de navegació. Entre grafits de “Las Malvinas son y seran Argentinas” i fàbriques de teulats de xapa, anem descendint per la costa sota la mirada dels pics coberts de gel i els esgarips dels Teru Teru que ens segueixen acompanyant al llarg del paisatge. A mesura que ens anem allunyant de la civilització i ens apropem al camí que arrenca a la platja, un sentiment d’encert ens abarca.
Serpetegem la costa per penya-segats esquitxats d’arbres-bandera que han subsistit a la brutalitat del vent patagònic. S’eleven corbats, despentinats i entregats a la seva força sobre el mar. Les esteses d’herba prenen finalment força a l’arbreda i un prat infinit acaba per estendre’s sobre elles dibuixant petits lloms sobre el sòl. Sembla que estiguem muntant sobre les aigües del canal, el cel arran de la ment i el rumb posat a l’Antàrtida. L’estància Túnel acaba per dibuixar-se uns metres més avall, les ones acariciant les roques que l’envolten. És una postal de pau i de somni: una borda de fusta vella que encara la força del mar, cavalls que pasturen vora la costa esquitxada de musclos, la verdor instal·lada sobre els penya-segats, al fons, les muntanyes cobertes de glaciars fonent-se a l’horitzó amb les aigües del canal. Quan ja no podem estar més absorts pel paisatge idíl·lic que es desplega al nostre voltant, el galop d’un cavall ens assalta. No és la nostra imaginació. Girem la vista i sabem que ens n’anem d’aquest lloc amb una imatge de revista impresa sobre les retines: la figura d’un home sobre el llom d’un cavall, la boina posada sobre el seu rostre de trets yamana i el seu posat, d’un altre segle, cavalcant sobre un rerefons pintat de mar i de serralades que explorar.
Dia 3: Ushuaia també té una Andorra
No ho sabíem. Potser és per aquesta mateixa raó que Ushuaia ens xiulava les orelles des de feia temps. La ciutat més austral del món amagava entre les seves valls una vall anomenada Andorra. Entre les seves muntanyes, de prats tenyits de groc, rius translúcids i camps de gel, el glaciar Vinciguerra i la llacuna Témpanos eren el primer objectiu d’una travessia de tres dies pel nord d’Ushuaia. Era la primera vall en la quina ens endinsàvem i el cert és que no podia ser més bella.
Un vehicle atura just en el moment que ens aturem per fer la foto al cartell “Bienvenidos al Valle de Andorra”. Sap que ens esperen uns cinc quilòmetres per carretera de terra fins a l’inici del camí i ens convida a pujar a bord. Ens apropa. Viu a la zona des de fa uns anys. Va deixar el nord argentí per instal·lar-se aquí, on la qualitat de vida és millor ens diu. Li preguntem però, com tots els argentins a qui els hi seguirem fent la mateixa pregunta, no sap per què la vall s’anomena Andorra. Algun argentí li devia trobar una semblança i es va acabar dient així, suposa. Quan baixem del vehicle, les dotze ens troben a la barrera, davant d’un cartell que indica la direcció cap al Glaciar Vinciguerra. De l’altra banda, el camí ens espera amb un nou glaciar que explorar i la incògnita posada sobre l’origen de la vall.
Dia 4: De llacunes turqueses i més glaciars
Terra del Foc s’aixeca amb el cel emboirat i un aire fresc que ens fa caragolar dins del sac. La nostra ment es prepara per abandonar el campament que hem assentat vora el riu, on només el transcurs de l’aigua i el pas dels cavalls que pasturaven ahir al vespre irrompien el silenci de l’indret. Ja no hi ha rastre dels seus cóssos corpulents i voluptuosos que passejaven vora la tenda tot lluint les seves cues esveltes al ritme del temps patagònic. Malgrat la pau que es respira i que incita a quedar-nos, preparem de nou les motxilles mentre escalfem un cassó d’aigua per un altre esmorzar d’avena, llet amb pols i nous. Ens disposem a continuar camí, aquesta vegada cap a les llacunes Turquesa, Esmeralda i el glaciar Ojo de Albino.
Sabem que no seran els dies més solejats però ens hem envalentit igual. “La natura cal acceptar-la com es presenta, amor” i, mentre es perd al fons del camí que ascendeix humit cap a la llacuna, em pregunto quan més aguantaran els núvols. A penes hem sortit del bosc per emprendre l’última pujada a cel obert que, la pluja fina que ve empaitant-nos els últims metres es transforma en neu, el vent s’apodera del paisatge i la llacuna Turquesa es metamorfosa en una bassa d’aigua emboirada des de la quina aconseguim avistar la llacuna Esmeralda, a l’altra banda de la vall, entre flocs. Allà, sota la carena, on el glaciar Ojo de Albino deixa anar els seus sediments sobre la llacuna, és on passarem la nit. Encara no ho sabem però aquesta serà una de les nits més fredes sobre territori ushuaien.
Tobby. Aquest és el nom que apareix a la placa del gos que ha pernoctat amb nosaltres. Després de descendir de la llacuna, el fred posat als ossos, i de picar sense èxit la porta del refugi Olum, hem hagut de fer volta enrere i acampar vora la ruta, entre els pins que es perden al Valle de los Lobos. El Tobby ha aparegut de la densitat del bosc, rere el refugi, i des d’ahir que ens custodia. Ha passat la nit assegut a l’avancé de la tenda, defensant-nos dels gossos que vigilen la criadora de huskys que hi ha uns metres més avall i protegint els nostres somnis a canvi d’unes carícies. Quan ens pensàvem que ens l’hauríem d’endur per amor i per tristesa d’abandonar-lo a la seva sort, el Tobby es perd altra vegada dins del bosc i ens deixa just en el moment que ens disposem a fer dit.
Dia 5: La llacuna remota i el glaciar ocult
Si hi hagués una frase que resumís Ushuaia crec que seria: Ushuaia es así. Imperceptible. Ahir, mentre ascendíem a la llacuna Turquesa, ens van trobar les quatre estacions. Rajos de sol matiners, tímids però resistents a una tardor prematura, núvols que de sobte van començar a pintar aquarel·les sobre el cel fins que no va quedar-hi més espai on colorar i van decidir deixar pas a la pluja i, finalment, a la neu. No veníem preparats per un estiu així. Almenys, aquesta no era la idea que en teníem. Després d’abandonar Montreal a trenta graus sota zero, ens esperàvem trobar un estiu austral de pantaló i màniga curta. Però “Ushuaia es así” ens tornen a dir mentre fem via, el folre polar i el barret posats, per iniciar un nou camí que ens porti fins a la llacuna Celeste i el glaciar Alvear.
Ens havien parlat de la llacuna Celeste mentre tornàvem de Playa Larga. Aquella colla que ens havia frenat exitosament en el nostre primer intent de fer dit, ens havia recomanat la caminada. El nom per si sol havia caigut atractiu sobre la nostra imaginació. El que no imaginàvem és que seríem tan sols dos navegant la muntanya en cerca d’una bassa remota i un glaciar que no atraparíem.
El camí és un xic més llarg que els que hem fet. Són set quilòmetres per arribar-hi i uns escassos cinc graus positius carregats d’humitat. Caminem entre la densitat i l’ombra del bosc buscant un lloc on amagar les motxilles i on passar la nit de baixada. Avancem lentament, una vintena de quilos sobre les espatlles, fins a trobar una estesa de gespa ja crescuda a aquesta època que es perd vora el camí, rere els pins. Amb els seus passos de gegant, abandona el camí i es perd en ella amb les motxilles carregades i un guiny d’ull. No hi ha gaires esplanades. El camí és escarpat i uns metres més endavant comença la zona alpina. Observo el tronc del pi que s’eleva sobre un petit bocí de terra, i em dic que és la mida justa per posar-hi la tenda. Avancem. Reprenem la marxa, aquesta vegada alliberats del pes de les motxilles i amb el punt de bivac localitzat. La primera clariana ens regala unes vistes de cent vuitanta graus sobre la vall Tierra Mayor que ens fa frenar per observar el paisatge. Seguim ascendint per emprendre la tartera sota les primeres gotes de pluja i ens submergim entre valls glacials cercant punts vermells entre milers de roques que es perden pendent avall. Avancem la marxa alentida. Ja no hi ha marques que indiquin el camí. Les fites es camuflen entre les roques, altres són ja inexistents a causa d’alguna esllavissada. Avancem seguint la nostra intuïció, la morena del glaciar sembla un xic més a prop però ni rastre de la llacuna. Agafem altitud. Massa. Som quasi a l’aresta del glaciar i seguim sense veure el camí que ens porti sota les coves del glaciar. Són les quatre quan desistim de seguir avançant enmig d’un laberint de pedres i retrocedim amb l’objectiu, aquesta vegada, de trobar la llacuna en el termini d’una hora abans de fer volta enrere. L’èxit ens espera entre formacions rocoses i uns tres-cents metres més avall. Una llacuna cristal·lina ens troba rere un bony de roca i ens donem finalment per satisfets malgrat la pluja que ens apressa a tornar.
És mig matí quan ens endinsem al Parrillero Llanos del Castor, la gana i la golosia posades sobre les tortas fritas – pa dolç que es fregeix amb grassa d’animal – i el asado que ens vam prometre ahir. Arribem destemperats al restaurant. La nit sota el pi, al mig del camí, ha tornat a estar un bivac fred. Ens acomiadem de les muntanyes d’Ushuaia amb una graella de corder patagònic, l’estòmac feliç i descansat de pasta i arròs i el rumb posat a Punta Arenas Natales.
