El verd intens de la pineda s’espargeix a banda i banda de la línia de quitrà que es desplega infinita davant nostre. El cel, baix, atapeït de núvols, descarrega el seu pes sobre les copes punxegudes i es fon en un horitzó de pins. Els records d’un ahir amb furgo ens etziben l’ànima i, el desig de descobrir món torna a florir com ho fa a cada vegada que ens posem en ruta i sintonitzem les freqüències country. La radio s’entretalla però conforme ens aïllem de la civilització i dels seus pobles diminuts de cases entrellaçades per cables elèctrics. Enrere anem deixant els petits veïnats i les seves banderes canadenques onejant sobre les parcel·les i, ens endinsem així al bosc. Amb nosaltres duem la tenda, els sacs de dormir i l’entusiasme de descendir els meandres del Diable amb caiac.

És Canada Day però sorprenentment el parc nacional del Mont-Tremblant no arrebossa de canadencs celebrant la diada sinó de mosquits. El dia a dia a la metròpoli ens ha fet oblidar els milions de mosquits que habiten els boscos i llacs del país a aquesta època de l’any i, tan sols apagar el motor, baixar del vehicle i posar els peus a la parcel·la del càmping que hem llogat, els primers zumzejos ens ataquen les orelles en senyal del que es preveu un cap de setmana amarg. Sota la humitat del que s’anuncia com una tempesta imminent i sota l’amenaça d’aquests invertebrats de trompes afilades que ens sobrevolen les mans i la cara que no sabem com cobrir, muntem la tenda a contracorrent. Cada brogit desencadena una etzibada a l’aire en va, una picada sagnant i un tret de fum que surt de les seves orelles incendiades. La seva paciència, perduda en la sorra que s’estén sota la tenda i es filtra als mitjons, ens abandona i ens fan qüestionar l’expedició de demà.

Malgrat la pluja que comença a esquitxar la sorra i el zumzeig amenaçador dels mosquits, ens envalentonem decidits a explorar els camins i els llacs del parc. Per familiaritzar-nos amb l’entorn i enduts per les ganes de remar, ens dirigim al llac en el quin debutarem el nostre descens amb caiac demà: el llac Chat. La seva diminuta platja de sorra fina que es perd sota les seves aigües envoltades de pins i de tranquil·litat, ens fa aturar i absorbir el paisatge. Aquí, abraçats per la misticitat de l’entorn, ens detenim a escoltar el rumor de la natura. Acluco els ulls i deixo que el repicar de la pluja sobre el llac, m’endugui amb el seu ritme a l’hora que em mulla les galtes i ens apaga el dia.

El parc nacional de Mont-Tremblant cobreix una extensió de més ni menys que de 1.500km2, compta amb sis rius i rierols de costes sorrenques i amb més de 400 llacs. Tot i que la incursió d’aquesta vegada la fem a la zona sud-oest, al sector del Diable, el parc en sí es distingeix pels seus turons arrodonits i per ser un dels boscos d’aurons més nòrdics. Malgrat l’assetjament d’insectes voraços que celebren aquesta època de bonança i que fan fugir els animals del bosc, no aconseguim veure el protagonista d’aquest territori; el llop. El que sí aconseguirem veure però són paisatges de boscos sorrencs i de meandres quilomètrics.

Contra tot pronòstic, els rajos d’un sol matiner de juliol ens irradien la tenda i ens arrenquen dels sacs de dormir amb una mirada còmplice i el somriure posat. És la primera vegada que farem caiac i la enèsima que somiem en remar a dos, envoltats per la vastitud dels boscos de Canadà. Avui un sol d’anunci ha aconseguit obrir camí i pentinar el cel. L’estiu ens rep amb els seus millors verds i la lucidesa posada sobre les aigües dels meandres que ens preparem a recórrer.

Clic, clic, clic. Amb l’armilla salvavides ben cenyida i uns quants sota-trocs que ens han fet remoure l’esmorzar, baixem d’un bus escolar dels anys quaranta que no entén d’amortidors, ni d’airbags ni de cinturons de seguretat. El conductor ens deixa altra vegada al llac Chat on recuperem el caiac del remolc i, ens acomiada amb un gest de barret. Altra vegada els peus enfonsats a la sorra, deixem que les ones delicades ens acariciïn les puntes dels peus i ens convidin a l’aventura. Sota les nostres plantes, el llac s’obra a nosaltres i, al fons, entre l’arbreda, on l’aigua sembla estrènyer-se i desaparèixer, el naixement dels meandres dibuixa un lleu moviment sobre la superfície. Ens esperen dotze quilòmetres de descens entre coníferes i pins.

Amb una suau empenta i un impuls calculat, abandona el darrer peu de la sorra, pren posició al caiac i, comencem a remar sincronitzadament per emprendre el primer tram dels meandres: els ràpids. “Si no us sentiu segurs amb els ràpids, trobareu un tros de platja just abans. Podeu baixar allà i fer el tram a través del bosc amb el caiac a les espatlles.” – ens havia dit l’instructor a l’hora que recorria el transcurs dels meandres amb el seu índex sobre el mapa. “Baixar del caiac i perdre’ns els ràpids? Ni de broma! On queda l’aventura si no?” – em diu amb el cos tombat cap a un costat, buscant la meva mirada amb el somriure aventurer posat. Així, amb l’adrenalina i la felicitat d’un somni desfilant-se en realitat a bord, els ràpids ens acaben atrapant amb la tracció del corrent fent-nos balancejar el riure i el caiac. Des de la meva posició davantera, puc sentir la seva seguretat i determinació i, malgrat que no el tinc vora meu per veure-li el somriure d’orella a orella, el sento feliç rere meu, albirant juganer els pròxims ràpids.

A mesura que deixem enrere els ràpids, ens anem endinsant tranquil·lament en ziga-zaga al cor del bosc i dels seus murmuris. Rere cada corba, l’aigua es perd ja en calma i nosaltres en ella. El silenci és tal que a penes gosem remar i trencar aquest espai de temps amb l’empenta del rem. A cada braçada en que aixequem el rem i l’aigua en llisca d’ell, es crea una pluja de gotes que regalima de la pala i es perd en aquest sord transcurs quilomètric. De tant en tant, el grall d’un ocell ens sorprèn o bé, un moviment inesperat entre els arbres ens fa frenar el ritme i arrufar els ulls. Al llarg del descens, es dibuixen illetes diminutes que aconsegueixen flotar sobre la superfície i ens regalen aturades sobre les seves sorres fines que ens fan pensar en illes i en l’Amazones. És en algun moment d’aquest viatge aquàtic-terrenal, que m’imagino ocell de plomissol capaç de volar sobre aquesta natura increïble i, aleshores, ens veig a tots dos, empetitits per aquesta verdor intangible, serpentejant els meandres del Diable com si no hi hagués demà.