Necessitem explorar. Malgrat les postes de sol que banyen el nostre horitzó de roses i blaus cels, que s’estenen sobre els rasos teulats de cases revestides de maons terracota, escalonades, les unes sobre les altres, ombrejades per l’arbreda que inunda en aquesta època els carrers, sentim que necessitem respirar, que necessitem descobrir. A l’oest de l’illa, més enllà del batec de la metròpolis, dels cotxes que claxonen i de les grans avingudes envaïdes per turistes, les aigües del riu Sant Llorenç flueixen tranquil·les pel canal Lachine. Segueixen el seu curs com aquell aleshores en que el canal era la porta d’entrada principal de Mont-real. Aquí, en aquesta portalada al passat, ens decidim per perdre’ns.

El temps que dedico a instal·lar-me damunt la bicicleta, el seu entusiasme l’allunya de mi a pedalades de gegant. L’emoció que flota en ell, el fa avançar a cops de pedal inabastables per les meves curtes cames. Mentre jo m’esforço a concentrar-me en els semàfors canviants, els cotxes que tomben a dreta i els coloms que es planten al mig del carril, ell avança lleuger. Lleuger i aliè al món en el que jo em barallo desitjant de sortir d’entre aquest laberint de motors. Afortunadament, el caos no triga a desaparèixer tan bon punt arribem al port i iniciem el nostre recorregut sobre rodes. El sol cau rotund a les deu del matí sobre les nostres espatlles i avancem ambdós, ara sí, feliços en aquesta fugaç aventura.

El canal Lachine, a banda de desviar els ràpids que remolinen i agiten les aigües del riu Sant Llorenç, va ser el motor de la interdependència entre la navegació, la industrialització i la urbanització que va marcar el desenvolupament de Mont-real. La seva anhelada construcció al 1825 va posar fi al transport de mercaderies per via terrestre entre Lachine, al sud-oest de l’illa, i Mont-real, i va permetre l’expansió del comerç cap a l’interior del país. La reducció de costos i dels terminis de lliurament de mercaderies va ser un factor clau, que gràcies a la construcció d’aquesta xarxa de canals que unien l’Atlàntic amb el centre del continent, va facilitar l’extensió comercial cap a les terres dels Grans Llacs.

El recorregut que emprenem vora el canal ens arrossega així entre ponts de ferro oxidat i fàbriques abandonades que des d’aquella època d’esplendor segueixen aquí, de peu, recordant encara el que un dia va ser. A mesura que pedalem, els gratacels comencen a desdibuixar-se rere nostre i cada pedalada ens apropa més al passat. Aquí no hi ha lloc per grans edificis. Els habitatges d’un ahir són els que perduren vora aquest traç d’aigua. Cases baixes, quadrades i unides per cables elèctrics que pengen d’una vorera a l’altra. Romanen aquí, vora les antigues industries i xemeneies que un dia fumejaven en aquest extrem de l’illa, sobre els treballadors que van veure aquí una oportunitat i que van fer d’aquest indret el que és avui. L’origen del creixement industrial de la ciutat.

El llarg del circuit està marcat per panells explicatius i una arquitectura manufacturera ineludible que transporta 150 anys enrere. La torre del mercat Atwater, amb les seves esteses de flors i les seves paradetes de tot tipus de llegums i fruites, marca el ritme dels mercaders i els primers quilòmetres comencen a notar-se sota les natges. Davant meu, ell segueix amb la emoció flotant sobre rodes i la barbeta d’explorador aixecada. Avancem mirant a dreta i a esquerra, alçant la mirada cap a les construccions de llauna rovellada que encara avui s’eleven sobre nostre. Intento imaginar-me el tot cent anys enrere i la imaginació m’entrega imatges de famílies vora la llar de foc després d’un llarg dia de treball sota el gèlid hivern vora el canal. D’aquell aleshores només queda l’hivern i el record d’aquelles famílies que conserven les històries dels seus avantpassats, dels homes i dones que apareixen en les imatges dels cartells amb els que anem topant al llarg del camí. Avui, mentre que les cases baixes s’espargeixen a banda i banda del canal, amb els seus pals elèctrics i els seus balcons carregats de flors, les fàbriques que flueixen el llarg de l’aqüeducte, s’han convertit en moderns i luxosos lofts en el que els lloguers són tan alts com les xemeneies originals que se’n conserven.

El circuit ens condueix dret cap al llac Sant Lluís, ben a l’extrem sud de l’illa, on riu i llac es fonen i un no sap si està en un llac, un riu o un mar. Però encara ens queda una desena de quilòmetres per arribar a la nostra meta. Mentre, sota l’ombra que ens regalen de tant en tant els arbres, seguim vorejant el canal amb altres ciclistes que, com nosaltres, pedalen pel que ara és un parc nacional. Malgrat els seus anys d’esplendor, els comerciants van deixar d’utilitzar l’aqüeducte amb la posterior construcció del port, i avui és un passeig marítim per a llanxes motores i petits vaixells de plaer que es passegen, de comporta a comporta, mentre l’hivern no congela les seves aigües. La zona està esquitxada d’espais verds que convergeixen la passarel·la on un pot fer des de bicicleta, córrer, canoa i caiac, paddle surf i pesca. Un pot passar-se el dia recorrent la vintena de quilòmetres que costegen el llarg del canal, submergint-se en la història. I, tot i que ara no ho sabem, aprendrem que la revista Time va classificar al 2009 aquest indret com un dels millors circuits urbans del món.

El migdia ens troba a l’extrem del canal. Al naixement d’aquesta via marítima que ens fa moure les cames en cercles i atrapar emocionats la nostra meta. La de descobrir, més enllà de la ciutat, més enllà de les guies turístiques. El final del trajecte són dos quilòmetres al llarg del museu Plein Air de Lachine. Un extrem de terra que troba l’afluència de les aigües del llac Sant Lluís amb les del riu Sant Llorenç. On el paisatge es fa color mar i les ones es gronxen amb el vent. Un bocí de terra amb vistes impregnables del districte Lachine i del record del que un dia va ser l’auge del comerç, del desenvolupament industrial de Mont-real.