No estava en els nostres plans ni en la nostra ruta però sabíem que per arribar a la fi del món hauríem de fer escala en alguna gran ciutat i aquesta no podia ser ni més ni menys que la capital portenya; Buenos Aires. Amb els seus més de catorze milions d’habitants i centenars de carrers entrecreuant-se en una superfície de més de quatre mil set-cents quilòmetres quadrats, Buenos Aires ocupa el número quatre dins del rànquing de ciutats més grans del món. Només de pensar en el bullici de la urb i en tota la perillositat de la quina ens havien advertit, només teníem ganes de fugir i escapar-nos a la pau de les muntanyes australs. El pròxim avió no s’enlairaria però fins al cap de cinc dies. Era l’oportunitat per descobrir el “París llatinoamericà” amb els nostres propis ulls.

Tan sols sortir de l’aeroport Ezeiza, són vint-i-vuit graus d’humitat els que ens etziben la cara i un sol radiant el que ens fa arrufar els ulls. Sembla que haguem despertat d’un llarg somni. Acabem de deixar Montreal i els seus trenta graus negatius per despertar en un altre hemisferi. “Estàs segura que no vols tornar al fred?” em diu. El cert és que tot just acabem de posar els peus al continent sud americà que, després de quatre llargs hiverns, un sentiment de melancolia ens assalta i ens fa enyorar l’illa vestida de blanc.

Deuen ser prop de les onze quan abandonem l’aeroport, les motxilles per fi a l’esquena i la sensació de que aquest primer stop és tan sols un tastet de l’aventura que tot just hem arrencat. Fora, una cua de taxistes amb el cartell de “Radio Taxi” esperen impacients els turistes. Avancem entre la horda de vehicles i ens encaminem a la parada d’autobus juntament amb els locals que, com nosaltres, fugen de les tarifes business-turístiques. Aquí no hi ha ordre ni cap cua visible on els passatgers esperin pacienment el seu torn per pujar al micro. L’egoisme és l’únic que funciona per fer-se amb una plaça i, així, al ritme campi qui pugui, aconseguim ascendir al automòbil rumb al centre.

Buenos Aires es una ciudad que te violenta” ens diu el Gastón. A penes fa uns minuts que hem baixat a la plaça de Mayo però ja podem sentir el caos. Clàxons ressonant sobre les avingudes, autobusos a tot drap que, a cop de volant, fan sacsejar el serrell de les cortines que penjen i decoren els parabrises, multituds esperant impacients els semàfors en verd, veus masculines oferin canvi de moneda a cada cantonada sota el lema “Cambio, cambio, cambio euro-dòlar!”, dones caminant amb equilibri de fonàmbul sobre plataformes d’una altra època, mares joves amb els infants enredats a l’esquena perdent-se sota les boques del metro, la compra a la mà. Sobre la plaça, entre edificis d’aires colonials-europeus, una fila de palmeres gigantesques es perden al cel intentant sobreviure al ritme frenètic d’un dimarts i a la intensa veu d’un porteny de pell morena que va donant voltes sota l’esculptura de la Llibertat tot cridant “Helado, helado, helado!”.

Aquesta és la primera nit que passem a Buenos Aires. Sobre el teulat de l’alberg, entre una jungla d’edificis i de cases revestides de parra, ens preparem uns entrepans de ricotta, alvocat i poma mentre saborejem amb la memòria les primeres empanades argentines que hem degustat al Kentucky Pizzeria Bar – local famós no tan sols per les seves pizzes que no són de la cadena KFC sinó per la història d’amistat i d’aposta que representa. Les empanades, les medias lunas – diminuts croissants de mantega –, la fainá – una fina pizza elaborada a base de cigrons i pebre – i el dulce de leche – almívar de llet – són les primeres degustacions que fem al país. El cert és que un pot trobar tot tipus de rebosteria casolana als túnels del metro, a les carretes que es passegen per les places i carrers sota parasols bicolors, a les parades dels micros on els locals exposen orgullosos sobre una cadira els seus panets i chipas – pa petit fet amb midó de mandioca, formatge dur, llet, ous, llard i sal.

A banda d’una arquitectura europea, d’un desig de progrès i d’una cultura oberta i senzilla que ens transporta a uns anys enrere, el Caminito segueix sent un dels barris més visitats pels turistes. Malgrat que molts portenys senten que el barri ja no representa l’actual societat argentina, el Caminito, més enllà de les seves cases de colors i teulats de xapa – anomenades conventillos – va ser un barri d’immigrants genovesos que s’hi van instal·lar a finals del segle XIX. No va ser fins a mitjans del 1900 que un grup de veïns, entre ells el pintor Benito Quinquela, van decidir recuperar-ho tot reformant les cases i construint un carrer-museu on avui s’hi troben obres d’art, artesanies, souvenirs i parelles ballant tango.

A penes són quatre dies els que passem passejant sota un sol de penitència entre carrers empedrats i avingudes tan grans com la del 9 de julio – una de les més àmplies del món –, entre venedors ambulants i boutiques, entre línies de metro on els transeünts porten les motxilles lligades al pit i mòbils d’última generació exposats entre els dits, entre portenys cremats pel ritme de la capital que miren amb detriment els clients i altres que, malgrat la desvalorització de la moneda argentina i anys passats a la guerra de les Malvines, et parlen de batalles amb la empatia sobre les galtes. Ens costa trobar l’atractiu de les ciutats, però, sobre el micro que ens transporta de nou cap a l’aeroport entre el tràfic tan desordenat com habitual, ens en anem de Buenos Aires amb la frase del Gastón ressonant a la ment.