Mont-real desperta a un nou dia. Els pardals que saltironen cada matí damunt dels matolls que ens tapen la finestra, avui no piulen ni canten. Una tímida claror envaeix l’habitació i ens tira dels llençols. La casa és silenci i pugem les escales que grinyolen i es desperten sota les nostres dormides plantes. Fora hi ha un blau instal·lat però ja hem après que aquí el color del cel no va lligat amb la temperatura. La línia de mercuri avui no supera els vint-i-sis graus negatius. És el dia perfecte per sortir a experimentar el fred.
Uns ulls d’incredulitat ens observen mentre ens calcem i ens preparem per sortir a uns carrers on la solitud és la única vianant avui. Els meteoròlegs anunciaven aquest matí encara més fred del que l’agulla marca fora; quaranta graus sota zero de sensació tèrmica. Em pregunto si l’equipament tèrmic i els mitjons de llana reservats per la ocasió seran suficients per una passejada de cinc hores. El nostre entusiasme per descobrir per fi com és el fred en aquest país es nega però a tanta expectativa i ens llença al carrer. No passem la cantonada que unes gotetes d’aigua comencen a brotar sobre les pestanyes del Marc. Entusiasmats per aquest efecte, ens encaminem a la muntanya a petits salts d’alegria com si no haguéssim viscut mai un hivern.
L’aire glacial ens pica a les cuixes i avancem inconscientment a pas accelerat. El monticle de dos-cents trenta-tres metres que s’alça a la ciutat és anomenat senzillament així pels montrealesos; la muntanya. Epicentre de natura enmig d’aquesta metròpoli, em pregunto que pensaria Jacques Cartier quan cinc-cents anys enrere, guiat pels indis del poble Hochelaga, va pujar aquesta muntanya i, emmudit per la bellesa d’un paisatge avui irreconeixible, la va anomenar Mont-Royal (Muntanya Reial). Tanco els ulls inconscient del pes que han agafat les meves pestanyes i m’imagino l’explorador bretó, en aquest punt triat per la meva imaginació, a punt d’iniciar-se en aquest bosc acompanyat pels savis indis, sense saber encara que el nom que posarà a aquest indret quan arribi a dalt, durà algun dia el nom de la ciutat.
Sento que els ulls em ploren però no sé què fer amb ells. El que havia començat sent diminutes gotetes aposentades sobre les pestanyes, ha acabat per transformar-se en un ventall curvilini de minúscules estalactites. L’aire i el fred em fan aclucar els ulls i sento les pestanyes superiors adherir-se a les de sota. Tinc que obrir fort els ulls perquè no s’enganxin i la quarantena de graus sota zero que el nostre cos està assimilant em desconcentra a vegades d’aquesta incursió Cartier. Les branques dels arbres pengen damunt nostre com si d’una fulla de palmera es tractés. El pes del gel tira d’elles cap avall i en fa precioses formes. L’hivern sembla haver-se apoderat avui de la ciutat, dels arbres i de nosaltres.
Sota el so a motlle que emet cada petjada que deixem damunt la neu, anem atrapant el cim. Alguns núvols recobreixen el cel i els arbres pelats ens regalen de tant en tant un avanç de la vista a la ciutat. Vora els nostres passos es dibuixen pistes d’esquí de fons i no triguem en endevinar un, dos, tres valents traçant les estretes línies amb unes galtes dolorosament envermellides pels graus negatius que ens regala avui la natura. N’hi ha que esquien i n’hi ha que corren enmig d’aquest clima extrem. Agafem per fi les desenes d’escales per alçar el cim però no hi ha manera d’entrar en calor. A penes sento la palma de les mans fregar-me damunt les cames a cada esglaó i desitjo arribar a dalt per entrar al xalet i refer l’ànima. La vista que ofereix el mirador acaba però per aturar-nos.
Des del cim de la muntanya, Mont-real es desplega. La nova ciutat, vestida de freds edificis, es barreja amb una Mont-real antiga que voreja el riu Sant Llorenç i persisteix encara entre modernes construccions. El riu segueix avui el seu curs igual que deuria seguir aquell dia sota la mirada atònita de Cartier i dels amerindis. Però que diferent deuria ser la seva imatge…, dibuixada de belles esplanades que es lliuraven al riu, de castors que en ell arrossegaven les branques dels arbres i jugaven a construir els seus dics, de muntanyes que apareixien més enllà, a l’altra banda del corrent, possiblement encara per explorar… Absorta en aquest ahir en que la natura i l’home convivien perfectament, el Marc irromp els meus pensaments congelats: “entrem al Chalet, fa massa fred per estar-se aquí.”
L’escalfor que genera la llar de foc ubicada al centre del mur principal, ens esclata a la pell i la cortina d’estalactites a través de la quina estàvem observant Mont-real fa uns instants, no triga en convertir-se en una fina capa d’aigua. Aquí, dins d’aquesta gran sala oberta, el sostre està revestit completament de fusta i bigues bovades sobre les que s’asseuen esquirols de pedra. N’hi ha almenys una vintena, tots idèntics i en la mateixa posició; amb una nou entre les seves peculiars mans. Les làmpades donen un aire colonial d’aquell aleshores i a l’alt de les parets hi ha diversos quadres que expliquen la història de Mont-real. En ells, s’hi personalitzen Cartier i els amerindis que des de l’inici de la nostra excursió ens han acompanyat en la nostra imaginació.
Més enllà, a l’oest del parc, el Llac Castor hiverna glaçat. Una gran capa de gel i neu el cobreix i el fon amb un paisatge tenyit de blanc. Els pòmuls i les cuixes ens piquen cada vegada més i la vista ja s’ha acostumat a observar el que ens envolta rere les pestanyes cobertes de flocs congelats. Els habitants però semblen inertes a tal efecte i patinen damunt la pista de gel que voreja el llac com si el vent que els piqués la cara fos aire tropical. Prenc fe de que així és l’hivern aquí dalt i que per viure-hi un ha d’adorar i estimar aquesta terra i aquesta llarga estació. Potser són precisament aquests petits detalls, aquesta vida hivernal que es palpa a cada racó, que em semblen segells nòrdics estampant la experiència glacial que buscàvem aquest matí.
