Era un dia calorós de juny de ja fa quatre anys quan descobríem la ciutat per primera vegada. El pas per la ciutat havia estat breu però intens. Un passeig nocturn al port i un dia sobre rodes pedalant per la ciutat vella i el barri xinès. La resta dels dies els havíem passat als afores acollits per una família de quebequesos. Ni aleshores, ni quan vam arribar ja fa prop de dos anys, ningú ens en havia parlat. Potser perquè la metròpolis és massa presumida per això, potser perquè l’art és així, s’amaga en els racons menys inesperats. Potser perquè de fet era allà per trobar-nos i no per ser desvelat. El cert és però que Montreal és una de les ciutats del món reconeguda pel seu art urbà.

Prop d’una centena d’obres omplen els carrers de color i cada any atreuen mils de visitants. Tan sols l’any passat, 1.15 milions de visitants van venir a celebrar el “Mural Festival”. Un festival anual que convida artistes d’arreu del món per deixar la seva impremta i dibuixar junts la personalitat d’una ciutat vibrant.

Són desenes de grafits els que s’escapen pels murs, que s’escolen a les façanes d’alguna terrassa elegant, que es fonen en l’arquitectura victoriana més presumida i que fan d’edificis abandonats un punt de mira. Apareixen sense permís i es posen sota les plantes dels vianants que de tant mirar a dreta i a esquerra no s’adonen que als seus peus l’art també s’escampa. És en aquesta zona del Plateau, revolucionària, plena de color, bohèmia, més autèntica, més Montreal, que els grafits prenen protagonisme. Un museu a cel obert, vibrant, viu. Així, com és la ciutat.

“La transició de l’ahir al demà esdevé l’única paraula de la meva germana la Terra. Tan sols l’estrèpit absol una vida viscuda.” No sé si em fa rumiar més la frase escrita en alguna llengua tribal al peu del grafit o la imatge en sí. La nena, de vestit color a terra, de mànigues de serrell, de dibuixos tribals, de mirada atenta, els peus sobre la terra, entre tots aquests colors i formes que rere seu es despleguen. La dona, madura, sobre les muntanyes verdes, mirant a través dels vents, l’arracada balancejant sobre l’espatlla. La senyora del mocador, del rostre marcat pel temps, per l’experiència, el reflex de la saviesa, d’una vida, posada al cel i les mans banyades a l’aigua, connectant-la amb la Terra, amb aquella nena del principi.

El retrat de Leonard Normand Cohen. Un poeta, novel·lista, músic i cantautor canadenc-montrealés molt estimat i recordat per la ciutat. Al 2011, cinc anys abans de la seva mort, va ser guardonat amb el Premi Príncipe de Asturias de Las Letras.

Nét d’esclaus, Jackie Robinson va ser el primer jugador de beisbol afroamericà a entrar dins la Major League Baseball (la lliga professional de més alt nivell dels Estats Units i Canadà). A més a més de la seva gran carrera com a esportista, va ser un activista per la igualtat de drets i la lluita contra la discriminació.

En els seus vermells i taronges foc, en els seus marrons terra, en els seus tòtems infinits esculpits segons les llegendes i tradicions de les tribus natiu americanes, en el natiu que em mira seriós mentre li faig la foto i en l’ant que llueix les seves cornes, magnificents, com és l’animal, hi veiem reflectit el viscut en el viatge.

No sé si és pels seus colors o perquè em sembla la imatge d’un joc virtual, però s’hi pot endevinar el parc i la immensa creu que sobre ell s’erigeix. El temple, al centre, que sembla disposat a fer viatjar en alguna altra realitat a tot aquell que s’endinsi sota la seva arquejada porta, rere els rostres dels que podrien ser els fundadors, descobridors, de l’illa de Montreal. Més enllà, a l’esquerra, el reflex d’una era industrial en que les fàbriques van ser l’impuls, el motor de creixement de la ciutat. Si alguna cosa m’agraden d’aquests grafits, és que tots tenen una història que explicar.

Dos astronautes flotant en un espai de llum. On les estrelles són flocs que vesteixen el cosmos de blanc. On sempre podria ser hivern. Vianants que caminen sobre una manta de neu que, amb els seus passos, emmotllen aquest univers. Valents que cada matí busquen la seva bicicleta coberta altra vegada de neu. Façanes vivents a una gèlida estació que no atura la vida dels montrealesos però que em fa parar a pensar. A captar aquesta realitat vestida de blanc que ens envolta en aquest dolç hivern.