Havien passat unes hores des d’aquell amarg comiat quan ens dirigíem cap a Suïssa. A l’ambient encara flotava una estranya barreja de malenconia i d’alegria per aquells moments que ara ja formaven part del passat. Avançàvem novament en silenci, amb la consciencia indesitjada de que aquell sentiment tornaria a retrobar-nos en algun moment de la ruta. Fins que el silenci es va esquinçar amb la diària frase de “hauríem de començar a buscar un lloc on passar la nit”. Els dies eren curts i només ens cabia la possibilitat de passar les hores amb un té i una sèrie americana amb la quina ens havíem començat a familiaritzar. Res millor que allò per afrontar quatre dies de descomposicions i de refredat que farien apreciar aquella tassa de té amb mel les hores a venir. A penes feia un mes que havíem arrencat el motor que ara obríem resignats la primera i última caixa de Fortasec. Qui hauria pensat que la necessitaríem tan d’hora? El menjar “basura”, les salses, els donuts i tot allò havien d’atacar el nostre estomac a Amèrica i no pas aquí! I és que en moments així és quan un es dóna compte que si alguna cosa ha de passar tant és que tinguis la cartera farcida de bitllets o buida, que estiguis a casa refugiat del món com que estiguis enmig d’un desert. El cert, és que si alguna cosa ha de passar, passarà. Després de tot, allò no era tan greu. Aquells dies no van anar més enllà d’un mal d’estomac i desenes de cleenex que s’acumulaven a la paperera. Però al cap i a la fi, era molt millor estar malalt a la furgo que no pas aquells dies que viatjaríem amb motxilla. L’11 de març començava a estar a prop i encara ens quedaven uns quilòmetres a fer abans d’embarcar la furgo.

Algú va dir un dia a qui escriu que tenia una obsessió amb la netedat de les ciutats. I probablement tingui raó. Però no hi havia cosa que enlletgís més les ciutats que les bosses d’escombraries apilonades al carrer, que les cigarretes colorant el terra i naus industrials pol·luint l’atmosfera. Aquell no era el cas de Suïssa que al contrari d’Itàlia ens rebia impol·luta i amb aire fresc. L’herba dels camps ballava amb l’aire perfectament tallada, alineada. Ni una fulla que depassés més de la ratlla. Ni una branca que pertorbés el paisatge. Només els ocells dibuixaven ombres damunt dels camps coberts de neu i a l’horitzó només les torres de rellotges s’atrevien a créixer per sobre de les cases. Cases de fusta, grans, molt grans. La bandera suïssa onejant per sobre dels teulats que coronaven les cases típiques de la regió per on ara travessàvem. Qualsevol s’hagués quedat allà per gaudir de la pau i de la natura.

Berna començava a dibuixar-se a tan sols deu minuts d’aquelles planures. Es respirava un aire de seguretat a la capital i aparcar estava sent més fàcil del que fins ara ens havia resultat. Evidentment, allò requeria una monedeta suïssa que amb una mica de picardia evitàvem amb la esperança de que si ens multaven només calia arrencar el motor. Dubtàvem molt que perdessin el temps perseguint a una furgoneta de no se sap on. Així que vam posar els peus a terra, amb l’estomac donant guerra i tapats fins a dalt. Aquell maleït fred ens perseguia des de feia dies i aquell dia no seria una excepció. Només calia mirar aquella esponja blanca de núvols que reposava sobre el cablejat dels tramvies. Enmig d’un estil neoclàssic i de petites xocolateries que haguessin desfet el paladar a qualsevol, començàvem la nostra passejada que seria més aviat curta. Aquell fred i la panxa trontollant convidaven més aviat a tornar a “caseta” i encendre la calefacció que mica en mica s’anava acabant. No havia passat massa temps des de que vam marxar però aquella furgo començava a ser la nostra nova llar. No teníem televisió i les dutxes no eren tan càlides com les d’una casa però després de passar hores voltant res venia més de gust que replegar-se a la furgo i descansar.

A diari enceníem la ràdio nacional però no calia entendre-la per adonar-se que s’atansava Pasqua. Les vitrines de Zurich estaven alegrement decorades de conills i ous. Xocolates de diferents formes, colors i gustos. Els nens posaven els nas vermell damunt els aparadors i miraven emocionats l’ou més gran de tots. Els pares en canvi tenien prou feina a desenganxar-los d’aquell atractiu i els turistes arrebossaven les botigues per simple tafaneria. Nosaltres no podíem fer menys. La dolça olor a xocolata ens hipnotitzava i ens demanàvem quant costarien tots aquells conillets i ous. Com era de preveure, aquella xocolata només arribava la butxaca d’alguns i nosaltres no formàvem part d’aquests alguns. Més aviat, formàvem part d’uns petits traginers que trotinaven pel món amb una furgo exclosos d’aquesta societat consumista. El nostre vici era voltar i ara posàvem el dit sobre Alemanya.

DSC02000

DSC02002

DSC02004

DSC02015

DSC02019

DSC02021

DSC02034

DSC02036

DSC02039

DSC02042

DSC02046

DSC02053

DSC02071

DSC02074DSC02076

DSC02078

DSC02079

DSC02101

DSC02102