És quasi de nit. Sobre la ruta que uneix l’estat de Massachusetts amb una llengua de terra que sembla desprendre’s del país americà, avancem destí a enlloc sobre una carretera que acaba per espetegar al mar. El vent que arrossega la força de l’oceà Atlàntic ens envesteix pel costat dret i, per l’esquerra la brisa de la badia de Cape Cod ens re-equilibra sobre aquesta diminuta península sense sortida. Fa uns instants podíem veure l’horitzó infinit cobert d’aigua. Des de dalt del far la perspectiva de l’oceà resultava acaparadora. Em pregunto quants vaixells ha albirat des de la seva existència. Tan solitària i envellida sembla aquella torre salva-mariners com l’home del far que ens ha convidat a pujar-hi. Rumio i penso que podíem haver passat la nit sota els peus d’aquella senyal lluminosa. Però la fúria amb la quina bufa el vent ens ha fet tirar enrere. Ara seguim avançant sota els últims rajos de sol buscant un indret on passar la nit.

Nauset Beach – Cape Cod – Massachusetts

Sembla que tindrem sort. Uns metres més endavant, en el que sembla un encreuament, entreveiem un cartell que anuncia una biblioteca. Potser hi ha wifi i un pàrquing on passar la nit. Ens endinsem. És un cul-de-sac però està força arrecerat del vent. Tot apunta que aquesta nit només hi serem nosaltres i aquest edifici ocupat per llibres ja dorments. No hi ha res més en aquest embut. Es respira tranquil·litat. Ens demanem quants habitants deuen d’haver en aquest tros de terra flotant… Aparquem la furgo cobrint el darrera amb uns arbustos que ens fan de paravent i sortim a buscar wifi. La senyal no és massa bona però suficient per contestar un parell de correus i assabentar-nos com avança la recerca del fugitiu dels atemptats de la marató de Boston. Des de que hem deixat la ciutat, després d’evitar tots els assalts que sembla ens han anat perseguint per allà on hem passat, no hi ha freqüència de radio que no alerti a la població. Un dels terroristes que segueix en vida després del tiroteig que hi hagut a la zona universitària fa dos dies, està en cerca i captura. Els mitjans demanen cooperació ciutadana i alerten de la perillositat de l’individu. “Aquí no se li ocorreria amagar-se, Cape Cod és un cul-de sac.”, ens diem. Acabem amb la lectura de la última notícia i tornem a la furgo amb l’ànima un xic inquieta. Després d’haver aterrat a la ciutat el mateix dia dels atemptats i després de passejar-nos per la M.I.T. dos dies abans de que tingués lloc la persecució dels terroristes que ha acabat amb la vida d’un d’ells i d’un policia, sentim que anem esquivant les bales del destí.

“Tranquil·la, estarem bé aquí.”, em diu en un to d’auto-convenciment. Sí, suposo que sí. És tard. Ja és de nit i el descens de les temperatures es fa notar en aquest lloc rodejat d’aigua. Al llit els llençols ens reben freds i només som capaços de treure el cap i les mans per poder llegir en aquesta quietud que ens envolta. Fora, tot dorm. L’home del far ja deu haver abandonat la seva torre. A penes a un centímetre de mi, sento la escalfor del seu cos mentre va passant pàgina a un llibre ja malmès de tant ús. És el silenci de dues persones llegint un llibre sota la llum de la lluna de Cape Cod. De sobte, alguna cosa esquinça aquest moment en mil bocins. Sento que s’incorpora ràpidament, el llibre cau sobre el llit i àgilment obre la finestra del teulat. Què passa?

“Acaba de passar un cotxe. Està fent mitja volta al final del camí.”, em diu mentre treu els ulls pel sostre. Resto immòbil dins del llit intentant captar tots els decibels del que em relata des de la finestra. “S’ha parat. Que estrany… No avança i segueix amb les llums obertes.”, em mira i torna a perdre el cap a través la claraboia. Sento que les preguntes li assalten la ment. Els segons passen lentament fins que exclama “Accelera! Està accelerant! Ve cap a nosaltres!”. En un salt es planta a la cabina i, quan es disposa a actuar, uns cops d’artells colpegen la furgo. “El llum! Tanca el llum!”. Obeeixo les seves ordres tan ràpid com em deixa la confusió que m’envaeix. No respirem. No ens movem. Sento que el meu cos vol córrer a amagar-se sota el llit però els cops són cada vegada més persistents i em paralitzen. El llum d’una llanterna intenta descobrir-me però les finestres del darrere són massa opaques per entreveure-hi i acaben per exclamar “Go out!”. Inexplicablement, no dubta i obra la porta. Estem somiant?

Els llums de les sirenes de dos cotxes policíacs il·luminen el pàrquing. Els nostres ulls s’intenten adaptar al brusc canvi de llum que ens enllumena els rostres perplexos. S’atansa un policia. Armat. La mà dreta sobre la cintura. Preparat per treure l’arma i pitjar el gatell sota el mínim moviment. A uns metres, la seva companya espera amb la mateixa posició vora el seu vehicle. I aleshores, l’oficial es planta a la porta i dispara amb la mirada. Sento la tensió acumulada que vol fugir per la porta però el policia fa barrera. Les sirenes segueixen donant voltes i, immediatament, ens assetja a preguntes. Parla tan ràpid com ho faria si hagués de pitjar el gatell. Jurem i tornem a jurar que només som dos. Que no hi ha ningú amagat dins el vehicle. Que estem viatjant i que hem importat la furgo amb la quina ens movem i on vivim. “On vivim?” Massa tard, es pensa que som il·legals. Intento posar tota la innocència sobre el meu rostre però al policia no li acaba de convèncer tota aquesta història. Li estirem els passaports i es perd en la foscor amb els únics documents que proven que no som terroristes malgrat estar casualment en una insòlita furgoneta. Esperem immòbils sota la mirada de l’altra agent que segueix amb la mateixa posició de fa uns instants. El sentim pronunciar els nostres noms i la matrícula de la furgo per la radio. Torna i ens dóna ordres de seure a la cabina i esperar. Esperem amb els pijames glaçats i sentim el retransmissor que li dóna respostes. No, ni el nostre rostre coincideix amb el del fugitiu, ni fem pinta de ser còmplices dels atemptats i tenim els visats en regla. Per fi. Surt del cotxe patrulla. S’atansa i amb un gest visual fa entendre a la seva companya que no som qui busquen. Allibera la mà de l’arma i ens retorna els papers amb un avís seriós. Ens alerta del que està ocorrent a Boston i ens recomana allunyar-nos de la zona malgrat que estiguem a dos-cents quilòmetres i una badia ens separi dels fets. Acaba per sentenciar la seva frase prohibint-nos passar la nit aquí.

No podem dormir aquí ni en qualsevol altre lloc d’aquest tros de terra. O emprenem ruta a les onze de la nit cap a l’estat de Rhode Island o passem la nit a un hotel. No ens dóna alternativa. Amb el cap cot i la llengua mossegada, recollim trastos el més ràpid que podem. Fora, els agents ens observen encara atònits de la història que hem explicat. El policia acaba per desaparèixer i la camarada es queda fent guàrdia per assegurar-nos que abandonarem el lloc. Arranquem el motor altra vegada destí enlloc. Un cop a l’encreuament, de nou a la carretera principal, decidim tombar a esquerra a l’atzar. Ens segueix. Avancem a pas de tortuga enmig de la foscor i de la força del vent escoltats per un cotxe patrulla. Passen els minuts i la situació és gairebé una persecució a càmera lenta. Finalment, en una nova intersecció, la perdem de vista. Circulem uns metres més fins aconseguir parar vora la cuneta. Hem de decidir on passar la nit i a la biblioteca no hi podem tornar. Entre tanta tensió acumulada pel que acaba d’ocórrer, ens rendim. Deixem caure les espatlles, ens recolzem al seient i fixem la vista a l’horitzó ennegrit buscant una resposta. Alguna cosa parpelleja per damunt la copa dels arbres… Passarem la nit en vela sota els peus del far.

DSC03553