Enrere deixàvem una terra d’aiguamolls i al·ligàtors i descendíem per una fina línia que encara flotava sobre l’Atlàntic i el Carib. Es perdia encara més al sud de la frontera mexicana i semblava que a cada milla ens apropàvem més a la fi d’una illa de a penes una milla d’ample. A banda i banda, l’aigua de l’oceà brillava sota un sol imponent i ens preguntàvem què hi hauria a la fi d’aquella carretera que ens feia saltar d’illeta a illeta. Aquesta vegada no avançàvem solitaris cap al Àrtic envoltats de naturalesa pura i soledat. Les vint-i-quatre hores de sol era cosa de pols i, tot i que el sol ens acompanyava llargues hores, sentíem que érem en una fi molt diferent a la d’aquell extrem nòrdic d’Alaska.
La Florida que ara descobríem era banyada per antigues cases victorianes, les unes aglomerades damunt les altres intentant-se fer un espai en aquell estret territori. Els taulons de fusta que revestien les cases havien passat per diverses capes de pintura al llarg dels anys i alguns es deixaven envellir delicadament. Els cables elèctrics que penjaven panxuts acabaven per aglomerar-se amb un desenfadat nus a cada pilar i, entre tant, panells lluminosos dels anys seixanta quedaven exposats en el rècord de locals abandonats. Es tractava d’una Florida més austral testimoni de diverses etapes de la història americana i la quina ara reflectia una cultura cubana entre els carrers de Key West.
L’ambient cubà es respirava a cada pas perdut entre les velles cases i els seus cementeris. La llengua espanyola presumia d’un calorós accent cubà que ens feia somiar amb una Cuba molt propera. I en aquell estat de somnolència, ens venien a la ment històries de naufragats que un dia van abandonar Cuba i que mai van arribar a terra americana. Tots els somnis i esperances havien quedat esvaïts en les ones de l’Atlàntic… Aquells relats ara sorprenien als forans i, de tant en tant, als cubans residents quan la tragèdia d’algun compatriota es repetia.
Key West presumia però del seu ambient caribeny i de nits càlides amb ple mes de desembre. Les paradetes de venda de puros es barrejaven entre galeries d’artistes i barris d’homosexuals que donaven un aire bohemi a la ciutat i ens feien passejar entre barriades de música caribenya i galls i gallines que acompanyaven els nostres passos. Ansiosos d’entreveure l’oceà, o millor dit, d’entreveure una illa anomenada Cuba, passàvem ara els darrers minuts contemplant les 90 milles que ens separaven d’ella.
je n'avais pas vu vos dernières photo ….. très triste de penser que vous êtes déjà rentrés !
Christian
Salut Christian et Sylvie! Et oui… c'est quand même triste de n'être plus sur route… Mais il nous restent encore un tas d'histoires et de photos à partager avec vous tous! Pendant que les souvenirs soient vivants l'aventure continue! 😉
Gros bisous!