De fam, princeses i tulipes

Alguna cosa a l’ambient senyala que el bon temps ha arribat, ara sí, per quedar-se. És un dissabte de maig quan la primavera sembla per fi desfer-se del fred i les copes dels arbres s’entreguen deliberadament als rajos de sol. Les branques s’esplaien a l’aire i les fulles broten els últims verds que els hi queden per esclatar. En aquest dia de bonança, el silenci cala dins del automòbil en el quin viatgem. A bord som quatre però les esteses de pins que s’espargeixen al llarg de la carretera s’han endut fa estona la nostra contemplació i, amb ella, les paraules. La extensió de pineda que té aquest país no ens deixa de sorprendre. Sobre aquesta línia de quitrà que es perd silenciosa i infinita en ella, em pregunto si arribarem a temps. Si encara seguiran allà; un milió de tulipes en el seu punt més àlgic. Florides, somrient a la primavera, banyant Ottawa de mils de colors.

Fa cinc anys des de la darrera vegada. Va ser durant aquella èpica aventura amb furgo, quan ens havíem aturat a la capital convocats per l’ambaixada americana, per obtenir un visat que ens permetria recórrer els Estats Units sense presses. Aleshores, no sabíem que Ottawa era un dels principals destins del món per contemplar la floració de les tulipes, ni que rere aquest fenomen natural que atreia la curiositat de turistes d’arreu del món, s’hi amagava tota una historia de fam i de princeses.

La historia comença durant la Segona Guerra Mundial. Holanda és envaïda quan la princesa Juliana i la seva família, s’apressen a embarcar i fugir al Nou Món. Enrere deixen el regne holandès i parteixen a una terra lluny de conflicte i d’aliats; Canadà. En aquest immens territori, concretament a Ottawa, la família reial és ràpidament acollida pels canadencs amb qui hi acaben enfortint la relació, encara més si cap, amb el naixement de la tercera filla de la princesa que neix a l’hospital cívic de la capital. Aquí, en aquesta pacífica ciutat de riu i de planúries, futura reina i les seves tres filles, hi passen els seus dies fins que al 1945 l’avanç dels aliats posa fi a una calvície de misèria i opressió; Holanda és alliberada. És després de la guerra que, com a mostra d’agraïment, Holanda i la princesa Juliana decideixen enviar mils de bulbs de tulipes a Ottawa. Una gesta que acabarà convertint-se en una tradició anual de reconeixement i d’amistat.

Són prop de les dotze del migdia quan abandonem les maletes i deixem el barri xinès per fer camí cap al Parlament. El sol pica feliç mentre passegem entre cases victorianes que s’alineen a quadres en un barri que, malgrat dur els noms dels carrers en pictogrames xinesos, encara avui conserva l’arquitectura anglesa d’antany. Tot i ser el segon país més gran del món, Ottawa a penes té un milió d’habitants i tres mil quilòmetres quadrats de superfície. La conquesta al Parlament la fem amb a penes quinze minuts. De barris replets de cases i maons, topem sobtadament amb edificis d’estil romànic i pintoresc i, finalment, amb gratacels que s’eleven sobre el riu. Hi ha però una mena de transició que neix als jardins de les cases i que prolifera fins les jardineres que guarden davant d’edificis burocràtics, sobre les voravies i avingudes principals cada vegada més transitades, fins als parcs. Les tulipes van traçant de forma subliminal un camí florit que ens condueix fins als primers parterres.

La ona de turistes que s’aglomera a les portes del Parlament avança vacil·lant. La llengua de tulipes, blanques i vermelles, que s’espargeix als peus d’un dels edificis més emblemàtics de la ciutat, confon els visitants que es mouen a dreta i a esquerra, intentant capturar a cop de tacte digital cada pètal. És en aquest moment quan m’adono que, efectivament, hem arribat al punt culminant del seu cicle de floració.

Enduts per l’entusiasme de capturar tulipes com papallones, ens perdem nosaltres també pels jardins de la capital embadalits per la diversitat de flors que s’espargeixen en massa. Entre rialles i xerrades amb els quins un dia van ser els nostres professors, passegem de nou vora el canal Rideau – el canal operatiu més antic d’Amèrica del Nord –, al ritme que ens encaminem al parc més vell de la vila; Major’s Hill. Sobre la seva gespa repleta de parterres farcits de mils de tulipes, els capítols de la sèrie canadenca Murdoch Mysteries em sobresalten la ment. Ràpidament, em transporto en el temps i imagino dames de barrets emplomats, de vestits impressionistes, de faldilles llargues i volants coberts d’ornaments, el braç, enguantat, embolicat al del seu galant de bigoti prim, rellotge de butxaca en mà, vestit masculí d’armilla i barret cilíndric a joc. Imagino als dos, l’un agafat a l’altre, observant, per primera vegada, els primers focs d’artifici esclatar sobre un parlament avantguardista un dia d’estiu de 1875.

Com si el pròxim segon d’aquest diumenge que ens desperta s’hagués d’endur per sempre aquesta explosió única de color, ens afanyem a sortir i reprenem la conquesta floral sota un cel indecís. El sòl d’Ottawa irradia de primavera. Les tulipes s’han apoderat de la ciutat i de l’admiració de turistes que per moments es transporten a terres holandeses. Prop d’una centena part de bulbs que provenen d’Holanda es planten de fet a dos indrets particulars: a l’hospital del campus cívic on va néixer Margarida – la tercera filla de la princesa Juliana – i, al Commissioners Park, un parc que reposa als peus del llac Dow. Les tulipes plantades aquí componen matisos roses i violetes; els colors preferits de Juliana.

La forta relació que lliga ambdós països es palpa a cada metre. Canadà no només va acollir les princeses en temps de guerra, sinó que també va tenir un paper molt important en l’alliberament dels Països Baixos. Durant “l’hivern de la fam”, entre el 1944 i 1945, les racions alimentàries eren tan escasses que la gent menjava bulbs de tulipes i pells de patates. Davant l’amenaça de 3,5 milions de persones que morien de gana, a finals d’abril de 1945, les forces canadenques van negociar una treva per entregar aliments. A principis de maig, els alemanys es van rendir i els soldats canadencs van avançar en terres holandeses. A mesura que desfilaven entre els civils, eren acollits per la multitud amb clams d’emoció i llàgrimes de fe i esperança. L’arribada dels “alliberadors” canadencs minvaria la fam.

Tan bon punt posem els peus a Commissioners Park, la vista se’ns perd sobre les masses bulboses multi-color que s’espargeixen harmoniosament als nostres peus. Aquí es concentra el nombre més alt de flors; prop de 300.000. Milers de bulbs onegen combinacions de colors inimaginables sota la brisa d’un diumenge gris de primavera. Tulipes de pètals oblongs, geomètrics, punxeguts, de dos, tres colors, de difuminats impossibles, de perfums invisibles però presents, d’agraïment, de memòria, de fam i de princeses.