Entre mil roques

Ens allunyàvem lentament de l’oest del país i re-empreníem ruta per sobre dels dos mil metres. Les temperatures eren aquesta vegada un xic més baixes que quan havíem passat de llarg el mes d’octubre. Aleshores, els cartells de shutdown havien substituït els de benvinguda i les tanques dels parcs reposaven passivament tancades. No havia quedat ni una ànima i, no obstant, els rajos de sol convidaven a perdre’s entre el grup de parcs que s’apilonaven sobre Utah. Ara però les portes tornaven a estar obertes de bat a bat i avançàvem amb un aire més fresc entre mil roques.

El primer parc nacional que ens donava la benvinguda era el de Zion. Un cim de parets verticals tenyides de roig. Els enormes murs de roca semblaven haver-se esculpit entre les mans d’un terrissaire. Línies perfectament paral·leles dibuixaven amb un rivet aquell panorama rocós. Les parets s’alçaven com si haguessin estat polides durant hores, mentre que alguns cims semblaven haver-se escapat de les mans d’un artista buscant la seva pròpia manera de créixer. El riu serpentejava en aquella vall de roques, i ens demanàvem que carai hi hauria a l’altre costat on semblava que l’aigua es perdia entre estrets canyons. La tardor, ella, havia deixat impregnats els seus colors i grocs, verds i vermells es barrejaven harmònicament sobre una paleta de roca.

Zion National Park – Utah

“Tots són bonics però Bryce… ah… Bryce és preciós” ens havia dit aquell home d’ànima viatgera. I sense dubte, aquell parc era preciós. La neu havia enfarinat delicadament el paisatge i es sostenia sobre un mantó de hoodoos infinits. Davant dels nostres ulls, s’estenien desenes i desenes de columnes de pedra que, tot i l’aparença, es seguien mantenint de peu. Es perdien entre canyons i barrancs fins formar un laberint incansable de pinacles en el qual ens lliscàvem afamats de descobriment.

Les referències indicaven que els indis relacionaven els hoodoos amb figures humanes. I de fet, existia una antiga faula dels apatxe que deia que el Creador es va arribar a enfadar tant amb el món i els humans, que va decidir provocar un gran diluvi i així tornar a començar de zero amb la seva creació. No obstant, els apatxes eren per ell un poble privilegiat així que va decidir indultar-los. Un grup d’homes enfosquits per l’egoisme, van decidir però abandonar la tribu i córrer a refugiar-se a les muntanyes per evitar la inundació. El Creador es va enfadar tant que els va castigar convertint-los en pedra.

No era d’estranyar que aquell paisatge colpidor inspirés l’ànima només reposant els colzes i deixant la vista perdre’s. Aquelles formacions geològiques havien originat des de llegendes tribals fins a mitologies víkings com la de Thor’s Hammer (el Martell de Thor). I és que una de les múltiples columnes, rememorava aquella cinematogràfica pel·lícula de Thor, el déu escandinau del tro, l’encarregat de crear els terratrèmols i les erupcions volcàniques colpejant la Terra amb el seu martell poderós. I observant aquell hoodoo, més que realista, ens venia a la ment aquella famosa dita de “Amb el temps, la força de la erosió prevaldrà i la columna de pedra acabarà per enderrocar-se, precipitant la roca que la corona contra el terra. Aleshores, el martell de Thor haurà colpejat la Terra per última vegada.”

Bryce National Park – Utah

_{Les columnes naturals de pedra (hoodoo amb anglès) són pinacles de pissarra blanca coronats per una capa de roca més dura i resistent, generalment roca arenosa o calcària. Normalment, es formen amb grups durant l’erosió d’un altiplà. A mesura que les capes circumdants més toves són erosionades per l’aigua i el vent, la part superior del monòlit protegeix el material que hi ha situat a sota, el que crea un pinacle vertical (la majoria d’ells arriben a fer uns 30 m).}

Bryce National Park – Utah

A l’esquerra, el martell de Thor – Bryce National Park – Utah

Bryce National Park – Utah

Bryce ens havia captivat. Ja fos pels seus camps d’incomptables hoodoos, o d’homenets de pedra o d’un martell del déu del tro. La neu havia empolsimat aquell paratge i ens acomiadàvem d’aquell indret llegendari rumb cap a un món d’arcs; els Arches.

Aquell parc nacional havia donat fama a l’estat i el cèlebre Delicate Arch apareixia a les matrícules d’Utah com el seu símbol. Parets de roca cobrien també aquesta zona i avançàvem com formiguetes sota aquells immensos monòlits que un dia van arribar a cobrir tota la superfície per la quina ara circulàvem. La erosió provocada per les extremes temperatures, l’aigua i el vent, eren, una vegada més, els responsables d’aquelles escultures que lentament anaven apareixen sobre el camí. Es tractava d’arcs esculpits sobre els murs, arcs tan fins que semblaven disposats a esquinçar-se en mil pedaços, arcs que semblaven una finestra gegant des de la quina observar la Terra. Aquella fos, probablement, la sensació que vam sentir la tarda que vam esperar asseguts la posta de sol pondre’s darrere del Delicate Arch. Una finestra des de la qual observar el món.

Descendíem ara sota un cel estrellat i, mentre avançàvem en la obscuritat de la nit, ens era inevitable aixecar la mirada i observar-lo. L’arc segurament seguiria allà sota el silenci de la nit, vacil·lant el precipici que s’estenia sota els seus peus des de feia segles i observant des d’allà dalt el seu món entre mil roques.