El sol tot just comença a governar el dia quan abandonem el raval de Villa Parque de los Glaciares, els passos adormits, direcció a l’estació d’autobusos. El Mati, l’amfitrió que ens ha acollit durant la nostra estada al Calafate per descobrir el Perito Moreno, ens ha tornat a acomiadar sota l’arc de la porta de casa amb la certesa però que aquesta vegada no tornarem. Diem arreveure a aquesta vila ubicada al sud del llac Argentino amb una robusta abraçada, l’olor de mate que empaita els gossos que vagabundegen de bona hora pel barri i, amb els passatges a la butxaca a la capital nacional del trekking: El Chaltén.
Per primera vegada, el polze ens ha fallat. Aquest és el primer autobús que agafem després de mil dos-cents quilòmetres a dit i quasi un mes d’aventura. Entre el grup de nòmades que ahir al matí estiraven el dit a la carretera, tambè hi érem nosaltres; asseguts sobre el quitrà, els paravents agitant-se amb violència al voltant del nostre cos, esperant el nostre torn per alçar el braç i convèncer als conductors per què ens remolquessin d’una vegada. Un propòsit que la fúria del vent es va endur d’una ventada. Febrer és temporada alta i el tram d’El Calafate fins a El Chaltén és un pas obligatori per tot viatger que recorre la mítica ruta 40. Malgrat la ferocitat del vent que governa en aquestes terres, fer dit en aquesta època de l’any és un fenomen nòmad on la competència és alta.
Tant és així que mentre esperàvem que els motxillers que teníem davant els hi funcionés la màgia del polze per poder agafar el nostre torn, ens havíem de batre per protegir-nos d’un vent patagònic que perforava amb mil agulles la cara. Amb els dits dels peus intentàvem anclar les soles de les sabates al terra a mesura que se’ns empetitien els ulls de l’aire sorrenc que s’alçava. Nous aventurers anaven arribant i afegint-se a la cua amb l’esperança encara posada a les espatlles. L’oratge matiner bufava sense compassió, indiferent a l’agrupació creixent de motxillers. Semblava que tenia per missió treure’ns d’allà d’una bufada incloent un parell de nois que havien alçat una cabanya amb caixes de cartó quina amenaçava en sortir disparada en qualsevol moment. L’escena era d’allò més divertida: cada vegada que sentien el motor d’un vehicle vèncer la força del vent i apropar-se a l’unisó, un d’ells sortia disparat d’entre les capses, es llençava a la carretera i, estirava el braç al final d’una filera de motxillers tot implorant que els salvessin d’aquella tempesta airosa. Malgrat els seus creatius esforços, la estratègia tampoc els hi funcionava. El trànsit era d’allò més oportunista i, malgrat la brutalitat de la ràfega, els rivals del quadre seguien allà; resignats a retirar els seus dits del quitrà. Quan vam tornar a la tarda per testejar de nou el poder dels polzes i vam veure que la tropa seguia clavada allà, vam comprendre que era moment d’abandonar posicions i comprar un parell de bitllets.

Aquest matí, l’autobús va carregat de viatgers i d’alguns argentins que dormisquegen amb el mate a la mà. Fa temps que no acluquem els ulls en un vehicle. De fet, des de que hem arrencat aquest periple, hem viatjat d’auto a auto, la ment clavada a la ruta i a les converses amb les que ens regalen els sud-americans que ens recullen. És cert que viatjar a dit ens apropa als locals i ens brinda amb xerrades profundes que cap guia de viatge ens pot oferir. Però també és cert que hi ha dies que estem exhausts. Que el vent austral i els quinze quilos que duem a l’esquena ens guanyen la partida i que, quan per fi ens frena un cotxe i podem llençar-hi els sacs i seure sobre la comoditat d’un seient, aleshores, el desig d’embolicar-nos en una bombolla, relaxar la ment i viatjar en silenci o arrupits per la son ens crida. Treure el nostre millor somriure i entretenir diàlegs quilomètrics resulta a vegades un esforç colossal del quin no ens podem escapar. Per respecte, per l’agraïment infinit que sentim envers els pilots que posen la seva confiança sobre el fre, sobre els nostres rostres desconeguts, i ens recullen a cop de dit.

El silenci i el rum-rum de l’autobús ens van arrossegant lentament cap a una mandra matinal que quasi ens fan caure adormits davant d’un paisatge prodigiós. El trajecte fins a destí és una mesurada i dolça immersió a la estepa patagònica. Sota els peus de les carenes enfarinades que la nostra mirada estrangera desmantella a l’horitzó, s’estenen esteses àrides esquitxades de minúsculs arbustos i plantes diminutes que brollen del sòl malgrat les inclemències naturals a les que fa front aquesta zona. Ni el vent titànic que xiscla en aquestes terres, ni la intensa radiació solar que hi plana, són capaços d’exterminar aquests brots de verdor que neixen, energètics i estarrufats, sobre un terreny extremadament estèril. Res sembla alterar aquí la estepa mil·lenària que desfila, rude i impenetrable, davant les nostres pupil·les. Ni la força dels elements, ni el pas del temps, ni la nostra admiració.


La carena dels Andes, que venim seguint des d’Ushuaia, va guanyant alçada a mesura que ens dirigim al nord i abandonem la estepa. Sota aquest cel insòlitament blau es poden endevinar els primers pics del Parc Nacional de les Glaceres. Entre ells, ubicat a l’orient del camp de gel patagònic sud, en el límit fronterer entre Argentina i Xile, despunta l’emblemàtic Fitz Roy: una elevació de roca que captura la mirada dels passatgers de l’autobús i la d’un conductor que pren fotografies amb el mòbil, el peu incessant sobre l’accelerador. Una imprudència normalitzada, entre altres, que venim constatant des de l’inici de la nostra aventura. Són gairebé les dues del migdia quan els rajos de sol fonen els últims núvols que coronen aquest cim tan anhelat per escaladors d’arreu del món. L’univers em diu que El Chaltén es prepara per rebre’ns amb tota la màgia de la muntanya.
