Aquesta vegada entrellaçàvem els nusos enèrgicament i sota el nas un somriure es dibuixava de forma incontrolable. Era inexplicable com un parell de botes ens podien donar tanta vitalitat. En aquells segons en que anàvem rumiant on arribaríem, cenyíem cada vegada més els cordills inconscientment. L’èxtasi començava a apropiar-se dels nostres peus i el somriure s’estenia irrefutablement sobre el rostre.
Aquella lava blanca que semblava lliscar per sobre les muntanyes ens havia pessigat la curiositat. I la idea de pensar que hi podíem arribar ens encegava la consciència. El grup de turistes que havia atapeït la entrada del camí, havia anat quedant enrere i, a cada pas, tornàvem a sentir aquella sensació irrefrenable de pau i benestar. El silenci tornava a establir-se entre nosaltres i podíem sentir la respiració accelerar a cada minut.
Ell avançava àgilment al davant i la seva figura s’anava empetitint sobre el camí. Era l’emoció d’atrapar el glaciar que ens feia avançar ràpid. Els darrers matolls anaven desapareixen rere els nostres peus i només les marmotes semblaven habitar aquell bocí de terra. Podíem sentir el fred cada vegada més intens i el vent més gèlid. Un darrere l’altre, avançàvem silenciosament sota aquelles muntanyes escarpades que ens duien al cel més blanc que a la vida havíem vist.
El darrer pas va quedar immòbil sobre la roca i un sentiment de plenitud ens va envair l’ànima. Des de la darrera glaciació, aquell cel de gel seguia ímpetu allà. Regnant aquell espai. Ell i només ell. S’estenia davant dels nostres ulls, indefiniblement a l’horitzó. Podíem sentir el blanc intens sobre les nostres pupil·les il·luminant-nos la cara d’una llibertat incandescent. Rendits d’una felicitat difícil de mesurar, ens miràvem còmplices sobre aquell cel.
Espectacular!
Un peto ben gran!
Biennnn, ja us he agafat. Les fotos guapes, peró la ultíma amb vosaltres dos es preciosa (es el meu pensament). Es veritat (com deieu en un altre lloc) que recorda els programes de TV1 amb tant animalets que heu pogut veure . Molt macó. Una abraçada ben forta.
I ja estàs a dia! 😉
És maca oi la darrera foto? A nosaltres també ens agrada moltíssim. L’indret era preciós la veritat. I a més, pel camí vam tenir la companyia d’una marmota. 🙂
Una abraçada ben forta!