“… i aquí és on arribarem”, em deia al mateix temps que posava el dit sobre el mapa i els seus ulls es perdien en aquella línia que desembocava a l’oceà. Els dos sabíem que allà no hi havia res. Res més que cases enllaunades i oxidades i petroli. Molt petroli. La resta, era la terra estenent-se més enllà dels nostres ulls fins perdre’s a l’àrtic. El sol regnava ímpetu les vint-i-quatres hores del dia i la pell es debilitava sota tantes hores de sol. Era el punt més nòrdic del continent al qual podíem arribar per carretera i, com una d’aquelles obstinacions viatgeres, ens havíem proposat arribar-hi. La meta no era més que un simple objectiu. El camí fins a ella era el premi d’aquella tossuderia.
Per si el camí fins a la nostra gran meta no era prou llarg, tot just començàvem a comptar el primer quilòmetre de 2.451 que ens indicava alegrement el cartell de benvinguda de l’Alaska Highway. I Deadhorse, precisament, no ens esperava en aquell darrer quilòmetre. Ens esperava pacientment 800 quilòmetres més al nord.
Planificada pels Estats Units com un moviment estratègic urgent durant la guerra amb Japó, el propòsit inicial de l’Alaska Highway era únicament militar. L’armada va utilitzar aleshores 11.000 soldats i 16.000 civils per construir la carretera que ara deixava pas a vehicles tafaners com nosaltres. Res quedava ja d’aquell camí de terra. El quitrà havia substituït aquella imatge amb blanc i negre que havíem vist en un d’aquells díptics informatius, i els cotxes que ara hi passaven anaven una mica més ràpid que aleshores. El que se’ns desplegava a les finestres, tornava a ser una tira inacabable de pel·lícula d’arbres i arbres omplint cada espai amb blanc. Els rostres dels animals seguien passius dins la revista que ja havíem deixat sobre el volant i només les fulles s’enlairaven amb el vent fresc que entrava per la finestra. L’emoció dels primers minuts per aconseguir veure un ós o un caribú, havia anat disminuint amb els quilòmetres i els prismàtics reposaven tristament sobre la falda. Quan semblava que el silenci tornaria a envair aquella decepció, alguna cosa va començar a moure’s lentament al nostre voltant.
Alguna que altra vegada havíem vist un d’aquells documentals de Félix Rodríguez de la Fuente. Però com de lluny quedaven aquelles tardes de Televisión Española en que durant la llarga publicitat no quedava altre remei que canviar de canal. L’atenció a penes trobava el seu lloc sobre l’interlocutor. Només els ulls semblaven estar actius i l’interès es dissipava ràpidament quan havíem aconseguit veure el llop udolant al turó. I altra vegada, passàvem els canals un per un per tornar a retrobar el nostre amic Doraemon. Allò era tot. Ni aleshores, ni no feia tant de temps, hauríem imaginat com ens podia absorbir aquell espectacle de fauna que ens anava enganxant dia a dia. Aquell era probablement un dels motius pels quals ens havíem encaparrat a arribar a la fi d’aquella línia. Volíem més. Volíem saber. Volíem veure. Volíem arribar. No importava que allà no hi hagués res o quantes hores més de carretera havíem de fer. “Segur que hi ha alguna cosa més per descobrir”, ens dèiem. I aquell pensament era el que ens feia moure’ns amunt i avall, sovint en algun indret remot, que acabava per sorprendre’ns.
Havíem dubtat per uns instants però aquelles instal·lacions més modestes ens donaven la benvinguda a Alaska. La última frontera. Amb una mica més de tranquil·litat que en les anteriors ocasions, entràvem a les oficines. No eren més que quatre taules i un curt mostrador sobre una planta baixa. Sobre els blancs murs, les pells d’ós s’estenien tristament i les banyes dels caribús ornamentaven des de feia temps les estretes columnes. El retrat de l’Obama quedava desapercebut enmig de medalles i premis ofuscats per una fina capa de pols. El rostre que fullejava incomprensiblement els nostres passaports era aquesta vegada diferent. La pell més enfosquida, probablement marcada pel sol, els ulls més allargats capaços d’empetitir-se més amb un simple somriure i els cabells negres com les pupil·les. Inuit, aborígens o primeres nacions. La ruta cap al nord ens apropava als avant-passats siberians d’aquestes terres que un dia molt llunyà van arribar al continent per l’estret de Bering. Ara només en quedava aigua.
Amb un parell de grapes i un altre adhesiu al passaport, havíem deixat enrere aquell home somrient i, per fi, començàvem a comptar les darreres 414 milles per arribar on s’acabava la línia. Els escassos cotxes que dúiem al davant, havien desaparegut en algun tram del camí i delicadament la soledat ens anava obrint els seus braços. Havíem creuat la línia del cercle polar àrtic. L’aire que entrava fins als pulmons però semblava seguir sent el mateix i aparentment tot semblava seguir igual. Només els corbs ens anaven acompanyant durant el camí i les manades de mosquits es resistien a desenganxar-se del vidre. Els boscos boreals que atapeïen el camí es van anar dissipant, els esquirols corrien a amagar-se entre els matolls i aleshores la tundra va començar a reclamar el seu espai en un cel tan obert que feia possible acariciar els núvols amb la punta dels dits. Arribàvem a la nostra meta.
Beau Blog et belles photo !!!!
à bientôt
Hola Guapos,
Tornem a estar a casa desprès d'un mès . I ara m'he de posar al día del vostre viatje. Miraré de corre a veure si us atrapo.
Te ráo el Christian "belles photos".
Petó
Ens alegra tornar-vos a tenir per aquí. Ja us trobàvem a faltar! Vinga, que estem segurs que ens atrapes! 😉