A penes queden uns dies perquè s’inauguri oficialment l’hivern però en aquestes terres del nord, la natura sempre va a la seva. La neu fa dies que ha tenyit l’illa de blanc i la línia del mercuri marca els vint graus negatius al termòmetre. Des del dotzè de la torre McGill, rere el mur de vidre que separa el despatx del món exterior, els flocs sobrevolen una ciutat atrapada per la nit. Desenes de metres més avall, els vianants, diminuts, avancen a pas de pingüí entre les piles de neu que s’amuntonen a les voreres. Són quasi les cinc d’un divendres.  Em trec les sabates de taló-oficinista i em calço altra vegada les botes tot terreny per afegir-me al transitar de la gent.  Aquesta vegada descendeixo del gratacel amb un propòsit i un destí diferent: desaparèixer del bullici i emprendre rumb al nord.

L’aventura sobre rodes comença sota una tempesta de neu, un nadó de galtes irresistibles assegut al meu costat dret i, una altra cadireta al costat esquerra, amb un infant de tres anys que de tant en tant em llença paraules franceses i una mirada curiosa. Al davant, mentre intento prevenir les nàusees que em causa la sensació de claustrofòbia d’estar al darrera, pilot i copilot fan força de concentració sobre una carretera que els flocs s’ocupen de cobrir. En algun punt de la ruta, el grup masculí avança també amb l’objectiu d’arribar primer a destí. Els missatges “d’on pareu?” fan il·luminar la pantalla del mòbil que reposa sobre les meves cuixes mentre, ambdós grups, fem camí sobre un mapa esquitxat de blanc. La calma acaba però per instal·lar-se i, enmig d’aquest silenci hivernal que ha hipnotitzat les nenes i emmudit de concentració la part davantera del vehicle, em dic que aquest és el segon hivern que complim amb la tradició del Quebec: passar un cap de setmana en un xalet al bosc.

El llac Achigan congelat a dreta estenent-se fins al peu de les cases

Camins que desemboquen al llac

Els requisits? Una casa –o “chalet” com les anomenen aquí– situada als afores de la ciutat. Com més al nord, més autèntica. Emplaçada al mig del bosc entre pins i tranquil·litat. Amb vistes i accés a un llac on poder patinar. Un jacuzzi cobert de neu sobre la terrassa, construïda ella també de fusta. Neu. Com més neu i fred, més canadenca l’experiència. Dins, un foc de llenya que propagui l’escalfor i abrigalli la llar. Que amb el seu caliu faci desprendre l’olor a arbre, a pi, amb el que estan fetes les parets, el sostre, el terra de les cases. Un bon tiberi, jocs socials i de taula i, un desencadenament d’hores de desconnexió entre cerveses boreals –així s’anomena la marca d’una de les cerveses canadenques– i rialles entre amics. Aquesta és la imatge d’aquesta tradició hivernal que tenen en aquestes terres del nord. La d’aquesta vegada, es situa a Sainte-Hippolyte. A una centena de quilòmetres de Montreal i amb bona colla d’immigrants francesos que, com nosaltres, busquen experiències nòrdiques.

Les nou toquen en aquesta regió de les Laurentides quan deixem la bossa de mà a l’habitació. La peça desprèn una olor a fusta que m’enamora els sentits i els records, i em fa sentir i recordar que estem a Canadà. Tota la cambra, des del sòl fins al sostre, està feta de fusta. El costat esquerra de l’habitació compta de quatre finestres que donen al bosc on la màgia comença i el misteri de la nit s’hi amaga. La neu segueix caient rere el vidre, quan, de sobte, entra a l’habitació i m’hi troba amb el nas enganxat. Demà sortirem a explorar els seus camins, em promet amb la mirada còmplice i el somriure arquejat.

Vistes des de l’habitació

El cel es desperta blau aquest dissabte de desembre i, mentre canalla i pares fa estona que juguen sobre el tou de neu que envolta la casa, estirem les mantes ben amunt, pregant al matí uns minuts més malgrat inundar-nos de claror l’habitació. Fora, el bosc desvela ara camins que s’ocultaven ahir en la foscor de la nit. Un bosc replet d’arbres blanquejats i de més neu. La tempesta ha deixat un mantell blanc sobre el paisatge i la postal no pot ser més idíl·lica; fulles enfarinades i un llac immens, envoltat de més pins, que s’estén completament congelat fins, a penes, una centena de metres de l’habitació. És hora d’abraçar l’indret.

El llac Achigan completament gelat perdent-se a l’horitzó

El so a cautxú que desprenen els nostres passos sobre la neu, ens abandonen sobre el moll enterrat per la nevada per deixar pas al cruixir del gel. Vora terra ferma, l’escàs gruix sembla haver d’esquinçar-se i iniciar una obertura sense fi sobre el llac petrificat. A mesura però que ens allunyem i ens endinsem al llac, el so de trencadissa es dissipa i el silenci acaba per fer-se amb els nostres plantes. Sota els peus, el llac Achigan es perd al llarg de quasi quatre quilòmetres i, si ens ho proposéssim, estic segura que podríem arribar a l’altra banda tan sols caminant sobre ell. Uns metres encara més endins, una parella passeja un husky feliç que deixa les seves petjades sobre tal glacial paradís. Petites cases de fusta, espargides entre els arbres, voregen aquesta banda del llac i em dic que, probablement, s’escampin de la mateixa manera de l’altre costat de l’aigua. És tal la densitat de bosc i l’esplendor que emet el llac sota els rajos de sol, que es fa difícil endevinar què hi ha més enllà. La superfície de gel que s’estén sota nostre i es perd a l’horitzó, als peus dels turons, ens transporta a instants d’un ahir, a dies de travessia sobre les rutes d’Alaska, entre glaciars i camps de gel tan infinits com majestuosos. Abatuts pel record i la bellesa del paisatge, ens deixem endur en la seva aquarel·la de blancs i de puresa.

Gràcies per aquest magnífic detall amor!

Deu ser el fred. Els regalims de gel que pengen dels cabells enfarinats. La barreja del vapor mig bullint, mig glaçat, que inhalem entre tant arbre. El contrast de tenir el cos calent i el cap, el nas i les orelles congelades. Deu ser l’indret. Només ha calgut el desafiament i l’impuls que té per natura, perquè em mirés amb la seva mirada entremaliada, comptés fins a tres, saltés del jacuzzi i sortís corrent, descalç, damunt la neu per llençar-se sobre ella i, amb la silueta, fina i quasi nua, dibuixés un àngel valent sobre ella. Probablement, la sobredosis de calma i de pau, de fred i de gel, ha estat excessiva tant per ell com pel nostre amic francès, tant esquifit i inquiet com ell. Des del jacuzzi, les rialles de diversió i d’admiració acompanyen els seus passos ràpids i precipitats que es redirigeixen a nosaltres i que demanen a crits un nou bany calent abans quedin congelats.

Bons moments, memorables instants i postes de sol úniques

Sota la neu que cobreix el llac, s’hi amaga el gel

La nit es posa amb totes les seves estrelles sobre el trenta-quatre del camí del llac Achigan. Som altra vegada dos sota el cel estrellat, abrigats pel silenci, el vapor del jacuzzi que ens hidrata la cara i el cap reposat, la mirada posada als estels. “T’imagines? Com estem ara, dins del jacuzzi, els arbres coberts de neu, a tocar de les nostres mans, el llac glaçat estenent-se a escassos metres i, damunt nostre, les aurores boreals ballant en la nit.” Un somni em dic. Un somni quasi realitzat. Un somni amb el que seguir somiant, que afegir al nostre núvol dels somnis. Si alguna cosa té aquesta tradició quebequesa, aquesta escapada al nord, és que a la fi, sigui per fer els somnis realitat, sigui per seguir somiant, és que sempre s’acaba per voler reviure l’experiència.