La sorra del camí ens pica amb força el rostre i, segons ens apropem a la ruta, arrufem la mirada sobre el quitrà que es perd a l’horitzó. Altra vegada plantem les motxilles vora la carretera i creuem els dits perquè un vehicle amb bona onda ens reculli abans el vent no ens ensorri sobre la vereda. Col·loquem la meva motxilla, més petita, més acolorida, davant la seva per dissimular tant volum i mostrar més empatia als vehicles. Els automòbils que passen són en la majoria camions que, malgrat la nostra estratègia, ens miren de reüll, indiferents a l’atzar al que temptem i a l’aventura en la quina ens hem llençat. No fa tant que som a Xile però alguna cosa ens fa sentir que aquí la gent és diferent. Menys oberta, més aspra. Estirem igual els polzes amb el millor somriure i l’objectiu de tornar a creuar la frontera i arribar a El Calafate. Allà ens espera un tità de gel i un argentí amb el quin compartir mate.
Són quatre els vehicles que ens porten finalment fins a Argentina. El primer, un turista americà que ens ha tret de Puerto Natales i de les seves botigues d’esport d’alt nivell enclotades en un diminut poble que viu únicament del turisme de Torres del Paine. El segon, una furgoneta biplaça liderada per dues argentines, una infermera i l’altra turista, que amablement ens han ofert la cabina de càrrega com a passatge fins a la frontera. El tercer, un miner argentí que ha aturat el motor mentre tornàvem a descarregar les motxilles i amb el quin hem compartit més de dos-cents quilòmetres de conversa sobre la vida a la mina i sobre el desafiament d’una paternitat escurçada per la silicosi. El quart, uns turistes francesos amb els quins hem fet el darrer tram fins a El Calafate i que s’han assegurat de no abandonar-nos a casa de cap desconegut fins que el Mati – el nostre amfitrió – ha sortit a rebre’ns i ha fet prova de la seva bondat. No ens coneixem encara però ens obre igual les portes de casa seva i ens rep amb els braços oberts, el mate a la mà. El Mati ha viscut a Andorra durant molt de temps i avui, des d’aquest poble enclavat vora el Parc Nacional de les Glaceres on ha decidit tornar als seus orígens, recorda casa nostra amb el somriure posat i la mirada brillant.
Tot i que quasi la meitat del Parc Nacional de les Glaceres està cobert de gel, El Calafate, ubicat a uns 80 quilòmetres a l’est del parc, està rodejat per tres ambients ben definits: l’alta muntanya, el bosc andí i l’estepa. Impulsats per la golosia de degustar els alfajors – un dolç compost de dues galetes unides per un farcit d’almívar de llet, mel o fruits i banyat de xocolata, glacejat o sucre en pols – que omplen de sucre i color els aparadors de les pastisseries, acabem passejant sobre el passeig Kirchner des d’on podem apreciar esquitxos d’estepa tintar el paisatge. El llac Argentí – el més gran i més austral dels llacs patagònics d’Argentina amb més de 1400 km2 de superfície – s’espargeix fins a la costa del poble entre matolls i herbes baixes on els flamencs vénen a alimentar-se dels minerals que reposen sota les seves aigües. Als seus braços occidentals hi desguassen diverses glaceres, entre les quals destaquen la del Perito Moreno.
Després de l’Antàrtida, el sud dels Andes patagónics és el que compta amb la major superfície coberta de glaceres del hemisferi. Dins d’aquesta extensió, es troba el Camp de Gel Patagònic del Sud – compartit entre Argentina i Xile – que s’estén sobre una superfície de 12.500 km2. D’aquí drena el Perito Moreno entre altres glaceres. 254 km2 de gel desplegats fins als nostres peus. Per molt que estirem la vista a l’horitzó, no aconseguim atrapar l’orígen de la glacera que neix a més de 23 km de distància de nosaltres. La seva llengua descendeix des dels 3.000 mil metres d’alçada i s’expandeix sobre 31 km d’amplada fins a regalar-nos una paret de gel de 70 metres que s’alça, majestuosa, davant la nostra admiració.
A diferència d’altres glaceres, el Perito Moreno avança en lloc de retrocedir. A la part central de la glacera, a 8 km de la paret frontal, es van arribar a mesurar 700 m de gruix de gel. És en aquest punt que la glacera es desplaça 2 metres diaris.
“Cada vegada que vaig a veure la glacera, m’assec davant d’ella i em passo hores contemplant-la. Sempre que hi vaig la veig diferent.” ens deia el Mati ahir mentre escalfava aigua pel mate per enèsima vegada. Si sota un cel gris i emboirat impressiona, em pregunto quina sensació deu evocar assegut, sota la llum de la lluna i el silenci de la nit, davant aquesta paret marbrista tan fràgil i tan poderosa a l’hora. Les esquerdes que es perden sota les aigües grisoces del Canal de los Témpanos es poden sentir bellugar-se, ressonar entre les muntanyes que abracen la glacera des de fa milers d’anys. Emmudeixen. Ens deixen bocabadats. Sembla que entre elles es parlin fins que de sobte, el què sembla el so d’un tro s’apodera de l’entorn, alguna cosa sembla fissurar-se en aquesta obra d’art i, finalment, un bloc de gel es desprèn i irromp la calma del canal. No sabem si sentir-nos feliços per haver presenciat aquest moment o encara més preocupats pel que això representa pel planeta. Ara entenc a què es referia el Mati. La glacera es transforma a cada segon. Els seus milers de blaus que treuen el cap entre les esquerdes no són més que reflexos que canvien constantment i ens abromen. Malgrat ser un emblema turístic que cada any aplega mils de curiosos com nosaltres, el silenci que regna entre els contempladors és aclaparador. I és que el Perito Moreno, tot i generar milers de likes a les xarxes socials, té el poder de captivar el meravellament de qui el visiten.
