La festa de les neus

L’avió s’enlaira de nou i aquesta vegada deixem enrere un gran amic i tres intensos mesos que es fan difícils d’acomiadar. Una part de nosaltres es nega a estar en aquest avió, desafiaria el segell que hi ha estampat al nostre passaport i es quedaria a Schaumburg seguint amarant-se de tanta hospitalitat i bondat de la quina el Mike i la seva família ens han regalat. Una altra part però és massa curiosa per seguir esperant. Ànsia aterrar en aquest nou país que es desplega als nostres peus sota un vel blanc. Mont-real és la nostra pròxima destinació i ens acull en ple mes d’hivern.

“Aquest cap de setmana és la festa de les neus, heu d’anar a veure-ho.”, ens diu la Cathy. La Cathy porta aquí quasi dues dècades però el seu accent francès delata els seus orígens. Instal·lada a l’altra banda de la muntanya, com després descobriríem que així anomenen els montrealesos el Parc de Mont-Royal, havíem irromput la porta de casa seva un dissabte fred de gener. Sense conèixer-nos, aquesta dona de mitjana estatura i amb una llarga història que es reflectia al seu rostre i a la seva brillant mirada, ens obria les portes de casa seva amb els braços oberts i un gran somriure. La seva parella, en Tonio, al quin coneixeríem més endavant, havia donat instruccions a l’amfitriona que ara ens somreia perquè s’ocupés de rebre’ns i allotjar-nos el temps que necessitéssim. Així, enmig d’aquesta marea d’hospitalitat no aclamada, ens trobàvem entaulats a casa de l’amic d’un amic d’un amic, abraçats en aquest cercle viciós d’amistat del quin acabaríem per trobar-hi la nostra pròpia connexió.

El cel es presenta clar i la festa de les neus ens sembla una bona manera per començar a desenredar el matí montrealés. L’illa de Santa Helena, nascuda al mig del riu Sant Llorenç, honora amb el seu nom l’esposa de Samuel de Champlain, gran explorador, pare de la Nova França i fundador de la ciutat de Quebec. Sobre aquesta diminuta porció de terra, no hi ha palmeres ni platges paradisíaques. La neu s’expandeix com vi vessat i arbres centenaris s’entreguen nuus al cel. Així, en aquesta usual estampa, amb els peus enfonsats en aquest mar de flocs i el cos absorbit per un clima que no puja dels catorze graus sota zero, avancem cap al sud de l’illa a so de petjades d’hivern.

En aquest punt del planeta, la gent viu l’hivern. No importa com de baixa estigui l’agulla del termòmetre o quants metres de neu s’acumulin a fora. Els habitants es planten l’abric, s’enmomifiquen de gruixudes bufandes i guants i s’entreguen a aquesta gèlida època com les papallones s’entreguen a la primavera. Els esquirols corren pels arbres i presumeixen de les seves estarrufades cues com si en aquest dia de sol sota zero no existís demà per treure les seves millors gales. Vora nostre, un grup de gossos, col·locats en perfecta posició per sortir en manada, esperen impacients els passatgers del trineu per sortir disparats en busca d’aquestes bestioles que els vacil·len el bosc. Sembla que per ells tampoc existeixi demà en aquesta festa tenyida de blanc.

En aquest extrem de l’illa la neu cobra vida. A l’esquerra del que sembla una plaça pintada de blanc, dònuts inflables llisquen per llargues pistes. Al nostre costat, la mainada s’introdueix en boles d’aire i juguen a xocar-se amb l’objectiu de caure i rebotar sobre la fresca neu. Més enllà, endins del bosc, la varietat d’activitats no ens deixa de sorprendre. Tobogans, laberints, castells, tots ells construïts de gel a partir de l’element protagonista d’aquesta festa. Entre els arbres, s’hi pot endevinar grups de nens saltant a la corda damunt un terra del que es fa difícil agafar el salt. Altres llencen la seva capacitat artística en aquest bosc i creen lletres i figures amb les seves mans com si de fang es tractés. N’hi ha que intenten fer malabarismes i altres, enmig d’aquest viu ambient que a nosaltres ens comença a glaçar la punta dels dits, opten per patinar sobre gel. Estem a una quinzena de graus sota zero i encara no em puc imaginar quin fred més pot arribar a fer.

Per fortuna, les caravanes de menjar ràpid posen en fila a la plaça que hem deixat enrere i no triguem en afegir-nos a la fila que vol escalfar l’estomac. Aquí, en aquest punt de retrobament de la festa, les taules de picnic que s’escampen al nostre voltant, segueixen fent la seva funció en un dia com avui. Mentre uns prenen el sol encegats per aquesta manta d’or blanc, altres juguen i salten en una illa vestida de neu com si l’hivern morís avui. Aquí a dalt, la neu és motiu de celebració i no de resignació. Entre aquesta filera de paradetes culinàries, no falten les piruletes de xarop d’auró. Calçat en unes grosses botes, que més aviat el dificulten de caminar amb naturalitat, i revestit amb varies capes de roba, l’home posa per la foto amb un somriure dibuixat pel fred i deixa caure sobre la blanca neu una tira fumejant de xarop que no triga en solidificar-se. Perduda en aquest ambient nòrdic, em descobreixo somrient amb una piruleta entre les mans revestida de flocs.

En aquest preàmbul del que ens pot oferir Mont-real, ens evadim de la festa per vorejar el riu Sant Llorenç. Sobre aquestes gèlides aigües, un parell d’insòlits ànecs avancen a contracorrent a esforços colossals, per trobar un espai lliure de gel que els deixi nedar. A mi l’ànima se’m congela només d’observar-los batre’s en aquestes temperatures. Des d’aquí però la vista a la ciutat és serena. El riu que ens hi separa ens regala una imatge glacial d’una illa abraçada per l’hivern.