És dissabte i de bon hora seguim matinant fidels a un despertador que sona cada matí recordant-nos el molt que ens queda per fer. Els dies passen més ràpid quan fem la vista enrere i ens adonem del molt que fa des d’aquell dia. El comptaquilòmetres s’encén refrescant-nos en la memòria les hores passades sobre la carretera. Cada segon que passa ja forma part del passat i anem caminant sobre la línia del temps deixant enrere un camí pel qual no podrem tornar. Els pensaments floten dins la cabina quan arribem a un indret molt especial. Avui podrem tocar el passat.
Posem els peus a terra i tanquem les portes de la furgo sense mirar enrere. Al nostre voltant, el paisatge segueix tan pla com fa unes hores però aquesta vegada alguna cosa sembla diferent. Fem els primers passos sobre el camí en busca d’un passat i, aleshores, comencen a aparèixer els testimonis muts d’una era tan llunyana com l’aparició dels primers dinosaures.
A simple vista no són més que troncs. Arbres amb mil pedaços estenent-se davant nostre i parlant-nos a través de les seves anelles. Però estem segurs que hi ha alguna cosa més. Sense evitar-ho, estirem la mà temorosos d’esquerdar aquell món, i reposem delicadament el palmell al damunt.
La mà es refreda conforme passen els minuts i seguim sense poder deixar-la anar de la superfície del tronc que ens té atrapats. No és fusta el que sent el nostre tacte. Ni tampoc la corna d’un arbre. Sembla marbre el que ens congela la mà lentament. És dur, molt dur. Sota els dits es dibuixen un feix de colors nous per les nostres retines. No sabem com descriure’ls però tenim la dèbil sensació de que han quedat congelats sobre les estries per alguna estranya raó. Per cada segon que passa, ens anem adonant que ja estem molt lluny del present. Som en un món d’arbres petrificats.
Tot comença en el punt que ens trobem, 225 milions d’anys enrere. Els primers dinosaures es passegen al nostre voltant, enmig d’aquest bosc. Hi ha amfibis gegants i rèptils que semblen venir d’un altre planeta. La Terra sembla seguir girant des de molt abans però alguna cosa comença a anar malament. La Terra està canviant. Els arbres es demoleixen i cauen arrossegats per una corrent d’aigua que els duu a una plana al·luvial. I aquí, comença un període de fossilització que els convertirà amb roca sòlida.
Fang i cendres volcàniques els sepulten. El silici dissolt procedent de les cendres volcàniques omple les parets de les cel·les cristal·litzant-los i transformant-los amb quars mineral. El procés és tan precís que conserva cada detall de la superfície del tronc i inclús arriba a mantenir intacta l’estructura interna de les cel·les. Els minerals rics amb ferro es combinen amb el quars i acaben per conferir-los-hi un brillant arc de Sant Martí. En aquest moment, queden petrificats com per un encanteri fins a la nostra era.
Un fort vent ens bufa les orelles i ens adonem que tornem a estar on érem feia uns minuts. La nostra mà però segueix enclava al passat. Deixem que l’aire fresc entri pels pulmons i contemplem, absorbits pel temps, la fusta petrificada que s’estén davant dels nostres ulls.
Petrified Forest National Park – Arizona
Petrified Forest National Park – Arizona
Petrified Forest National Park – Arizona
Petrified Forest National Park – Arizona
Petrified Forest National Park – Arizona
Petrified Forest National Park – Arizona
Quina cosa mes estranya, com moltes altres qu'ens heu fet coneixer durant tots aquests mesos.
Gracies per tots aquests reportatges.
Hola Pascale i Balta!
Curiós oi? Nosaltres també vam quedar bocabadats pel fenòmen… Gràcies a vosaltres per seguir-nos dia a dia.
Una abraçada!