Ruta cap a l’oest, un paisatge canviant

Feia tres mesos que havíem aterrat a Amèrica quan començàvem a traçar una línia cap a l’oest que ens marcava una nova etapa del trajecte. Ens esperaven nous horitzons, noves cultures i nous rostres que aniríem descobrint a cada quilòmetre i que aniríem deixant enrere amb el pas dels dies. Ens posàvem còmodes al seient, amb un extens repertori de música per cobrir aquelles hores sense ràdio-freqüència, i amb la càmera amb mà per captar aquells mil de quilòmetres de carretera en els que tan sols la natura regnava el nostre voltant.

Els dies havien començat a ser més llargs i era el cansament qui ens deia d’aturar el motor, “demà més”. Però el cert era que el paisatge s’havia convertit en un additiu per les nostres pupil·les. Deu dies sobre la carretera i els pins seguien desfilant sobre el reflex de les ulleres. Mai era suficient per contemplar la immensa immensitat que ens envoltava. Només una línia de quitrà travessava aquella densitat, el bosc més immens que mai havíem vist. Buscàvem alguna paraula per descriure aquella magnitud però “immens” no era suficient per fer-nos a la idea del que s’estenia més enllà dels nostres ulls. Pins i pins i pins. Res més.

Cada matí giràvem pàgina i encetàvem un nou dia com en un d’aquells calendaris de sobretaula que acostumen a tenir els metges. Però en canvi, seguíem rumb sobre la trans-canadenca que semblava no voler deixar-nos anar, i si hem de ser sincers, nosaltres a ella tampoc. No deixava de ser sorprenent veure que aquell mar de pins no tenia fi. Que encara quedava gent que hi vivia quasi incomunicada i pobles que si un no mirava al interior de les cases, hauria dit que era un poble fantasma. Passàvem quatre carrers i tres cases i en un no res ja vèiem com s’anaven difuminant rere la furgo ja lluny d’aquell poble sense nom. La rodeta del volum de la música tan sols girava per anunciar que havíem vist alguna cosa diferent que pins i aleshores aprofitàvem aquells moments per estendre la vista sobre els Grans Llacs que ens anaven seguint intermitentment sobre la ruta. I és que començàvem a entendre allò de “Grans” llacs. Els cinc (Superior, Michigan, Hurón, Erie i Ontario) composaven la superfície d’aigua dolça més gran del món i contenien la impressionant quantitat de 23 quadrilions de litres d’aigua. Quasi una cinquena part del subministrament mundial. Si poguessin estendre’s al llarg dels Estats Units, l’aigua seguiria tenint tres metres de profunditat. Grans Llacs? Li haurien d’haver posat més “a”; “graaaaaaaaaaaaans llacs”.

Trans-canadenca – Ontario

Llac Superior – Ontario

Llac Superior – Ontario

Llac Superior – Ontario

Wawa – Ontario

Llac Wawa – Ontario

Ós negre sobre la trans-canadenca – Ontario

Observant des de la finestra al capvespre – Dryden – Ontario

Seguim sobre la trans-canadenca – Manitoba

Amb l’estiu també havien començat a arribar els mosquits que havien decidit instal·lar-se amb nosaltres durant unes setmanes. Voletejaven discretament al nostre voltant i quan menys ens ho esperàvem, aprofitaven per extreure’ns la sang i paciència que semblava deixar-los extasiats. Acceptar-los només era qüestió de temps. Al cap i a la fi, ja començàvem a col·leccionar boletes vermelles que anaven decorant el cos com un arbre de nadal. El paisatge, ell, seguia igual davant dels nostres ulls fins que alguna cosa el va anar canviant.

El festí de pins havia anat perdent protagonisme les darreres hores deixant pas a una onada de camps i camps de colza que tenyien de groc el paisatge. El peu s’entumia sobre l’accelerador després de quaranta quilòmetres sense fer ni un sol gir de volant i les flors de colza seguien convidant-nos a estirar-nos-hi per passar les hores. De no ser perquè ens deixaven les cames grogues, hauríem corregut amunt i avall per aquells prats fins deixar-nos caure i contemplar els núvols passar per sobre els nostres ulls. Però alguna cosa va tornar a remoure el paisatge.

Camps de colza – Saskatchewan

Camps de colza – Saskatchewan

I més camps de colza! – Saskatchewan

No venen ganes d’estirar-s’hi? – Saskatchewan

No ens hi hem pogut resistir! – Saskatchewan

Vint captures i aquest és el resultat! – Saskatchewan

Els pins ja havien quedat enrere feia molts quilòmetres i els camps de colza ens anaven acomiadant de mica en mica conforme ens endinsàvem a Alberta. El paisatge s’havia anat tornant cada vegada més àrid i alguna cosa ens deia que arribàvem a un indret totalment diferent dels que havíem estat anteriorment. Arribàvem a Drumheller Badlands. O el que seria el mateix, terres desèrtiques de Drumheller. L’ús d’aquelles terres per l’agricultura era nul i en canvi ocultava una de les etapes més importants de la terra; l’era dels dinosaures.
Certament, era difícil imaginar que on ara teníem posats els peus, hi havia dinosaures feia 70 milions d’anys. I que tot i el temps transcorregut, l’home descobrís uns quants milions d’anys més tard alguns dels fòssils més impressionants, com els esquelets complets del famós Tyrannosaurus rex. El paisatge que ara se’ns presentava als nostres ulls, un conglomerat de barrancs, turons, avencs i canyons erosionats a partir de capes multicolor de pedra gres, fang, carbó i pissarra, era ben diferent al de feia 70 milions d’anys. Un clima càlid, quasi tropical, governava aleshores i permetia la existència d’aquesta espècie. Després de la seva extinció, les temperatures decreixerien i successives glaciacions tindrien lloc durant els dos darrers milions d’anys exposant la terra a una erosió inexorable per part del vent, l’aigua i el gel. El que permetria a l’home descobrir antics sediments i fòssils que es trobaven al seu interior. I el que ens permetria a nosaltres imaginar aquella vida sota els nostres peus.

Algú ha perdut les botes! – Grasslands National Park – Saskatchewan

Gossets de les praderies – Grasslands National Park – Saskatchewan

Grasslands National Park – Saskatchewan

Al fons, la esculptura més gran del món de dinosaure – Drumheller Badlands – Alberta

Hoodoos – Drumheller Badlands – Alberta

Segur que els heu trobat a tots? – Drumheller Badlands – Alberta

Canyó Horseshoe – Drumheller Badlands – Alberta

Canyó Horseshoe – Drumheller Badlands – Alberta

Ja anaven quedant lluny aquelles terres transitades els últims dies, plenes de vida i d’història, quan tornàvem a endinsar la furgo en una nova ciutat que ens rebia amb un dels fenòmens més importants relacionat amb l’oest; l’Stampede. Un festival que va començar com una fira agrària per allà al 1880 i que amb els anys va anar guanyant una certa fama fins convertir-la en un festival de l’oest. Els barrets de cowboy omplien els carrers i al metro érem només dos els que ens havíem atrevit a pujar-hi sense l’ornamentació que requeria la festa. Havien tret la pols de les botes, enlluentat la sivella i tret els texans més ajustats de l’armari que només deixaven espai per fargar la camisa a quadres. Era l’esdeveniment més esperat de l’any i, malgrat els aiguats d’unes setmanes enrere, la ciutat era tot firetes, música country i una passarel·la de vaquers que ens remuntaven a les pel·lícules amb blanc i negre que havíem vist alguns amb companyia dels nostres avis.

Calgary – Alberta

Un nou cowboy ha arribat a Calgary! – Alberta

Stampede Park – Calgary – Alberta

Stampede Park – Calgary – Alberta

Stampede Park – Calgary – Alberta

Policia Muntada – Calgary – Alberta

Rodeo – Calgary – Alberta

Rodeo – Calgary – Alberta

Rodeo – Calgary – Alberta

Rodeo – Calgary – Alberta

Rodeo – Calgary – Alberta

Rodeo – Calgary – Alberta

Els dies, les hores i aquells segons que no formaven part del temps en que ens havíem perdut en algun camí d’imatges incasables, anaven omplint les pàgines del diari i traçant una nova línia, aquesta vegada més cap al nord. Amb el pas del temps ens anàvem allunyant de casa i ens atansàvem mica en mica cap un nou paratge que paradoxalment ens tornaria a la nostra Andorra.