Avancem rumb al nord sota un cel ennuvolat i un matí fresc que acapara els cossos dels pins. El viatge ens porta altra vegada a dibuixar un traç, tot dret, enmig d’un mar de bosc que es desplega a banda i banda de la carretera. La música country sona de fons a l’interior del vehicle conforme sumem quilòmetres per aquesta zona de muntanya; Les Laurentides. Així s’anomena la regió a la quina ara ens endinsem. Situada ja a terra ferma, al nord de l’illa de Mont-real. Aquí, en aquesta part del mapa esquitxada de llacs que ens tornen indecisos, en Sylvain ens espera a casa seva. Venim a passar el cap de setmana en un tipi immers al seu bosc.

A penes són dos quarts de tres quan trobem el camí que es desprèn del quitrà i descobrim la casa de fusta, el husky passejant entre les piles de llenya i de troncs que s’amuntonen en muntanyes al voltant de l’habitatge, les canoes reposant a l’era i la xemeneia fumejant. Encara no hem aparcat l’automòbil que en Sylvain i la seva dona ens saluden ja amb un somriure des del pati. L’aire gèlid que baixa del Mont-Tremblant ens retroba al baixar del cotxe i ens afanyem a entrar al menjador-recepció de casa seva. L’escalfor de la llar de foc que envaeix l’habitació ens colpeja les galtes i ens comencem a preguntar si el nostre tipi serà tan calent com la sala que ara ocupem. Mentre en Sylvain ens explica que és de La Savoie, que sap on està Andorra, que ja fa uns anys que està aquí i, ens mostra com funciona la “poêle à bois”, jo em pregunto que l’ha dut aquí. Tot i que no m’atreveixo encara a demanar-li, si una cosa tinc clara és que és feliç. Se li veu al somriure, sincer, relaxat, en els gestos, en la manera que parla del foc, del tipi, de l’entorn, de la excursió que hem de fer dins del bosc, vora el llac, fins al Rocher du Capitaine, de la magnífica posta de sol, del tipi altra vegada. Així, amb una càlida benvinguda i les instruccions d’un bon guia, ens acompanya a la porta, ens senyala l’inici del camí i ens deixa descobrir, sols, en la fresca del migdia, el nostre tipi.

Amb les motxilles a l’esquena, emprenem doncs el camí que ens porta sota els pins i ens endinsa al bosc. Si no és perquè sabem que en algun lloc hi ha una casa de tela, pensaríem que aquí no hi ha més que boscúria. Mentre avancem en silenci per no irrompre aquesta natura, sento que els arbres ens observen. “Els esperits que vetllen del bosc” deia en un dels cartells que hem deixat enrere. I així, rere els nostres passos, anem deixant els troncs que voregen el camí i s’entrecreuen les mirades jovials. A penes deu minuts més tard, entre la pineda vestida de verd intens, entrevèiem el nostre habitatge. Una gran tela beix, amb muntanyes de colors tribals dibuixades tot al llarg dels peus, l’ós de Canadà sobre la part sud, les branques que sostenen i s’entrellacen dalt del tipi i la xemeneia, provinent de l’estufa que dins s’hi amaga, fumejant. Volem acariciar tant aquest instant de descobriment i d’emoció que només ens podem quedar palplantats, davant la llar cònica, imaginant-nos indis en algun lloc remot de Canadà.

La porta, pesant, té un corb negre -molt usual en els dissenys aborígens de tòtems, joies i llegendes- embolcallat d’esquitxos vermells. Sobre ella, com si fos cosit amb la pell seca d’un animal, el traç, vertical, del cosit que uneix cada extrem de la gran tela que cobreix el tipi. Amb la intriga sota la mà, acabem per aixecar la porta, ens ajupim i ens endinsem al nostre refugi. Dins, un xic més sofisticat del que eren els tipis en aquell aleshores, un terra de fusta, elevat sobre dos esglaons, ens separa del sòl i ens aïlla del fred que comença a sentir-se als ossos. Les parets, elles, totes de fusta, de l’estil rústic, d’on penja un atrapa-somnis que em voldria endur amb mi; un tronc empolsat d’on cau la roda màgica dels somnis i, enlloc de plomes, les urpes, grans, d’un ós. Observem l’habitació ajupits, sobre tres-cents seixanta graus, oblidant que aquest tipus de habitatges són i eren així; prou alts com per un estar de peu i a l’hora preservar l’escalfor. Tot i que no dormirem sobre un llit de branques de pi, que en aquell aleshores empraven com a matalàs aïllant i perfum, la estructura del llit manté el disseny interior a base de peus de troncs i de fusta. En una cantonada, una taula mig quadrada mig amb formes d’aigües reposa sota una llanterna de leds i, de l’altra banda, vora la porta, una pila de troncs esperen el seu torn mentre la brasa consumeix lentament la llenya que dins la estufa espetega. Fora fa zero graus i hem vingut a fer glamping. Hem vingut a dormir al mig de la natura, en un entorn ecològic i respectuós amb el medi ambient.

Abans d’emprendre la marxa cap al llac, ens abriguem i seguim el traç del bosc que en Sylvain ha fet. A part del nostre tipi, el terreny compta d’altres tres habitatges que ell i la seva dona han construït; una iurta, una casa hobbit i un xalet penjat als arbres. Totes estan construïdes amb les matèries que la natura proporciona i compten amb els elements bàsics per sobreviure: un foc, un parell de garrafes d’aigua i un sostre. La casa mongola, ubicada al fons d’un carriol, que si no fos perquè sabem que estem a Canadà, pensaríem que estem ben al nord de l’hemisferi est. La casa del hobbit, la més allunyada, amb els pilars exteriors que baixen del sostre, amb les curvatures dels troncs que creen un efecte Senyor dels Anells i amb el seu sostre cobert de vegetació i fulles. I, finalment, el xalet penjat als arbres. Una autèntica cabanya de somni construïda dalt dels arbres, a la que arribar a través d’una escala i un pont penjant fet a base de cordes i taules de fusta i, a la quina un hi fa arribar els aliments i la llenya gràcies a una corda que balanceja als peus del camí. A cada pas en aquest tros de bosc, estic més convençuda del que ha dut el Sylvain i la seva dona ha instal·lar-se aquí.

A penes són les quatre quan ens dirigim al Rocher du Capitaine per anar a veure la posta de sol de la que el Sylvain ens ha parlat. Quan passem per davant de casa seva, hi ha una petita nota a la porta i un telèfon sobre el banc-tronc per si necessitem res. Han marxat a visitar uns veïns però, aquí, com a cada indret que hem descobert d’aquest país, la confiança és tan natural com l’aire que es palpa en aquest terreny. Així, deixem enrere les piles de fusta que s’aglomeren al voltant de la casa i ens iniciem al camí que ens porta fins al llac. Immersos al bosc i amb els peus inundats de fulles, ascendim suaument al mirador al ritme que el sol alenteix les seves palpitacions. Quan arribem a dalt, la vista és Canadà. Un immens llac que es perd entre les llengües de pins i un cel esquitxat per l’explosió dels últims rajos de sol. Tan roig, tan intens, que sembla incendiar-se sobre les aigües del llac Nominingue.

El dia es prepara càlid però encara no m’atreveixo a destapar-me. Dins, la fresca de la nit encara es pot sentir als llençols freds i la brasa que espera en silenci, ja apagada, des de fa unes hores (gràcies amor per aixecar-te a les tres del matí, com aquell ahir en que viatjàvem per aquestes terres, i procurar l’escalfor a la nostra llar, t’estimo). Fora, la immensa lluna que il·luminava el cel ahir, ha desaparegut amb la seva manta de núvols i el cel cau ara clar sobre nosaltres. Quan ens endinsem de nou al menjador d’en Sylvain i la seva dona per acomiadar-nos, la resposta ve per si sola i, amb la mateixa felicitat reflectida d’ahir, ens explica que fa prop de deu anys que van arribar, que eren programadors, que l’empresa per la quina treballaven els van enviar aquí, i que al cap de dos anys, ell ja estava fent cursos de guia de trineu de gossos, de muntanya, de canoa, i ella acabant el seu contracte, per junts, iniciar aquest projecte del que avui, d’alguna manera, n’hem format part. No em cal preguntar-li res més. Només cal endinsar-se a la seva llar per entendre el seu món.