“Corre! Corre! Has agafat allò que t’he deixat a la taula? I les mantes? El banyador? Que fem amb allò? Ens ho enduem?” Entretant sembla que el temps no resistirà molt més i una veueta preocupada cau sobre nostre amb un “està començant a caure espurnetes…”.

Podia haver estat un dia abans o aquell mateix matí però la neu no havia de caure en aquell moment. Aquell era el nostre moment, el moment en el que havíem de marxar i el temps semblava disposat a aguantar perquè arranquéssim. Era com si el pensament de totes aquelles persones que en certa manera també estaven esperant  la nostra partida, s’hagués concentrat aquell matí mirant de reüll aquell cel emboirat. Diuen que la neu que va caure aquell dia no s’havia vist en anys. I potser aquella nevada que ja havíem deixat enrere era l’indici d’una nova etapa per nosaltres.

Ningú va dir que el comiat seria fàcil. Les primeres hores d’aquesta aventura  van iniciar amb un solemne silenci on els dos ens hi havíem perdut. Simplement érem dues persones mirant endavant i dues mans que s’aferraven amb força. Avui a Sestri Levanti, vora la Riviera di Levante d’Itàlia, hem tornat a veure la neu caient damunt dels florits “mimosas”. Que per molt que sembli contradictori donen un toc estiuenc a la costa. Després de 6 dies, a més de 1000km de casa, i un mar de llàgrimes que ens separen dels éssers estimats, tornen a caure espurnetes.

Moltes gràcies a tots pels vostres ànims!

Us trobarem molt a faltar.