“Wendake, a Terra de Wendats”, ens diu en Kamatache. Tot i que aleshores estaven assentats a la regió dels Grans Llacs, s’anomenaven Wendats; “els habitants de la península”. Avui, sobre aquest bocí de territori amerindi, sobre la pell d’ós que li cobreix el cap i es perd rere les seves espatlles, el cel es reprimeix indecís com si no gosés interrompre les seves sàvies paraules. En els seus mots d’antany, ones invisibles però sonores, fan eco en nosaltres. Ens transporten a la tribu, a la Mare Terra, al Pare Sol i a l’Àvia la Lluna sota els quins regeixen els seus valors.

En Simon, en Kamatache, segueix avançant. Enrere deixem la maison longue i els secrets del fumat del salmó. Ara, davant d’una diminuta cabanya en forma de tenda, el nostre wendat s’atura. Ens observa desafiant la nostra curiositat i ens aclareix que aquesta és la cabanya de sudació, la sauna. En ella els homes venien a curar el seu cos i a meditar quan havien de prendre decisions importants. També l’utilitzaven per raons espirituals i per a rituals de transició –un ritual que marcava la fi d’un període i l’inici d’una nova etapa en la vida de l’home i que els duia a dejunar tres dies abans del ritu–. El pot de ceràmica que reposa mil·lenari als peus de l’entrada servia per mullar les pedres calentes que, amb el vapor que emetien, els hi proporcionaven l’efecte sauna. Dins la temperatura podia arribar als 50C i s’hidrataven a base d’aigua i de sucs elaborats amb fruita de la temporada. Finalment, abans d’abandonar la cabanya, fumaven la pipa de la pau. En Simon ens explica que la primera pipada no la inhalaven sinó que emetien el fum cap al cel en símbol d’agraïment al Pare Sol. Aquest gest era un vincle que els permetia comunicar amb el cel.

Al contrari dels homes, les dones no feien servir la cabanya de sudació. Creien que, amb la menstruació, la dona tenia un sistema propi de purificació que les netejava un cop al mes. L’admiració cap a la dona esgarrapa de nou les paraules d’en Simon i recalca que ella és la quina dóna a llum, la quina crea la vida. L’home, en canvi, és el que causava la mort, el que caçava, el que matava, el que anava a la guerra, el que arrapava la vida. Era ell el qui necessitava la cabanya, el que necessitava purificar-se. “L’home venia amb la pell morta de l’animal i la dona li donava una altra vida fent-ne roba.” sentencia en Simon.

Sota un cel de cendra i una brisa gronxada per la Mare Terra, el xisclet d’un esquirol irromp sobtadament les seves explicacions. Es pot sentir. Es pot percebre en ell aquest respecte majestuós vers la natura que té ara en Simon mut. A ell i a nosaltres que ens té atents sota les ordres d’un dit, posat sobre la seva orella i, que ens demana que afinem la oïda. Entre els pins que ens abracen, sobre una de les branques, l’esquirol emet un esgarip estrident. La mirada del Simon brilla i el somriure li llisca sobre el rostre de trets amerindis. “Ho heu sentit?” ens diu expectant. I aleshores l’imita; “rrrr, rrrr, rrrr”. El so li ve des de la laringe i des del fons del cor. De sobte, com si esquirol i home s’entenguessin, ambdós fan silenci. “Aquest és el so que emeten quan senten que hi ha un depredador que s’apropa. Si sentiu aquest soroll al bosc feu alerta. Hi pot haver un ós o un ant a prop. El bosc ens parla.” Ens en aniríem amb ell. Ens entregaríem a la seva saviesa i ens endinsaríem al bosc de la seva mà, disposats a regressar a un passat tribal on el respecte i l’enteniment dels elements màgics que ens envolten són els atributs que mouen l’home.

A penes uns passos més enllà, un santuari tribal guarda una col·lecció de màscares que en Kamatache ens demana de no fotografiar per no molestar als esperits que en elles reposen. Totes elles tenen grans somriures que es desdibuixen desmesuradament d’orella a orella. De dents grans i quadrades que s’espargeixen en amplada sobre la fusta però que no ens acaben d’arrencar el somrís. Una d’elles, la més gran, té dues banyes llargues i negres que li surten d’un rostre vermell com si es tractés del dimoni. Reposen aquí, amb uns nassos tan amples que es fonen amb uns pòmuls ben marcats. És curiós pensar que aquestes màscares, de mirades i somriures diabòlics, eren utilitzades no només en cerimònies sinó també com a remeis de curació a banda de plantes i animals.

Per a que el poder de les màscares funcionés, les esculpien sobre arbres vius. Un cop finalitzada, extreien la màscara per acabar-la de polir i deixaven així un buit al tronc. D’aquesta manera, l’arbre sempre quedava en vida. Era “l’home medicina” el que s’ocupava de tornar al bosc uns dies més tard per verificar que l’arbre seguia viu. Si aquest havia mort, es considerava que un mal esperit havia entrat en ell i aleshores ja no podien fer servir la màscara en cerimònies.

Sota els ulls gegants i rodons de les màscares, reposa un tambor com el quin han fet sonar a l’entrada de la maison longue. En Simon l’agafa, i sobre la pell tibant que el recobreix, fa sonar el ritme del batec del cor. El batec de la Mare Terra, la que ens cura, la que ens alimenta, ens diu seriós després del últim ressò. I aleshores es disposa a revelar-nos el significat dels passos d’una dansa tribal –quin nom se m’escola entre tanta informació–, la base de la seva espiritualitat. Posa els peus en punta i, enfundat en un régalia de serrells que ja ballen al ritme dels batecs, esbossa uns passos delicats sobre el sòl. En Simon, a través de la dansa, està agraint a la Mare Terra. Cada punta de peu és un agraïment per tot el que els hi proporciona durant l’any. Els ulls se’ns fan xics de tant descobriment tribal i ens perdem, altra vegada, rere les seves petjades de mocassí entusiasmats de descoberta.

Asseguts en una llarga canoa de fusta, observem ara en Simon fer senyes i senyals a les canoes que ens envolten i que pengen sota un sostre ovalat, construït a l’estil de la maison longue. La brisa de tardor correteja en l’espai obert i juga a onejar l’arbreda que ens envolta. En Simon no triga a indicar-nos que la canoa que ocupem està feta a base de thuja i de xiprer blanc. Que els wendats bullien la matèria abans de construir les canoes per poder així treballar-la i donar-li forma sense que es trenqués. Que amb les arrels de les pícees –una conífera semblant a l’avet– elaboraven el cosit i amb la seva resina, barrejada amb la dels avets i amb greix animal, tapaven els forats. El que no era cosa seva, encisa, són els bancs que ens mantenen ara asseguts. Aquesta invenció va ser afegida pels europeus i el que feia era que, en pujar el punt de gravetat, l’estabilitat de la canoa es perdia i es bolcava més fàcilment. “Qui vingui amb mi amb canoa, remarà de genolls. Tal i com fem els wendats.” Una mà interior s’aixeca en nosaltres preparada a partir a l’aventura amb el nostre amerindi.

Enfundat en les seves vestimentes de tradició i d’història, en Kamatache segueix sense pautes. Les paraules són un riu ancestral de coneixement que desfilen davant nostre sense fi. Venen i van amb el moviment dels serrells que es perden en les seves robes i, a cada gir que fa per mostrar-nos un nou detall, ens encantem en la pell d’ós, negra i lluent, que cau sobre la seva ampla esquena. Aliè, o potser no, a l’admiració que se’ns dibuixa als ulls, ens parla ara de les raquetes de neu. Amb una mà aferrada a una d’elles i amb l’altra acariciant l’enreixat que s’espargeix amb amor, ens explica que es tracta de pell d’animal cuita. Que en camins accidentats, utilitzaven un model més aviat esfèric i en camins plans una versió allargada. I així, entre imatges d’aborígens que es dibuixen a la nostra ment, revestits de pells enmig d’un bosc de neu, traçant camins amb raquetes d’antiguitat, seguim viatjant amb en Simon en la era Wendake.

És un dels darrers punts de la visita; el tipi. A banda dels seus pals alts i llargs que li confereixen una forma cònica, dins s’hi exhibeixen mocassins, peces de roba de pell i pesants, accessoris de plomes tricolors que imagino sobre el cap d’algun Gran Cap i panells amb citacions que ens fan pensar: “L’home blanc construeix una casa gran que costa molts diners, sembla una gàbia, no deixa passar la llum i a més no és mòbil. Si el Gran Esperit hagués volgut que els homes estiguessin fixes en un sol lloc, hauria fet el món immòbil.”

Envoltats d’una cultura que no acaba, en Simon ens aplega de nou dins d’aquest habitatge i es disposa a fer-nos re-descobrir. D’amerindis que vivien als tipis n’hi havia molt pocs. De fet, els que hi vivien eren nòmades que viatjaven sovint amb gossos i que es movien al centre de Canadà i dels Estats Units. El tipi era de fàcil muntatge el que els hi donava la llibertat de desplaçar-se. Dins hi podien habitar entre tres i cinc membres que en època de fred s’aplegaven al caliu del foc. Gràcies a la seva arquitectura, el fum es canalitzava amunt i l’escalfor, que requeia del sostre al sòl, s’espargia amb a penes vint minuts. A diferència del centre-oest, a Quebec els nòmades vivien en wigwams doncs resistien millor als hiverns. L’estiu els cobrien amb escorça de bedoll i a l’hivern amb cuir d’animal per evitar que s’incendiés a causa del foc que feien a dins. Procuraven cobrir-lo amb el cuir fins al sòl i, finalment, hi afegien una capa de neu –element d’aire que els hi feia d’aïllant–. L’únic inconvenient, ens diu en Simon, és que aquesta solució no deixava circular l’aire i havien de passar la major part del temps asseguts o estirats per no respirar el fum que s’acumulava al sostre.

“El poder de l’Univers palpita en un cercle. El cel es rodó i he sentit dir que la terra es rodona com una pilota, igual que les estrelles. El sol s’aixeca i es pon en un cercle. La lluna també. Fins i tot les estacions dibuixen un cercle en la seva transformació fins retornar al seu punt. La vida de l’home és un cercle, de la infància fins a la mort. Els nostres tipis eren rodons com els nius dels ocells, sempre disposats en cercles.” Ant Negre, de la Nació dels Dakotes i pare del Gran Cap Cavall Boig.

En Simon pren lleugerament un posat seriós. Alguna cosa ens diu que el que queda de visita és el regust amarg del present. La captura de la realitat d’avui. El resultat d’una època de colons i d’invasió. Quan el tercer desembarcament de francesos va posar els peus a les seves terres, els aborígens de la regió ja estaven infectats per les malalties portades d’Europa. Un 90% de la població ameríndia del continent va ser afectada per les noves malalties, prop de 90 milions de persones. “La massacre més gran de la història” afirma en Simon amb la veu trencada.

Sobre les seves retines es poden llegir les imatges d’un ahir transferides de generació en generació. Imatges d’un poble en pau que ràpidament es va veure sotmès a l’arribada d’aquells homes blancs carregats d’armes i de conquesta. On la prosperitat del comerç, caracteritzada per la comercialització de les pells de castor, ràpidament es va veure consumida pel domini dels colons que ja per aleshores havien trasbalsat les normes de la Mare Terra i del Gran Esperit. L’acolliment per parts de les societats iroqueses –una confederació de natius– en aquells dies en que els europeus varen arribar per primera vegada, rebuts i allotjats al llarg de la Badia de Hudson, ràpidament quedaria en l’oblit. Amb tan sols trenta-cinc anys, la població wendake es veuria reduïda de quaranta mil a tan sols un miler d’habitants. Centenars de wendats es veurien obligats a abandonar Wendake i emigrar al nord de Quebec on serien convertits a la força a la fe catòlica. La religió del foraster imposada al natiu.

“Nosaltres no crèiem en una raça, tant ens era el color dels ulls o de la pell”, segueix en Kamatache amb la mirada convertida ara en tristesa. Mentre eren considerats mig homes, mig animals i els feien dur una creu de dues barres per diferenciar-los dels homes de veritat, els capellans estoicament van trobar una solució a tots aquells nens blancs, orfes i abandonats. Els wendats, considerats mal catòlics, serien obligats a adoptar. Així, des del 1697 i fins inicis del 1900, els wendats van adoptar fills d’europeus fins entrats al segle XX en que van deixar de retornar-los a les seves famílies. El mestissatge era ja una realitat i aquells nens, lluny dels seus trets blancs, havien passat a formar part de les seves tribus, de les seves famílies.

La indignació ens assalta. La impotència de batre contra una injustícia ja establerta, ja passada, però que regalima encara avui, ens pren les venes. En Simon parla amb una tristor irrefrenable però amb els ulls carregats d’esperança. Avui, després de set generacions, els wendats poden per fi criar els seus fills. Quan el país es va haver creat formalment, “el govern va voler matar l’amerindi a través dels fills, traient la cultura, robant els nens” ens diu en Simon. “Arribaven als pobles i prenien els nens. A penes tenien entre cinc i vuit anys… Els pares no els tornaven a veure fins que complien els 19” ens anuncia amb la mirada carregada de pena. Les paraules d’en Kamatache despullen la realitat de la comunitat i ens estremeixen l’ànima. Més de cent anys privats dels seus fills fins ahir. Fins que al 1996 es tancaven per fi les portes del darrer orfenat.

No podem evitar recordar aquelles reserves travessades quatre anys enrere. Desèrtiques, abandonades i amb alè d’alcohol i droga. Més ens explica en Simon, més entenem. Pares refugiats en la beguda, en el dolor i la pena. Famílies destrossades. Suïcidis infantils. Aquest és el passat i el present. El Govern ja no proveeix més l’ensenyament a les comunitats un cop complerts els 12 anys. Situats a 200km de l’escola més propera, els nens es veuen forçats a abandonar la comunitat per poder seguir estudiant. La ciutat dels seus somnis, les il·lusions juvenils i tota esperança de futur, es trenca en mil bocins quan arriben a les urbs. Ressenten encara el racisme, no troben la seva identitat i acaben abandonant els estudis. Exclosos i desorientats, la única via que tenen és treballar al bosc on molts ja no hi tenen interès. El resultat, una xifra de suïcidis que ens esgarrifa: 105 suïcidis adolescents en un període de 8 mesos en un mateix poble el 2015, 39 suïcidis en tan sols 46 dies del mateix any, i un suïcidi col·lectiu de 18 adolescents l’estiu passat.

La commoció ens fa gratar entre les xifres que ens sacsegen l’ànima sense pietat. En Kamatache, defensor a morir de les seves arrels i cultura, wendat fins les entranyes, sap que parlar d’aquesta realitat trasbalsa els visitants i remou les seves tripes. La metralla de la injustícia i de la desigualtat pren encara foc. La terra no els hi pertany. Pertany a la reina d’Anglaterra i la llei federal és la quina regeix. La reserva no és més que un tros de terreny, delimitat a consciència, i senyal de “recompensa” per a totes les terres que els hi van ser furtades. Terrenys a penes cultivables, lluny de les ciutats, però que la monarca segueix posseint i manant. Avui encara no tenen dret de demanar préstecs sense un consignatari canadenc, no poden hipotecar les cases doncs estan en territori monàrquic, no estan emancipats. El turisme, l’art i l’artesania és quan els hi queda avui del comerç.

D’aquells 300 wendats que van subsistir als colons, avui queden 4.000 hurons –senglars–. “Quan van arribar els francesos, els nostres pentinats els hi feien pensar als porcs senglars i ens van anomenar així. Als wendats com jo que ens estimem la nostra cultura no ens agrada que ens diguin així, no som senglars, som wendats.” En Kamatache ens explica que creien que la comunicació començava pel cap, que els apropava a les seves energies, a la Mare Terra. Tenir els cabells llargs els ajudava a desenvolupar els seus sentits però també els molestava. Per això, amb les closques, es rapaven els costats deixant-se una cresta. El record de l’autenticitat i la identitat, sembla treu-li mica en mica la tristor de fa uns instants i, amb un somriure controlat, ens diu que s’untaven els cabells amb greix animal doncs a les dones els hi agradava molt que tinguessin els cabells brillants. “Es podria dir que vam inventar el gel!” acaba bromejant.

Retrat d'un huron amb la seva característica cresta

Retrat d’un huron amb la seva característica cresta

“Kanata” –benvinguts al nostre poble– van dir als europeus. I així, en pensar-se els colons que aquest era el nom de les terres, van batejar el país; Canadà. Rere cada lletra d’aquest gran país en el que avui vivim i seguim descobrint, hi ha un sense fi d’història de tribus i colons que s’espargeixen a cada quilòmetre quadrat d’aquest immens territori. Rere les mirades com la d’en Kamatache, plenes de records i d’esperança per un futur millor, viatgem avui sota un cel que, de tanta emoció continguda, ha començat a llagrimejar.

_______

Informació pràctica:
Site Traditionnel des Hurons

  • Adreça: 575, Rue Chef Stanislas Koska, Wendake, Quebec, G0A 4V0
  • Com arribar-hi? Des del centre de Quebec hi ha uns 20’ amb cotxe i s’hi pot arribar agafant la nacional 175 o bé l’autopista 40.
  • Quan arribeu a la reserva (ho veureu de seguida), només heu de seguir els cartells que us indicaran cap al Site Traditionnel des Hurons.
  • Pàrquing: gratuït i just a l’entrada de l’enclavament.
  • Preu: 14.95$/persona (les reserves no tenen taxes així que aquest és el preu net).
  • L’enclavament ofereix altres activitats (espectacles, tallers d’art, tir a l’arc, sortides amb canoa…) i un restaurant on podreu degustar des de caribú, bisó, wapiti i un munt més de plats típics A nosaltres no ens va donar temps però sense dubte que hi tornarem! Aquí us deixem un llistat de tarifes: http://www.huron-wendat.qc.ca/fra/tarifs.html
  • Llengües: no parleu francès ni anglès? No patiu! També fan visites guiades amb espanyol!
  • Sigui quina sigui l’experiència que trieu, prepareu-vos per un viatge tribal i tingueu tots els sentits oberts!