Puerta 15. Embarcando. Ushuaia. La veu del capità Cobal Visero ressona sobre els caps xops dels passatgers que han pujat a corre-cuita a l’avió. Portem mitja hora de retràs i l’aeronau encara no s’ha enlairat. Fora, la pluja no cessa i un cel de cendra va guanyant territori sobre els gratacels portenys. Les consignes del capità s’entretallen a través dels altaveus i, exasperats, balancegem la mirada a la finestra, la ment sobrevolant el nostre pròxim destí. Ens acomiadem de Buenos Aires amb l’exaltació posada per arrencar, ara sí, la nostra ruta des del punt més austral d’Argentina. Ens en anem a la fi del món.

Ushuaia… Anem somiant amb ella des de fa temps. Potser és per la composició de les seves vocals que fa que al pronunciar-la soni encara més remota, potser és pels paratges insòlits que apareixen al teclejar “capital de Tierra del Fuego”, o potser és pel misteri que desperta arribar a la fi del món, a la capital més austral del planeta. El cert és però que ens trobem planejant els peus de la cadena dels Andes. Aquí, en aquesta illa que flota sobre el canal de Beagle i que dibuixa costes de mar i carenes de muntanyes, iniciem un periple de sis mesos, rumb al nord, a la voluntat de l’atzar i de la força de l’univers.

La badia d’Ushuaia – “ush” (al fons) i “waia” (badia) – ens rep amb els seus núvols continentals i serralades cobertes de glaciars que, malgrat desembocar al mar, s’alcen com dinosaures mil·lenaris fins als 1500 metres d’altitud. Sota ells, el poble sembla obrir-se enmig d’una vall flotant on els gossos passegen salvatges i les cases colorades s’enreden en pals de llum i cables elèctrics. Deuen ser prop de les vuit del vespre quan toquem el timbre de Don Orlando. De l’altre costat de la porta, un home d’una vuitantena d’anys, de nas rodó, llavis espessos i mirada rodona, ens mira de dalt a baix, ens estreny la mà i ens convida a passar. La casa desprèn olor a estufa i a melancolia. Sobre les parets de fusta pengen fotografies en blanc i negre d’un matrimoni d’una altra època i postals descolorides pel temps. Amb el sentiment de soledat sacsejant-nos les idees, deixem les motxilles a l’habitació i, entre tapissos de ganxet i portes baixes, travessem el menjador, ens allunyem del volum del televisor que absorbeix l’atenció de l’Orlando i ens endinsem a la cuina per coure pasta sobre fogons de gas.

Dins la peça, una altra parella, d’una cinquantena d’anys, es mou amb confiança. No és la primera vegada que s’allotgen aquí. Ens saluden amb un accent francès i l’esperit àvid i viatger. Ell, és un autèntic aventurer i supervivent que, després de perdre’s a l’illa deshabitada de Los Estados, de sobreviure-hi caçant i pescant amb arcs i fletxes, avui ha decidit tornar-hi amb la seva parella per restaurar el far que el va atraure en aquesta illa austral i, a l’hora il·luminar. Ambdós coneixen molt bé Ushuaia on acostumen a fer el seu campament base abans d’embarcar cap al sud. Així, mirant rutes de muntanya sobre el seu mapa Michelin i entre relats del far de la fi del món, acabem passant la vetllada plegats vora la presència de l’Orlando que segueix absort per les imatges dels Carnavals de la regió.