El Carnaval de Quebec, celebració a l’hivern

Les agulles del rellotge ens han tornat a guanyar la carrera. Són les dos i mitja passades i a penes queden vint minuts perquè arrenqui l’autobús de la terminal quan sortim escopetejats, motxilles a l’esquena, direcció a l’estació. La neu segueix envaint l’illa i els primers minuts de cursa sobre els munts de flocs, no tarden a fer-se notar als bessons. Davant meu, ell avança a pas de gegant. De tant en tant, gira el cap enrere per assegurar-se que no m’he submergit entre la neu i torna a avançar, la mirada posada al rellotge i a l’estació que s’alça, per fi, al final del carrer. “Quebec city?” ens demana el conductor que ens acull a peu del vehicle, els ulls clavats sobre les nostres galtes enceses contra tot pronòstic d’hivern. Tan sols tres minuts després de desfer-nos dels guants, barrets i bufandes, les portes es tanquen i emprenem rumb a la capital mundial de la neu.

No és la primera vegada que visitem Quebec però sí que ho fem en aquesta gèlida estació, concretament, durant un dels esdeveniments més esperats pels quebequesos; el Carnaval. Durant els dos hiverns que portem viscuts a la metròpoli veïna, cada febrer, el Carnaval de Quebec ocupa els titulars. No és per què els canadencs es disfressin o celebrin la quaresma – Quebec de fet va separar l’Estat de la religió als anys 60 – sinó perquè és el moment de l’any en que es celebra el protagonista d’aquestes terres; l’hivern.

Tot i que Montreal presumeix d’edificis d’influència francesa i britànica, Quebec és considerada la capital europea del país. La d’arquitectura d’un altre continent. La de cases d’antany, de colors, de teulats enllaunats i encegadors i, de finestres “chien assis” que fan d’ella una postal enamoradissa pels turistes que amarren cada estiu al port. Quan l’hivern arriba però en aquestes terres i s’apropia d’elles per gairebé mig any, la ciutat es transforma. Les primeres tempestes de neu arriben i un mantell blanc acaba per instal·lar-se sobre la vila portuària. El transitar dels locals sobre els carrers empedrats, queda aleshores silenciat sota la llum dels fanals. El fred i l’aire nòrdic acaben pinzellant dunes de flocs que s’aglomeren i creixen vora les cases, dibuixant així una idíl·lica postal nadalenca. Més avall, el riu Sant Llorenç és gairebé una llengua de gel que arrossega lentament les seves plaques al nord, corrent a l’Atlàntic. Els vaixells, adormits al port, queden engolits per una boirina mística que flota sobre les aigües glaçades i que s’espargeix fins al port, fins que arriba el Carnaval.

L’origen del Carnaval remunta al 1894. Marcada per la duresa de l’hivern, la població va decidir posar en marxa un festival – el festival de la neu – per avivar les ànimes i combatre el pes del fred. Malgrat les dues guerres mundials i la gran crisis econòmica del 1929, el Carnaval va tornar a ressorgir al 1954 amb l’objectiu d’impulsar el desenvolupament econòmic de la vella capital. És aquí quan neix la figura d’un nou personatge que representarà el Carnaval: el Bonhomme. Un ninot de neu amb faixa i barret al quin cada any l’ajuntament li entrega les claus de la vila perquè durant tres setmanes lideri el Carnaval. Tres setmanes en que la canalla s’endinsa en castells i tobogans de gel i en que el canotatge sobre gel pren protagonisme.

Sobre les planúries d’Abraham – camp de batalla en el que els britànics van derrotar els francesos al 1759 –, els quebequesos tracen pistes d’esquí de fons sota la mirada, no molt llunyana, de grans edificis que deixen entreveure el centre ciutat. Més al sud, a proximitat del riu esblanqueït pel gel, sota els murs de la ciutadella i fins als peus del majestuós castell Frontenac, la quitxalla, aliena al fred, es llença amb trineu per un tobogan que descendeix fins al pintoresc passeig de la terrassa Dufferin coberta de blanc. El passeig fins al castell – l’hotel més fotografiat del món – ens porta a través d’escultures de neu i tobogans de gel que, mica en mica, ens atansen al port i ens preparen per endinsar-nos a les seves aigües glacials.

Sobre els molls presos del gel i de la boirina d’un diumenge gris, els remers es preparen per creuar el Sant Llorenç estoicament. Coberts a penes de neoprè, guants i barret, s’instal·len sobre les canoes en equips, els peus ja humits, amb un esperit de competitivitat i valentia que combat els vint graus negatius que bufen sobre els seus pòmuls morats. La cursa de canot à glace – canotatge de gel – remunta als anys 1860 quan durant l’hivern, centenars de remers navegants, provinents de Levis, transportaven a rem els habitants de la riba sud i les mercaderies. Amb l’arribada dels vaixells de vapor capaços de travessar el camp de plaques de gel, els herois remers van desaparèixer de les aigües fins que al 1894 es va organitzar la primera cursa de canotatge sobre gel. Des d’aleshores, aquesta tradició tan pròpia de la cultura canadenca, ha perdurat en el temps i la cursa ha esdevingut avui tot un esport d’extrem, admirat sobretot pels quebequesos que veuen reflectida en els esportistes la història dels seus avantpassats.

A bord de la nau que reposa amarrat al port, la eufòria es fa sentir sobre la coberta. Les embarcacions han arrencat la carrera i, el seu pas a proximitat del vaixell, fa clamar els seguidors que esquerden l’aire gèlid a tocs de trompeta. Entre el fanatisme i el fred que es va col·lant lentament sota l’equip d’esquí, el trobo amb ell, entre la multitud, recolzat a la barana, intentant capturar els remers que s’endinsen ja al riu i es perden a l’horitzó, entre les plaques de gel i la boira que els engoleix en algun punt de la riba sud. A cada cop de rem, les embarcacions es van empetitint a la distància. Els primers remers que han quedat ja atrapats entre els icebergs, salten de les canoes, els peus damunt les plaques en moviment, i les empenyen riba endins, aliens a l’aigua glacial que els inunda els turmells i els empeny corrent avall. Sis travessies. Sis vegades són les que han de travessar el riu i batre’s amb la força del corrent. Al vaixell, el clam es transforma en silenci. Sobre la terrassa Dufferin, sobre el turó on s’alça el majestuós castell, engolit ell també per aquesta boira matinal, són desenes els seguidors que segueixen la cursa amb la respiració entretallada, l’alè contingut pels valents que es debaten, a l’altra banda del riu, per sortir del gel i emprendre altra vegada la carrera al riu.

“No patiu, l’autocar arrencarà a l’hora prevista” ens diu el Keith amb la seguretat hivernal de tot canadenc. Malgrat la tempesta que perdura des d’aquest matí de diumenge, malgrat la neu que ha pres encara més centímetres a la vila de Quebec i que s’ha apoderat de les carreteres, malgrat el fred gèlid que s’apropia dels nostres peus, no hi ha hivern que freni la vida dels quebequesos. No hi ha hivern que freni els trineus de la canalla, no hi ha hivern que freni els estoics remers, no hi ha hivern que freni el Carnaval de Quebec.