La neu havia tenyit de blanc el paisatge, els huskys tiraven dels trineus i les caputxes d’esquimals s’entreveien entre cabanyes de fusta. No es tractava de cap revista, ni d’un llibre de viatges, ni d’un documental. La nostra imaginació havia començat a fer de les seves i a aquestes alçades frenar-li els peus era ja impossible. Podíem haver tancat aquell llibre bruscament i mirar resignats la tapa que havia dibuixat la nostra ment entremaliada. Aquell esbós havia quedat entre totes aquelles fulles d’un perfecte hivern. Però era agost i Alaska lluïa un altre color.
Deadhorse havia anat quedant enrere i ens demanàvem si algun dia hi tornaríem. Probablement, no. Aquell indret inhòspit havia quedat gravat a les nostres ments i en les fulles d’un diari que tard o d’hora rellegiríem. Ara hi posàvem una nova nota que deia: “11.00 am; arranquem cap a la Península de Kenai però hi ha molts núvols i dubto que puguem veure el McKinley.” Els pobletans deien que només es deixava veure una desena de dies l’any i aquell diumenge ennuvolat d’agost no semblava voler formar part d’aquell escàs nombre. Sota la pluja seguíem forçant els ulls creient així aconseguir entreveure alguna cosa. La muntanya més alta de nord América, 6194 metres i la boira s’havia encarregat de cobrir-la amb un vel de cotó. Aquella imatge borrosa havia quedat rere nostre i, desafortunats, obríem camí cap a la costa.
Havíem vist desenes de bus-caravanes remolcant cotxes, quads, canoes, bicicletes i tot allò que era imprescindible ni que tan sols fos per quinze dies. I per si no hi cabia més, barques. Era evident que ens encaminàvem cap al mar i Alaska era una de les principals fonts de pesca del salmó i de l’halibut. El nombre de persones que emigraven cap Alaska durant l’estiu duplicava la població dels pobles per aconseguir una feina al mar o a les piscifactories. Viure a Alaska durant els mesos d’hivern no era fàcil. El sol hivernava durant setmanes, les temperatures queien sota quaranta graus i ni els ossos s’atrevien a sortir de les seves coves. Ara, en canvi, les caravanes dels pescadors omplien els càmpings durant mesos i els turistes s’acumulaven als ports per veure la peça de peix més gran pescada.
Quan vam saber que era la temporada de “la pujada del salmó” , ens vam imaginar aquests peixets pujant amb tropa riu amunt per intentar pondre els ous. Però res del que ens haguéssim imaginat hauria descrit aquell trist espectacle. Centenars, milers, milions de salmons s’aglomeraven als rius lluitant per nedar a contracorrent per arribar a la plana del riu i així pondre els ous. Era tal el nombre que arribaven a superposar-se els uns sobre els altres fins que acabaven morint a la vora del riu. L’efecte de la migració es podia veure quilòmetres avall, ja a la badia del mar, on alguns ja morien en mans de foques i llúdries. Realment, era desolador veure aquell fenomen tan espectacular que finalment els conduïa a la mort. Els salmons del Pacífic ponien els ous tan sols una vegada al llarg de la seva vida i després morien. Les cries migraven riu avall fins al mar, on es convertien en adults de 7 a 45 quilos de pes (sí, ho hem escrit bé). En el seu darrer cicle de la vida (una mitja de 5 anys), nadaven llargues distàncies corrent amunt per tornar a les aigües on van néixer. I allà, sota els nostres peus, morien milers i milers de salmons que pintaven de tristesa el riu.
Alaska era terra de pesca al sud i de caça al nord. Aquells mètodes de supervivència havien nascut segles enrere amb l’arribada dels primers aborígens i havien persistit fins avui dia de generacions en generacions i de nacions a nacions. De quan Rússia va vendre Alaska al 1867 havien passat dècades. Però encara quedaven petjades de la seva colonització i, de fet, encara vivien algunes comunitats exiliades de les reformes religioses del segle XVII. Endinsats en aquells pobles remots, passejàvem entre diminutes esglésies ortodoxes i carrers empobrits que minvaven de vida i d’ànima. Les cases havien anat morint en mans de la natura i les escoles encara mantenien la imatge d’una nina russa sobre els murs de ferro oxidat. En aquell ambient moribund, una nena amb trenes va irrompre aquell buit amb el seu vestit de flors i ens va esbossar un trist somriure.
Alaska i els seus salmons, és una llàstima que els pobres facin aquest llarg viatge per venir a morir, però "es lo que hay" nosaltres ens els mengem. Per cert Marc ja menjarem ja amb la teva pesca jejejejeje! Una abraçada ben forta. Muuuuuak.
Conxi
Doncs sí, la veritat és que donaven ganes d'agafar-ne uns quants i omplir el congelador. Però era prohibit i el congelador massa petit, jeje. Pobre Marc… ell que es pensava que ja teníem sopar… jijiji
Una abraçada!!!
D'acord amb la Conxi si em de menjar de la pesca del Marc o vosaltres ,podem comprar llaunes (mes segures). Llastima els salmons, pero la natura es aíxi. La mort dels uns engreixa els altres. Ester no et pots queixar , tens un poble teu (llastima que ho tinguis tant lluny). Tot preciós.
Bisous
Home, la pobra estrella de mar no ens hagués alimentat gaire… Tot s’ha de dir. Però no vam perdre la esperança (tot i que no vam aconseguir pescar res!). Per sort, vam poder tastar el salmó que malauradament anava morint segons arribava a meta. Trist. I sí! Hi ha un poble amb el meu nom i no ho sabia!