Es desgranen els primers dies d’abril sobre una illa embruixada per l’hivern. El sol fa dies que s’ha congelat rere una massa de núvols adormits que hivernen sobre una ciutat petrificada pel fred. La fúria del vent pentina els teulats enfarinats del Plateau i sacseja els arbres pelats del barri. La pólvora de flocs que s’enreda als carrers i que s’enlaira al cel esblanqueït, deixa un tel gèlid que s’escampa per Montreal i que assenyala un altre dimecres de deu graus sota zero. L’escassa claror que emana el cel entumit, aconsegueix filtrar-se a través les cortines i ens arrenca del llit, oblidant que fora s’aixeca un altre matí oficial de primavera.
És el tercer hivern que passem en aquestes terres. Per a res hauríem imaginat que el temps ens trobaria aquí tres geners més tard. El cicle de tres estacions passades i la convivència amb uns hiverns tan intensos com autèntics. Per a res hauríem imaginat que el fred podia ser tan extrem ni que l’hivern ens regalaria experiències tan glacials com instantànies inoblidables. Horitzons coberts de gel capaços de congelar l’alè, nits en una cabanya al bosc, una expedició al nord en trineu… Aquest matí d’abril que espera altra vegada els nostres passos pels carrers de Milton Park, m’ha trobat hivernant en la primavera. Congelada en el temps. En la ciutat. En aquesta estació hivernal que s’aferra a Montreal i que sembla no voler abandonar l’illa.
Hivern 0.1
15 de gener. L’avió aterra amb un suau sotragueig sobre la pista enfarinada. Els diminuts cristalls de gel que s’estenen sobre la finestreta de l’aeronau deixen entreveure el tel de fred que vaga pel camp d’aviació. L’hivern que sobrevolàvem fa uns instants, el de plaques de gel onejant l’oceà, el de neu cobrint el territori canadenc, el de un mantell blanc cobrint el que semblava una ciutat diminuta, ens espera ara a terra ferma.
L’autobús ens abandona en algun carrer de downtown. Fa un fred que mossega la pell i la foscor de la nit s’ha apoderat ja de l’illa. Arrosseguem les maletes entre els munts de neu que cobreixen les voravies i ens dirigim a l’alberg. Avancem sense rumb clar ni garanties de futur en aquesta ciutat. Però avancem igual. Convençuts de que en algun racó d’aquest vast país ens espera la nostra oportunitat. El noi que ens atén a la recepció ens rep amb un peculiar accent francès i, ens acompanya fins l’habitació, entre escales que es cargolen i que grinyolen. El fred, que des de que hem arribat s’ha calat als ossos i als muscles, deixa finalment pas al cansament i, entre una desena de lliteres, ens instal·lem i ens preparem per acomiadar el dia. Ens arrupim sota les mantes aspres i la escalfor de l’habitació i, deixem que la foscor de la primera nit d’hivern en aquesta illa ens adormi.
**
“El fred intens acostuma a arribar durant el mes de febrer” ens havien dit el Tonio i la Cathie en una d’aquelles tantes nits que portàvem dormint al seu soterrani. Havíem desembarcat a casa seva l’endemà de la nostra arribada a l’illa, sota una tempesta de neu i la gratitud dibuixada a la mirada. No ens coneixíem, no ens havíem vist mai i, de fet, no teníem molt clar qui eren en aquella història de l’amic de un amic de un amic. El cert és però que ens havien rebut amb els braços oberts i amb la mateixa incertesa de futur que nosaltres arrossegàvem.
**
Fora, un sol d’anunci ha aconseguit per fi obrir camí entre els núvols de les darreres setmanes i, un cel tant clar com fred regna en aquest diumenge blanc de febrer. Encara no sabem que aquests són els dies més freds de l’hivern. Els de cels blaus i rajos de sol espetegant sobre la neu que inunda els carrers. La sol·licitud és la única que es passeja fora i ens decidim a trobar-la. Ens calcem les botes i, sota la mirada perplexa del Tonio i la Cathie que ens observen des del caliu del menjador, sortim a explorar la Muntanya contra tot pronòstic de fred. L’alè glacial que correteja pels carrers no triga a trobar-nos en el nostre pas al parc. El baf que emana del buf a penes té temps d’escalfar-nos els pòmuls. El breu instant d’humitat que acaricia les nostres parpelles, es transforma ràpidament en gel, ens cristal·litza les pestanyes i ens petrifica la mirada. Aconseguim però el nostre objectiu. Quatre hores més tard i la pell adormida pel fred, ens endinsem de nou al soterrani del 6184 de Côtes-des-Neiges. Aquesta nit ens en anem a dormir amb la quarantena de graus negatius pessigollejant-nos encara les cuixes i, el so estrident de les sirenes anunciant, altra vegada, l’arribada de les màquines llevaneus.
Hivern 0.2
5 de febrer. Els carrers segueixen brotant neu i les amples voravies s’han convertit en estrets canals de pas on la neu s’amuntona a banda i banda. És el nostre segon hivern però no ens deixa de sorprendre que pugui caure tanta neu en una illa de a penes dos-cents metres d’elevació. La pluja de gel que va envernissar els carrers i els cossos dels arbres fa uns dies, ha deixat pas a una altra tempesta de neu i a la borrufa nòrdica que bufa sobre Montreal. No són les millors condicions per emprendre la ruta al nord, però ens llencem a la carretera igual, entusiasmats per l’aventura que ens espera.
El cant d’udols es fa sentir a penes una cinquantena de metres més enllà del camí. Tres llargues hores de volant i de carreteres infinites entre un mar de pins enfarinats, arribem a la reserva Papineau-Labelle, una reserva de més de 700 llacs. Aquí, en aquest remot camí que s’amaga al bosc i on l’expedició es prepara per començar, ens esperen desenes de Huskys i un trineu. Aquí, en aquest remot paradís vestit de blanc, enduts per l’enamorament de retrobar-nos entre tant amor caní i tanta natura per recórrer de la manera més autèntica, ens enfilem al trineu amb la emoció a flor de pell i els flocs acariciant-nos les parpelles.
És en algun moment d’aquest viatge nòrdic als boscos boreals de Canadà, en la densitat del bosc, en el silenci esquerdat per la respiració accelerada i els passos dels Huskys que ens acompanyen sobre la neu, que, en un intent de retenir el temps, tanco els ulls, inspiro profundament l’aire gèlid del bosc, i sento el rumor de l’hivern canadenc murmurejar-me a l’oïda, congelant per sempre aquest nostre moment.
Hivern 0.3
4 de març. Ja fa més de tres anys des d’aquell quinze de gener. Tres hiverns, tres feines diferents i tres cicles complerts. L’aire de l’hivern aleteja les cortines de l’apartament que esbufega de tanta calefacció. La primavera sembla cosa impensable a aquestes alçades de març que s’anuncia tan etern com gèlid. Enrere hem deixat un desembre de quaranta graus sota zero i una nevada rere l’altra que ha banyat Montreal d’un altre tsunami de neu. Em pregunto si el llac Achigan – un dels 500.000 llacs que esquitxen la província de Quebec -, segueix estenent-se a l’horitzó en una llengua de gel.
Fa tan sols uns mesos, quan l’hivern ni tan sols s’havia oficialitzat, havíem emprès la ruta al nord, en busca d’un xalet perdut al bosc en el quin passar un cap de setmana entre amics. Neu, pins, un llac i un jacuzzi. Una costum hivernal que els quebequesos anomenen “weekend en chalet“. Aleshores, l’hivern s’havia apoderat ja del paisatge i, amb ell, de les aigües dolces del llac Achigan que dormitava vora el chalet sota un camp de gel. Havíem passat el matí de dissabte dibuixant àngels de neu sobre les seves aigües petrificades i deixant les nostres petjades sobre el llac. Els passejos vora les cases de fusta que s’alçaven vora l’aigua, eren una dosi extra d’hivern que venia acompanyada pel cruixir dels nostres passos sobre els flocs que s’havien posat damunt del llac.
Avui, tres-cents quilòmetres més al nord-est d’aquell dia, la boirina d’un diumenge gris de març s’ha instal·lat sobre els molls presos de gel de Quebec. Malgrat els 2000km de corrent que arrossega el riu Sant Llorenç, l’hivern es capaç d’aturar-lo, de petrificar-lo, de crear plaques de gel que es passegen ara amb una brisa glacial i encisadora. Les embarcacions han arrencat però la cursa, una èpica travessia en canoa sobre el riu quina història remunta al 1860. Coberts a penes de neoprè, guants i barret, els remers emprenen estoicament la travessia al Sant Llorenç, els pòmuls morats i els peus coberts de neu. A cada cop de rem, les canoes s’empetiteixen a la distància, engolides per les aigües gèlides del riu i pels icebergs que arrossega el corrent. En aquestes terres del nord l’hivern no té pietat. Les tempestes de neu cobreixen el paisatge i, amb ell, la vida dels canadencs. En aquestes terres del nord, l’hivern és un desafiament.
