Un dia més, el diminut i encantador poble d’El Chaltén inhala l’aire pur de les muntanyes sagrades que l’envolten. En aquesta inalhació que jo també prenc, em dic que avui hauria estat un dia d’absoluta revelació pels indígenes d’una altra era. A 3.405 metres d’alçada, entre una conglemeració de núvols que tot just s’evapora, es desvela un cim ple d’enigma i d’història: el Fitz Roy, anomenat també cerro Chaltén – muntanya fumejant en llengua Tehuelche. És sota els seus peus on les primeres nacions d’un ahir van passar-hi els dies creient que la seva subsistència depenia del què pensaven era un volcà en actiu. Lluny d’imaginar-se que de fet no es tractava d’un cràter que amenaçava les seves vides sinó d’un pic que s’amagava rere una inofensiva fumarola de núvols persistents, van definir la seva cosmogonia entorn d’aquesta visió embromada.
Avui, ja sigui a causa del escalfament global del planeta o, per què els astres s’han alineat en aquest punt de la terra, l’atmosfera ha decidit engolir-se els núvols que dormisquegen des de segles sobre aquest nunatak – pic rodejat per un camp de gel – desmantellant així tota una creença seglenària. Em dic que si els avantpassats d’aquestes terres poguessin ser còmplices d’aquest cel de febrer tan purament blau que regna sobre el cerro, lliure del fum volcànic que va alimentar el seu temor, avui aquest indret sagrat tindria probablement una altra denominació. Sobre aquest punt del Parc Nacional de les Glaceres, on el clima acostuma a ser inestable i inclement, el sol pica aquest matí amb tota la seva força sobre una localitat esquitxada de cases enclavades als peus de les muntanyes. Aquest cel tan sòlid només pot ser bon auguri. L’indici que potser una part de mi esperava per arrencar un trekking de tres dies pel parc.
Al nord-est del poble, més enllà dels albergs farcits d’excursionistes i turistes curiosos, més enllà de les botigues d’esport d’alta muntanya i dels petits restaurants que prometen el millor asado de la Patagònia, el bosc ens rep amb una suau ascensió que ens encamina entre tossals esquitxats de matolls. Ñires – arbust caducifoli que a Europa anomenem “faigs antàrtics” – i lengas – una espècie de roure – van apareixent a banda i banda de la senda a mesura que anem agafant alçada. La fina sorra del camí que ens enfarinava les puntes de les botes uns metres més avall, ha donat pas a un terreny més alpí on pedres i roques passen a ser-ne les protagonistes. Dues hores de caminada i una darrera pujada són suficients per arribar al campament base on plantem la tenda entre altres excursionistes que claven els últims piquets amb tenacitat. Deixem les motxilles dins la nostra llar nòmada i ascendim amb entusiasme els últims metres fins a la llacuna. Les pedres que formen la sendera, testimonis de l’erosió i dels segles d’un ahir on aquesta muntanya era encara tot un misteri, van mostrant-se més petites i lliscoses, i ens anuncien l’arribada a la meta. Aquí dalt, als peus del camp de gel Continental Sud, reposa la llacuna Torre i les seves aigües pissarra tenyides per les glaceres que venen a fondre’s en ella. Des de centúries immemorials, el vent esculpeix els cims escarpats que s’alcen davant nostre. Bufa amb tal violència que ens fa arrufar els ulls i aferrar els peus al sòl. La seva força fa nèixer ones simètriques a l’estany que s’entreguen a la riba rendint blocs de gel tant mil·lenaris com fascinants. L’espectacle és una meravella.
El capvespre ens troba a la tenda batallant amb l’aire glacial que arriba del camp de gel. La brutalitat amb la quina esbufega ens ha doblegat una de les varetes que sostenen el nostre sostre i la nostra llar sembla ara un con sense harmonia. Per molt que la desmuntem, que la tornem a tensar i que clavem piquets altra vegada, no sembla resistir a les ràfegues que es filtren entre els pins i que retenen l’alè a tots els campistes. Vora nostre, rere un petit fogó de gas, un guia de trets natius prepara assegut sobre una estora, cames creuades en posició de ioga, el sopar a dos alpinistes equipats amb grampons, cordes d’escalada i càmeres fotogràfiques d’alta gamma. Mentre el cassó fumeja sota la seva mirada impassible als ciclons que aixequen les tendes, un dels seus clients surt de la tenda, es calça, carrega un trípode a les espatlles i es perd entre l’arbreda. Ens decidim abandonar la tenda a la voluntat del vent per seguir-li els passos amb l’esperança de descobrir un punt de vista panoràmic. La intuïció no ens falla. A escassos metres del campament, el bosc s’obre tímidament i revela una postal única. Sobre un terreny esquitxat faigs i de grans roques, entregada a la silueta de la lluna minvant, s’alça, blanca i majestuosa, la carena de pics que conformen el cerro Torre. En silenci, com aquell qui no vol pertorbar un instant màgic, observem la llum de la lluna intensificar-se sobre els turons. Vull pensar que aquesta estampa privilegiada que s’ens presenta en aquests últims alès del dia és senzillament un regal dels Déus del cel.
