Els ocells planegen de bona hora sobre les tendes omplint el bosc de xiulets i estarrufaments com si el vent patagònic d’ahir hagués estat un mer somni. Ens despertem agraïnt a la Mare Terra de no haver-nos enlairat amb la tenda durant la nit. Arranquem així el matí amb bona onda i amb l’objectiu de seguir el nostre circuit circular pel massís del llegendari Fitz Roy.
Els primers passos ens porten per bonics prats d’estepa que s’estenen sota els peus de carenes i turons que formen el paisatge. No és fins al tossal de Las Pizarras que alliberem els nostres peus i ens deixem enlluernar per la gama de blaus intensos amb la quina ens rep la llacuna Madre. Ella i el seu entorn fan aturar el ritme de qui els sap apreciar. En un primer pla, a la vora del camí que sembla perdre’s a l’estany, un magnífic baobab patagònic ramifica les seves branques sobre una silueta de muntanyes que es dibuixen al rerefons. En un segon pla, sobre la platja que ens regala la llacuna, les ones suaus venen a entregar-s’hi i ens acaricien les botes abans de tornar a retrocedir i fondre’s al llac. Ens deixem endur per aquest vals de la natura.
Encara ens queda un bocí fins al pròxim campament. Un tram de recorregut que voreja la llacuna Hija fins a apropar-nos als peus del protagonista d’aquest parc esquitxat de pics; el Fitz Roy. A penes reprenem el rumb dels nostres passos per prosseguir camí, que endevinem el seu relleu dominant el costat oest de la llacuna. Des d’aquest punt de la sendera, encongida pel volum dels ñires que la atapeeixen, es pot observar també la glacera Torre sota el bressol dels murs escarpats del Fitz Roy.
Una manta de neu reposa sota les parets escarpades que s’han anat esculpint amb el pas dels segles i que segueixen consternant la mirada del humà. L’únic ésser impassible a l’espectacle que es desploma sobre el camp de gel sembla ser l’eruga. Centenars d’elles es passegen sobre les branques dels faigs que defineixen la senda, tot arrossegant els seus cossos peluts sobre el fullatge que farceix el camí. Com més ens endinsem en l’arbreda alta, més són les larves que s’apleguen en massa. N’hi ha tantes i el senderó esdevé tan estret, que no podem evitar fregar-les amb els nostres cossos i les motxilles. S’aferren, al nostre pas, als pantalons, a la samarreta, a la pell. S’enfilen sobre les botes i envaiexen silenciosament el nostre cos a mesura que avancem. Em dic que potser és aquesta la seva estratègia per atrapar el Fitz Roy; aferrar-se als alpinistes per poder escalar el cim abans no es converteixin per sempre en papallona.
Són dos quarts de set del vespre quan aconseguim alçar la tenda sota els peus del Fitz Roy. El campament Poincenot és un autèntic niu d’erugues que, a banda de les meves teories, venen a formar aquí les seves futures ales en aquesta època de l’any. S’apropien dels troncs dels arbres, de les branques i de qualsevol superfície on puguin aferrar les seves diminutes potes i explorar, a la seva manera, un univers vestit de pics. Són perseverants. Són tantes eruges a amuntonar-se, les unes sobre les altres, en una sola branca, que a vegades acaben per caure en picat damunt les tendes i els caps dels alpinistes que es preparen per ascendir. M’agrada pensar que aquests petits cucs capaços de transformar-se per sempre en un ésser volador esquitxat de colors, han triat, per alguna raó cosmogònica, aquest lloc per nidificar. Per fer ells també la seva primera ascensió.
Com acostuma a passar en aquest punt dels Andes patagònics, els astres s’alineen aquesta nit. El cel, lluny d’apagar-se al desfer-se el dia, es transforma lentament en un mar de cotons, de rèpliques exactes, que s’incendien a l’horitzó com si emergissin d’un volcà lunar. El cosmos pren foc sobre les nostres pupil·les abromades i ens decidim endinsar-nos a la tenda, l’ànima entregada al firmament i a les eruges que ens acompanyen.
