Els primers rajos de sol penetren la tenda i em desperto amb la ment lenta. Tan tragí en a penes un mes d’aventura ens enreda sovint la realitat i ens fa dubtar sovint d’on ens despertem. M’incorporo sobre l’estora, embolicada com una eruga dins del seu sac, les lleganyes encara enganxades sobre els llagrimalls i m’adono que, vora meu, el seu sac està buit. Com una larva, m’arrossego amb les natges cap a l’avancé, obro la cremallera i el trobo dret, els seus pantalons blau-barrufet i el barret vermell amb la mirada posada sobre el Fitz Roy. A penes són les sis del matí però les seves ànsies per atrapar aquesta paret vertical li sacsegen l’esperit des de fa dies. És hora d’activar-se, em dic.
L’ascens fins a la llacuna de los Tres és una ascensió de dues hores que ens porta fins als peus del “Roy” i que fa merèixer la seva meta. Els últims passos, carregats d’anhel per encarar de ben a prop un cim que ens ha anat mostrant la seva silueta al llarg dels darrers dos dies de travessia, ens regalen amb un imponent espectacle de la natura. Immenses extensions de lloses gairebé completament verticals, neixen sobre la llacuna i s’entreguen a un cel intangible. Des de temps immemorables, aquestes arestes es baten contra la força del vent que les esculpeix de forma incessant. És una obra mestra de la natura que s’engoleix els ’ohs’ de sorpresa dels seus visitants assegurant-se així que la quietud regni per sempre en aquest temple sagrat.
A aquesta hora som pocs els excursionistes que podem contemplar el Fitz Roy apoderar-se d’un cel rarament verge. Feliços de tenir els Déus del cel del nostre bàndol i aquestes extraordinàries parets impreses en les retines, ens encaminem cap a les seves aigües, vessant avall, amb l’afany d’acariciar-les. Més enllà d’evaporar-se en una postal de revista, el camí voreja la llacuna i sembla perdre’s al seu extrem sud tot camuflant-se entre roques. La curiositat no triga a tivar dels nostres passos i, sense gairebé adonar-nos de l’esforç que ens ha dut arribar fins aquí, deixem enrere el tan anhelat Fitz Roy i acabem espetegant damunt d’un estany vertiginós.
La llacuna Sucia reposa, barranc avall, tota solitària. Contràriament al seu nom, les llàgrimes turqueses de la glacera Río Blanco venen a fondre’s aquí. Sense dubte, aquesta bassa vertiginosa té una de les funcions més privilegiades d’aquest racó insòlit. Aquí, en aquest índret que s’amaga de les guies de viatge, s’oculta l’ànima d’un glaciar mil·lenari que es va fonen sense fre. Abromats, ens asseiem sobre una elevació de roca i acluquem els ulls amb ànim de sentir les llàgrimes de la glacera caure sobre la llacuna. Amb ànim de sentir aquest fluir de la natura que dòna vida a aquest llac de vèrtic. L’eco de les muntanyes, ens regala també el sò dels remors dels cims que venen a xiuxiuejar-nos a l’orella els secrets d’aquest ocult paratge.
Mentre ens dirigim al següent punt on farem nit, preguem a l’univers per què la llacuna Sucia continuï remota per a les masses de gent que s’apropen al Fitz Roy. Amb l’energia posada en la nostra pregària, el temps desfila ràpid sota les nostres plantes nòmades i acabem topant, abans d’hora, amb el campament De Agostini. Aquí, al mig del camí que mica en mica ens condueix cap a la fi d’aquesta circular de tres dies, campistes com nosaltres planten ja la tenda entre els arbres i els rumors de les muntanyes que, com les sirenes d’Ulisses, engoleixen els amants de la natura amb la seva musicalitat. Aquesta última nit, la llacuna Capri que reposa serena uns metres més avall ens regala una posta de sol inoblidable un cel tenyit de plata esquitxat de nunataks – pics rodejat per un camp de gel en llengua Tehuelche – i de murmuris ancestrals.
